Pedro Riera Sagrera dirigeix el Departament de Ciències Socials de la Universitat Carlos III de Madrid (UC3M). Va cursar els seus estudis univesitaris a Barcelona, és mestre en Ciències Socials per lʼInstitut Juan March de Madrid i doctor en Ciències Polítiques i Socials per lʼInstitut Universitari Europeu de Florència. Entre les seues àrees dʼespecialització hi ha lʼanàlisi polític i electoral, dues matèries de les quals imparteix un màster a la UC3M des de lʼany 2019. A més, ha aprofunfit en lʼenginyeria institucional des dʼuna aproximació comparada i quantitativa. Ha difós les seues recerques a publicacions com ara Comparative Political Studies, European Journal of Political Research, West European Politics, Political Behavior o Party Politics, entre més. Parlem amb ell, al seu despatx de la facultat, sobre les eleccions espanyoles del 29N.
—Com seran les eleccions del 29 de novembre?
—Molt polaritzades. Una polarització en les formes, més que no en els continguts. Tindrem molt dinsults, paraules altissonants, molta brega, molta baralla, però estrictament de contingut, seʼn xerrarà poc.
—La política espanyola sempre està molt polaritzada. Diries que, malgrat tot, són les més polaritzades de la història?
—Una de les que més, de segur que sí. De polarització, ja en teníem fa 30 anys, quan Felipe González, el dòberman, Rodríguez Zapatero, la guerra de lʼIraq... Espanya potser no sigui el país més polaritzat del món, com tampoc no ho són els Estats Units, malgrat el que pugui semblar. Mʼestranyaria, no obstant això, que hi hagués gaires moviments entre blocs. Nʼhi pot haver dintre dels blocs. Del 2015 al 2023 la política de blocs ha primat per sobre de qui quedava primer.
—Ja no és tan important quedar primer?
—Ser la primera força política no tindrà tanta implicació. No és ben bé com fa 20 anys. Quedar en primera o segona posició no és determinant a lʼhora de formar govern. Serà important, això sí, en el previsible repartiment de poder dintre del bloc de la dreta. En el cas del PSOE, a Pedro Sánchez li donaria oxigen quedar primer. No és el mateix perdre el Govern sense guanyar les eleccions que perdreʼl havent-les guanyades.
—Fins a quin punt influirà lʼaccident de tren de Toledo, que ha causat 69 víctimes mortals i ha provocat la dimissió del ministre de Transports, Óscar Puente?
—Hi ha una campanya abans i després de l’accident de Toledo. El PSOE ha perdut la iniciativa de marcar l’agenda, almenys momentàniament. Caldrà veure si la recupera amb la dimissió de Puente. Les eleccions del 2023 van ser en clau prospectiva: o Govern d’esquerres o Govern de dretes amb Vox. Malauradament pel Govern actual, aquestes eleccions tenen pinta de jugar-se en clau retrospectiva, és a dir, en la valoració positiva o negativa de la legislatura i en la responsabilitat del Govern en què les coses funcionin o no.
—Són unes eleccions de final de cicle?
—Sí, perquè ja són molts anys de Sánchez. Les anteriors, en què encara va aconseguir governar, la cosa va anar dʼun pèl. Lʼúnica esperança que podia tenir el PSOE, ni que fos molt minsa, era que es reedités un pacte a la seva esquerra. Un pacte que no sʼha produït. Per tant, diria que aquestes eleccions són faves comptades.
—Fins a quin punt lʼelectorat penalitzarà que no hi haja hagut pressupostos en tota la legislatura, aquesta sensació de precarietat permanent? La majoria de la investidura fou efímera.
—És una bona pregunta. A la gent, tot això, li arriba. Ara bé, és una qüestió clau a lʼhora de decidir el vot? Diria que és molt secundària. De fet, un dels aspectes que més desagrada de Sánchez és la seva política de pactes. I hi ha un altre element remarcable: la situació macroeconòmica no és dolenta, però hi ha el problema de la inflació i de lʼencariment progressiu de lʼhabitatge. Això també passarà factura al Govern.
—I la corrupció? Se nʼha parlat molt, durant la legislatura. Dos secretaris dʼOrganització del PSOE han acabat a la presó, hi ha el cas de Rodríguez Zapatero, les qüestions relacionades amb la família de Sánchez... Lʼelectorat progressista penalitza més la corrupció que no el conservador?
«Aquestes seran les primeres eleccions en molt de temps en què el PSOE no parlarà gaire de corrupció»
—Jo crec que aquest és un mite fals. La corrupció també és un element important en aquestes eleccions. A Espanya, la corrupció, tradicionalment sʼassociava més a la dreta. No oblidem que el senyor Sánchez va arribar a la Moncloa gràcies a una moció de censura associada a la corrupció del Partit Popular. Aquestes seran les primeres eleccions en molt de temps en què el Partit Socialista no parlarà gaire de corrupció.
