Literatura

Xavier Mas Craviotto i la fi de la joventut

El jove autor ha guanyat el Premi Documenta 2018 amb "La mort lenta", un llibre que té voluntat de risc i de joc, que demostra un gran domini del material narratiu i de la llengua.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A punt de fer 40 anys, el Premi Documenta segueix sent un d'aquells premis que convé seguir i llegir, convertit en prescriptor de la literatura que es fa ara –vivaç i amb ganes d'épater– i que tindrà recorregut en el futur. Les darreres remeses així ho confirmen, com també, amb especial ambició, el guanyador d'enguany, Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), que amb La mort lenta ha fet un llibre que té voluntat de risc i de joc, amb un gran domini del material narratiu i de la llengua.

La novel·la narra la vida en un barri de Barcelona de dos germans que han perdut el pare i la mare en un accident de cotxe, amb un text que es converteix en un brillant certificat de la fi de la joventut, agafant la quotidianitat com a matèria primera i travessant temes com la mort, la moral o la dependència. "La història és un pretext per parlar d'altres coses", explica l'autor en la presentació de l'obra, d'entrada.

"El dos, l'Aram i la Lena, creen un refugi-santuari que els aïlla del món, amb l'argument convertit en una mena d'esquelet i la reflexió, en els músculs i els teixits. També hi ha un joc amb l'ambigüitat i amb la confusió de sentiments". Un joc literari que fa que el lector hagi d'estar sempre a l'aguait, atent a cada detall de la narració, amb un engranatge precís i perfectament construït. En aquest sentit, el focus va molt més enllà dels dos personatges centrals, fent que sigui de gran importància, també, la relació dels pares.

Una estructura laberíntica

Estructurada a partir de capítols desordenats –són encapçalats pel número que els pertoca en la linealitat–, la novel·la intercala aquests capítols situats al present –amb un estil molt més poètic, amb l'habilitat en els diàlegs i la importància de mantenir la versemblança– amb episodis del passat dels dos germans, "uns episodis aparentment aïllats i intranscendents, però que expliquen moltes coses dels personatges", com subratlla l'autor.

Xavier Mas Craviotto, a la Documenta. Foto: Esteve Plantada

Una de les gràcies del llibre, deutora d'un laberint perfectament traçat, és que "pots llegir el llibre per ordre o barrejats, tal com es mostren". Començant per un capítol Zero molt metaliterari i acabant ­–o bé començant– per un Epíleg que conclou moltes coses, sense que ho sabem del tot: "La vida els farà mal uns dies, però les coses, amb la seva inacabable paciència, tornaran a emplenar-se de sentit". A això cal afegir-li una tercera línia de lectura, els Annexos amb els quals Mas Craviotto explicita el procés de construcció dels personatges, amb llistats o informacions molt objectives.

Tres tipologies de capítols narrats de manera ben diferent –"així el lector té més consciència que realment són diferents"– que pouen en el dilema de l'art en temps moderns: l'art ens determina o ens explica? Tot el que llegim, les pel·lícules que veiem, els quadres que observem, ens ajuden a entendre'ns o ens creen un influx inesquivable? Sense defugir l'altre gran tema: la mort.

"Quan els pares moren, ells veuen que morir-se és una possibilitat real –apunta–. 'La mort lenta' del títol –curiosament un sintagma que es contraposa a les notes de diari La vida lenta, de Josep Pla– fa referència a la mort no física. El cos hi és i, de cop, no. La mort lenta és tot allò del nostre voltant que es va apagant, que deixa de ser i es va buidant de sentit. I que quan te n'adones ja és massa tard". Un avís per a navegants delitosos de noves veus amb pes i recorregut, com la de Xavier Mas Craviotto.

La mort lenta
Xavier Mas Craviotto

L'Altra Editorial
256 pàgines
PVP:18€

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.