Els remakes no tenen molt bona premsa. En part, perquè se solen associar al sentit de l’oportunisme i, sovint, a resultats artístics mediocres. No sempre és així. L’any 2024, Steven Zaillian sorprenia amb Ripley, una minisèrie basada en el clàssic de Patricia HighsmithThe talented Mr. Ripley —publicada en català com L’enginyós senyor Ripley—, una producció obscura i inquietant, rodada en blanc i negre, que superava en voluntat estètica i profunditat psicològica els precedents cinematogràfics de René Clément (1960) i Anthony Minguella (1999).
Els paral·lelismes són evidents entre aquell Ripley i la recent revisió que Jack Thorne planteja d’un altre clàssic de ...