—Seran unes eleccions amb una participació elevada?
—No espero una participació extremadament alta. Si no passa alguna cosa extraordinària, la tendència sempre és decreixent. Dependrà del nivell dʼabstenció a lʼesquerra. La desmobilització, malgrat tot el que hem parlat, no serà brutal perquè la polarització fa aixecar la participació. Ens mourem al voltant del 70%. No és una participació alta, però en un context com lʼactual no estaria gens malament.
—En qualsevol cas, inferior a la de 2023, quan van celebrar-se el 23 de juliol, en ple estiu.
—Sʼespera que siguin unes eleccions de canvi i les eleccions de canvi acostumen a tenir una participació més elevada que les de continuïtat. Mireu 1982, 1996 i 2004... Les de 2011 van ser de canvi i dʼuna baixa participació. Diria que les dʼenguany tenen una pinta similar.
—A lʼesquerra ja no li funciona el discurs de la por a la utradreta? O és que la gent no associa Vox amb la ultradreta?
—Jo crec que, en general, ja no fa tanta por. Hi ha hagut una normalització de lʼextrema dreta i el PP hi té molt a veure. Afirma que Vox és un actor polític més, com qualsevol altre, i que està disposat a governar conjuntament, sense complexos. Si un de cada cinc electors té intenció de votar lʼextrema dreta, la cosa ja no sembla tan marciana. Molta gent no vota Vox, però coneix gent del seu entorn que sí que ho fa.
—El context europeu també hi ajuda?
«Les actituds antiimmigració i el racisme estan més estesos que no ens pensem»
—A Itàlia fa quatre anys que governen, lʼextrema dreta pot guanyar les eleccions franceses de lʼany vinent... Sʼha produït un viratge de lʼextrema dreta espanyola que no la fa més moderada, però sí més europea. Vox, fa no massa anys, era un fenomen molt estrany, un partit que només votaven les classes benestants i les classes altes. Ara sʼha equiparat al fenomen de lʼextrema dreta europea, tot incidint en la immigració i tractant de fer un viratge cap al xovinisme del benestar. Això no els fa més moderats, però a alguna gent sí que li poden semblar més interessants determinades polítiques socials de les que proposen ara. Convé tenir en compte que les actituds antiimmigració i el racisme estan més estesos que no ens pensem.
—Fins i tot es qüestiona la netedat del procediment electoral.
—Sí. Resulta molt greu que en ple 2026 es qüestioni el vot per correu. Qui vessa aquestes acusacions és un demòcrata de segona. Em sembla gravíssim. En política sempre es menteix, però una cosa és mentir sobre segons quines coses i una altra cosa, de molt diferent, mentir sobre les bases fonamentals del sistema. Sempre nʼhi haurà qui sʼho cregui, ni que siguin quatre. Això denota que lʼoposició no té una idea molt clara del que vol fer, i si en té, no vol explicar-la. Tot el temps que dediquen a referir-se a la manipulació del vot per correu o de la llei de nets, no el dediquen a parlar del seu programa.
—Tot indica que les eleccions depararan el primer Govern de coalició de dretes. Una de les seves àrees dʼinvestigació, precisament, és la dels governs de coalició. Què nʼespera?
—Primer de tot, caldria dir que a Espanya falta cultura de govern de coalició. Un govern de coalició ho fa bé si cap de les parts que en formen part no estan del tot contentes. Els uns i els altres han dʼacceptar que les coses aniran més lentes i que hi haurà discrepàncies. De vegades, però, aquestes discrepàncies han arribat a uns extrems inacceptables. És més convenient un govern de coalició o un que té la majoria absoluta i fa i desfa com vol? Sigui com sigui, de majories absolutes, no en trindrem en força temps. Ens cal un canvi de xip. A Europa en tenen més experiència, nosaltres encara ho estem experimentant. Després de les primeres eleccions de 2019, les del 28 dʼabril, PSOE i Podem van ser incapaços de posar-se dʼacord i va ser necessària una repetició electoral.
—En aquest cas, PP i Vox fins i tot han rubricat un pacte previ al Senat.
«Si les enquestes posteriors a les eleccions diuen que Vox pot esdevenir la primera força, els incentius per fer saltar pels aires la coalició serien enormes»
—La diferència de nombre de diputats que hi haurà entre PP i Vox serà menor que la que hi ha hagut en els governs del PSOE amb Unides Podem i Sumar. Un dels factors que ha facilitat la convivència dels governs dʼesquerres és que, ho vulguis o no, cadascun dels membres sabia quin era el seu rol. Lʼun era el germà gran, i lʼaltre, el petit. Veurem què passa amb PP i Vox. Les primeres enquestes posteriors a les eleccions seran prou indicatives. Imaginem, tot i que crec que no passarà, que Vox vegi lʼoportunitat dʼesdevenir la primera força política a curt termini. Alerta, perquè els incentius per tal de fer saltar pels aires de coalició serien enormes...
