Meritxell Neddermann: «Ara que he produït sola tot surt més analògic, més càlid»

—El títol és bastant explicatiu del que conté l’àlbum. Però em fa l’efecte que la recerca de combinar música clàssica i contemporània ja estava present en Suelta.

—Sí. Sento que sempre ha estat present, però en aquest disc ho he fet potser més conscientment. He agafat seqüències harmòniques que m’agradaven, les he posat en les cançons, melodies... També ho he volgut fer patent al títol, cosa que no havia fet massa en els altres discos. O gens [riures].

—Els teclats que hi apareixen són analògics i crec que també s’ha enregistrat en cinta analògica. És una manera de ressaltar que buscaves una sonoritat molt concreta.

—Sí, sempre he buscat aquest tipus de so, però segons amb qui he treballat a l’estudi no hi havia posat tant èmfasi. Ara que l’he produït jo sola, com a columna vertebral, col·laborant amb diferents productors segons la cançó, he anat en aquesta direcció amb molt més entusiasme. I tot surt més analògic, més càlid.

—Tornant al títol, Classic Electro Drama fa referència a la teua formació clàssica i a la voluntat d’anar cap a l’electrònica. I el «Drama» és en al·lusió a la intensitat emocional de les lletres.

—És això. Em va venir un dia el flaix del títol i vaig pensar que era guai perquè no existia. I després perquè hi ha tres idiomes que són els que apareixen en el disc. També hi ha la cosa que les tres paraules provenen del grec clàssic, que és un tema que m’encanta. L’assignatura m’agradava molt, també l’etimologia, i en el disc hi ha com qüestions antigues que el travessen. M’agradava que vingués d’això.

—En tot cas crec que el tema inicial «Un Gradus ad Parnassum» sintetitza bastant bé el concepte musical del disc. I l’al·lusió al Parnàs és bastant reveladora d’un treball que tracta de bastir ponts amb l’alta cultura.

—«Gradus ad Parnassum» són uns estudis de piano [diu en referència a un manual de Muzio Clementi i Carl Czerny]. I Debussy, aprofitant aquest nom, té una peça [Doctor Graadus ad Parnassum] que comença com un estudi de piano i acaba sent una fantasia impressionista. A mi m’han dit que faig pop impressionista, cançons que es poden considerar pop però a les quals tot aquest pianisme fantasiós els hi donen un aire més clàssic. Posar aquest títol és tota una declaració d’intencions; comença com un estudi de piano i va entrant tota la resta, presenta el que serà tota l’obra.

—També trobem aquell aire com misteriós, eteri, que hi ha en les peces de Debussy.

—Exacte, sí, sí. Connecto molt amb tot el món harmònic de Debussy, la meva manera de tocar té afinitat amb les seues peces, més que amb tot allò alemany, més pesat i dens. M’agrada aquesta lleugeresa, aquesta mirada cap al jazz. No crec que hi haja tant de jazz en les meves cançons, però l’he estudiat, el tinc als dits. I a l’hora d’escriure hi està present.

—Parlem de la intencionalitat lírica, emocional. «Mira’m» n’és un exemple, un tema bonic, que tu cantes en falset, com si remorejares. Una línia emocional que està també en «Tanto para dar». Són peces de veritat emocionants, i supose que era la intenció.

—Moltes gràcies, però no volia emocionar ningú [riures]. Jo escric amb el que em mou i les dues cançons aquestes començaren amb el piano. Si m’atrapa una sonoritat em quedo allà, explorant. En el cas de «Mira’m» hi havia un ritme que no era l’evident, m’agradava. I en el cas de «Tanto para dar» la MARO [cantautora portuguesa que col·labora en el disc] va fer una melodia que em va flipar. Es tracta que em toqui a mi alguna fibra. I si toca la fibra dels altres em fa molt feliç, dona sentit a la meva vida en la terra [riures].

—A més són cançons que no estan molt produïdes, que tenen una aparença de senzillesa que no ho és tant.

—M’agrada explorar produccions més complexes, però valoro moltíssim que una cançó la pugui tocar sola amb el piano i s’aguanti i emocioni igual que si està súper ben produïda.

—«Royalties» és una cançó molt diferent. És un tema pop molt immediat que, alhora, reflexiona sobre el fet de fer un tema que enganxi, sense codes rares. Una cançó comercial «amb una part aguda central». És un joc que fa molta gràcia.

—Em sembla una cançó doblement irònica. Estic parlant de no fer una cançó comercial i em surt una mica comercial però rara igualment. M’estic queixant que no tinc royalties i segur que en dona més royalties que moltes altres cançons. Tinc present el sentit de l’humor en el dia a dia. De vegades transmeto la sensació que soc molt seriosa o que la música té una cosa així com pesant, perquè és més complexa, més pegada a l’acadèmia. No sé, són coses que m’han dit, però m’agrada fer coses més lleugeres i fer servir l’humor i el sarcasme.

