La mostra, organitzada pel MAC/CCB de Lisboa que lidera l’exdirectora de l’IVAM Nuria Enguita, està comissariada per Yannick Le Guillanton i João de Sousa Cardoso i comença amb una immersió en el món de l’East Village de Nova York amb les primeres fotografies de Marion Scemama a la ciutat.
Segons Le Guillanton, «les fotos mostren la vida artística i les festes de l’East Village, des de Greer Lankton, un artista transexual que creava nines, fins el David Wojnarowicz, que Scemama encara no coneixia però que ja es cola com un submarí en aquesta primera sala».
Le Guillanton afegeix que l’han titulada «’Not Factory’ perquè és la generació següent a la Factory d’Andy Warhol -han passat més de deu anys del seu moment- però també coincideixen alguns dels seus membres, que encara volten per aquí, com Lou Reed, Nico o Gerard Malanga». A la sala hi ha també una pel·lícula rodada en Super 8 per Scemama el 1982, un film que també travessa el Manhattan de l’època.
A la sala següent, 'Els Piers', veiem els molls del riu Hudson que -plens de magatzem abandonats i malmesos- es van convertir en escenari de trobades sexuals del col·lectiu gai i en museu improvisat del nou art underground del moment, amb David Wojnarowicz, que imprimia el seu art urbà a les parets dels tinglados oblidats, al capdavant.
Aquí trobem la primera foto de Marion Scemama de Wojnarowicz, on el pintor fa un salt davant d’una de les seues pintures murals, que representen en aquest cas una mena de pterodàctil.
Segons la mateixa Marion Scemama -que va visitar La Virreina per la inauguració-, «va ser la primera trobada física perquè ja el coneixia intel·lectualment i em vaig enamorar de l’espai dels molls -un lloc decadent i romàntic que deixava entrar la llum verticalment pels sostres trencats- i de Wojnarowicz com a artista».
L’exposició va mostrant com es va anar fent més intensa la col·laboració entre els dos artistes i també l’amistat que els unia, que s’intueix en els vídeos com els que graven François Pain (parella de Scemama) i David Wojnarowicz, el 1989, amb la jove Scemama ballant amb la música de Patti Smith. Fent de «Street Fighter» en un cas i, en l'altre, fent demostració del seu amor heterosexual amb François Pain, al jardí, enregistrat per Wojnarowicz mentre sona Horses.
El 1991, Wojnarowicz va convidar la seva amiga Marion Scemama al seu última viatge, un recorregut des de Nou Mèxic a San Francisco que travessa una part de la ruta 66 i alguns dels deserts icònics dels Estats Units, com Monument Valley o Death Valley. L'exposició documenta amb molts recursos aquest periple.
Les fotografies del David Wojnarowicz estan pràcticament recopilades en la següent sala 'Una col·lecció', tot i que també hi ha obres de Scemama com els Búfals que van ser caràtula d’un senzill d’U2, One. Les fotos d’en Wojnarowicz són quadrades -perquè ell deia que era el format preferit per les Fine Arts- i juguen sovint amb metàfores com les formigues. «Per en David -explica Scemama-, les formigues són una metàfora de la societat humana i de l’explotació i, en aquesta sèrie de fotografies, situa les formigues sobre imatges de creus, nus, pistoles o dòlars per criticar el poder de la religió, la repressió de la sexualitat, el poder de la guerra o dels diners»
La sala Diàleg interromput parla exactament del contrari: de la feina feta per Marion després de la mort de Wojnarowicz. De la mateixa manera que David Wojnarowicz havia fet una sèrie de fotografies que es titulaven Rimbaud in New York (1978-1979), Marion Scemama va fer David a Paris el 2020 (quan el Covid va obligar a portar mascaretes), que és un recorregut per llocs emblemàtics de París d’algú que porta una màscara de David Wojnarowicz. Aquestes fotografies del 2020 són les obres més recents de l’exposició.
L’última sala és molt sòbria per voluntat expressa dels museògrafs, perquè faci un contrast ben visible amb la resta de l’exposició i té només tres obres: la primera i principal és la icònica fotografia Face in the dirt de Marion Scemama, on apareix la cara de David Wojnarowicz mig soterrada.
Marion explica que va ser l’última foto que li va fer i que la va impressionar molt perquè ell es va fer enterrar gairebé completament, fins que només li sortia aquesta part de la cara, la qual cosa era clarament una premonició de la mort que s’acostava. «Jo em vaig haver de posar damunt, amb una cama a cada costat i semblava realment que estigués mort. Era una sensació trista. Ell em va fer prometre que no la publicaria fins després de la seva mort». Marion va complir la seva promesa i no va mostrar la fotografia fins dos o tres anys després de la mort d’en David.
La segona és un sobre d’una carta de David a Marion, que és una picada d’ull a la seva relació, a les moltes cartes intercanviades i destaca que els segells són d’animals prehistòrics -com aquells pterodàctil que va ajuntar per primera vegada David i Marion en els molls del riu Hudson.
La tercera és un vídeo testimonial que recull imatges d’unes vacances d’en David i la seva ràbia contra la sida. Una última alenada contra la cruel epidèmia que es va esdevindre especialment mortífera entre el col·lectiu homosexual a finals dels vuitanta i començament dels noranta del segle passat.