—Sí, però amb els governs sʼacostuma a passar al revés. El partit més petit acostuma a ser fagocitat pel seu soci.
—Per això us dic que mʼestranyaria que això passés, però atenció, perquè en aquest cas la correlació de forces serà distinta. Cal recordar que els governs de Vox amb el PP, a les comunitats autònomes, han estat uns fracassos absoluts. Veurem si nʼhan après i si són capaços de generar una estabilitat que de moment, a lʼàmbit regional, no han tengut.
—Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal fan bona parella?
—Si el PP accedeix al Govern però no esdevé la primera força política i Vox sʼhi queda més o menys a prop, què passaria? El lideratge dʼen Feijóo, que ja sembla feble, podria semblar-ho encara més. No sé quina parella faran, però tinc clar que el senyor Feijóo haurà de posar-se les piles. La percepció externa és que té un lideratge excessivament dèbil. Un executiu de coalició exigeix cintura i capacitat de negociació, però també saber-se imposar. Veurem què és capaç de fer.
—Sempre sʼha comentat que lʼEstat espanyol és de centre-esquerra. Vostè hiestà dʼacord?
—Si ho comparem amb unes dècades enrere, hi ha un cert escorament cap a la dreta del centre de gravetat de lʼopinió pública. Hi pot tenir a veure que cada vegada som més lluny del període franquista. Lʼescorament cap al centre-esquerra era en un efecte rebot dels 40 anys de franquisme, però ja fa més de 50 anys de la mort del dictador i les noves generacions, els que votaran per primera vegada, ofereixen senyals bastant preocupants del seu escorament cap a posicions dretanes.
—Per què Ciutadans no va arribar a consolidar-se com sí que ho ha fet Vox?
—Els partits de centre ho tenen malament. Han de jugar molt bé les seves cartes i Ciutadans cada vegada sʼescorava més i més cap a la dreta. Com si tingués la intenció de suplantar el PP. És veritat que Vox conté claríssims elements de continuïtat: per exemple, la defensa aferrissada de la nació espanyola... Hi ha claríssims elements de continuïtat entre Ciutadans i Vox, però també és cert que Ciutadans significava més coses. Si tu tʼescores cap a la dreta, passen dues coses: en primer lloc, que entre PP i Ciutadans, la gent sʼestima més lʼoriginal que no la còpia. I, en segon lloc, perds un electorat que no està content amb la idea que tʼescoris cap a la dreta, perquè Ciutadans també tenia aquest electorat liberal a qui ja li anava bé no votar ni el PSOE ni el PP. Gent que no desitjava votar un apèndix del PP. De la seva banda, Vox forma part dʼuna família de partits molt consolidada a nivell europeu, ho té més senzill.
—Gabriel Rufián ha patinat en el seu pacte amb Podem?
«En la seva disputa potencial per lʼespai independentista amb Junts, no sentén gaire aquest moviment dʼEsquerra»
—En la seva disputa potencial per lʼespai independentista amb Junts, no sʼentén gaire aquest moviment dʼEsquerra. El pacte amb Podem pot passar-li factura. Dit això, hi ha molt votant de lʼesquerra a lʼesquerra del PSOE... Caldrà veure si la suma de vots els hi surt a compte i si el que puguin perdre a nivell independentista ho guanyen amb aquest electorat dʼesquerres. Tant Rufián com Irene Montero han aconseguit el seu objectiu dʼanar plegats, però veurem si no han de pagar un preu massa alt.
—En moltes circumscripcions mitjanes i menudes, lʼelector que estigui temptat de votar una candidatura dʼesquerres al marge del PSOE haurà dʼescollir entre Podem o lʼanomenat Front Ampli.
—A Madrid, Podem està en condicions de treure el 3% que els asseguraria un o dos escons. Un 3% de Madrid no deixen de ser molts de vots, però cal recordar que fa pocs anys tenien 60 diputats. Podem ja es consola amb ben poc. Sʼestimen més treure aquests escons amb el seu programa, les seves idees i el seu lideratge, que no diluïts en una marca més àmplia. A més de la distribució dʼescons importa la distribució de recursos econòmics, la visibilitat dins del grup, els assessors que et pertoquen, etcètera. En menys de deu anys, aquest espai sʼha volatilitzat. «Podem encara existeix i Ciutadans no», teʼn diran, però em sembla un consol ben trist.
—Acabem. Ateses les circumstàncies, PP i Vox només poden perdre les eleccions? Les tenen guanyades?
—Jo crec que sí. Haurien de cometre moltes errades per perdre-les, no? Lʼesquerra ha perdut el Govern al llarg de tres anys i mig, i ara, en sis setmanes, PP i Vox ho tenen tot de cara.
—Han fet prou mèrits per guanyar-les?
—No, tampoc no no han fet molt per guanyar-les... Lʼúnica esperança de lʼesquerra és que ara facin molt per perdre-les. I no serà fàcil.