—Tampoc no és la primera vegada que traus un tema amb pegada. Estic recordant «Restaurante en el mar», de Suelta, un tema d’aquells que entra com ganivet en mantega. No sé com va funcionar, però tenia aquell potencial.

—Sí, va funcionar bé. Tampoc no sé que és funcionar o no funcionar a nivell de discogràfica mig independent, però és veritat que quan faig una cançó que penso que pot enganxar, normalment és així. No hi ha sorpreses. Les cançons no diria que fàcils, sinó que entren més fàcil, acostumen a funcionar. O a tenir més reproduccions, per dir-ho així.

—Per cert, «Royalties» inclou una crítica bastant explícita als macrofestivals. De veritat t’agraden tan poc com dius en la cançó?

—[Riures] A veure... És un espant. Estava pensant en el Primavera Sound i en tot allò. Quan hi vaig tinc la sensació que estic en un barri de Los Angeles, amb cerveses a 17 euros i estètiques com d’un altre país. Alhora, és súper gustós; recorde un any que vaig veure el James Blake, Tame Impala, Fred Again... I vaig gaudir-ho. Les coses van canviant i cada època té motius per queixar-nos i sí que és veritat que els macrofestivals em repelen, així d’entrada.

—El disc torna a ser molt ric, estilísticament. Em fa la sensació que les cantants amb bona formació musical soleu tenir tirada cap al jazz, el funk i el R&B. És perquè són estils més exigents que el pop, podeu lluir més la qüestió vocàlica?

—Bé, tampoc és que jo faci coses vocalment molt complexes. Em considero pianista i he hagut d’aprendre per poder cantar cançons. Això dels estils potser sí que és per formació, però també conec gent que li surt molt natural. El jazz és molt acadèmic, però l’R&B i el funk no sé si és per això. Podria ser, tampoc no hi he pensat gaire.

—En el disc, els interludis no són decoratius. Hi ha molta intenció musical en ells, tot i que no aparega la teua veu. No hi són per fer minutatge.

—No. Tenia ganes de fer-los això, intencionadament. I que fossin tracks, també. Amb el primer disc vaig fer uns interludis, però eren la versió allargada d’un tema o potser una intro més llarga. En aquest volia que fossin tracks diferents. La «Coda» anava a ser la intro del disc però ha quedat molt millor al final, perquè és un resum de vàries melodies. Llavors, hi ha un reprise [«Titania (reprise»] agafant una melodia anterior i canviant-la de to. I hi ha un interludi normal. A mi la música instrumental m’encanta, n’escolto moltíssima, i molta música clàssica. Incorporar-ho a un disc de pop, si és pot dir així, em semblava molt guai. Els darrers anys els interludis eren com per descansar de les cançons, o notes de veu o trossos de vídeo de Youtube, com per trencar el discurs de cançons. Pel contrari, aquí intento fer-ho amb més música.

—Hem parlat de Debussy, de Muzio Clementi, però m’agradaria saber quines són les teves referències contemporànies.

—A mi m’ha petat bastat el cap amb James Blake, per com incorpora l’electrònica a l’escriptura de cançons, m’ha despertat molta curiositat i m’ha fet explorar camins. També em flipen Thom Yorke i la Laura Mvula, tots britànics... La Laua Mvula és una artista que em va meravellar. En un dels seus discos apareixen arranjaments d’orquestra, hi ha gòspel... però és tot molt pop, és una barreja que em fascina. M’ha despertat coses que ja volia fer, m’ha obert un camí.

«Es tracta que em toqui a mi alguna fibra. I si toca la fibra dels altres em fa molt feliç, dona sentit a la meva vida en la terra»

—James Blake fa un tractament de la veu més marcat que tu i Thom Yorke un ús de l’electrònica més intensiu. Vols que dir que en algun moment podries fer un pas endavant cap a un discurs més electrònic?

—No m’hi veig ara. En Suelta sí que ho vaig explorar més, hi ha molts més sintetitzadors, més vocoders. A part, també hi ha cançons com «Restaurant en el mar», era un disc com més contrastat. I aquest l’he volgut fer-lo molt acústic. No sé ara cap on vaig, potser faré una cosa més acústica o aniré cap a allò electrònic.

—Fa poc vas fer la presentació de Classic Electro Drama a Barcelona. Com estàs plantejant els directes del disc?

—Molt acústic, ho toquem tot, no hi ha pistes tirades ni res, però incorporem algunes distorsions, conceptes del rock que pertanyen a les guitarres per posar-les en el piano, un instrument que no es distorsiona normalment. En l’escenari estic amb la Magalí Datzira, que és una artista increïble, que toca el baix i canta brutal, i Estafania Chamorro, que és una bateria excel·lent. Les tres cantem. És un directe molt tocat, molt d’estar en l’escenari i que les cançons flueixen, que sonen cada dia diferents.