En uns dies, el col·lectiu musical nascut al Camp de Tarragona, Roba Estesa —quin nom més curiós per a una formació que mai ha tingut pèls en la llengua ni a sobre ni a sota de l’escenari— agafaran les penyores esteses, les plegaran i les deixaran en un calaix. Tal vegada, per sempre. El que hi ha per davant, de moment, són un parell de concerts de comiat després que l’únic concert previst en un primer moment, «L’última estesa», es va haver de doblar per la demanda de les seguidores i seguidors del grup de no voler perdre’s l’última compareixença, juntes sobre l’escenari, Anna Sardà (baix, violoncel i veus), Clàudia García-Albea (violí i veus), Gemma Polo (veu), Laia Casanellas (guitarra espanyola), Helena Bantulà (guitarra elèctrica) Xerach Peñate i Marta Urdiales (bate i percus) i Lídia Facerias (teclats) i Sandra Bracke (intèrpret en llengua de signes). També les acompanyaran les antigues components Alba Magriñà (bateria i percussions), Clara Colom (acordió diatònic i veus) i Neus Pagés (guitarra i veus).
No serà un comiat multitudinari, a l’estil dels planificats d’altres formacions que pleguen com La Fúmiga o Oques Grasses, però la resposta del públic demostra que el projecte plega veles en un bon moment artístic i de popularitat. Els dubtes començaren a sorgir quan el col·lectiu havia d’enfrontar-se a un nou cicle de gravació de disc, llançament de singles, publicació de l’àlbum, promoció, gira. La «roda de la indústria que ens obliga a estar sempre produint i atentes a les xarxes. És un ritme de vida difícil de compaginar amb les nostres vides frenètiques de diverses feines», raonava la guitarrista Laia Casanellas en una entrevista concedida a la revista Enderrock. Una motivació calcada a la que apuntaren La Fúmiga per justificar el seu comiat, amb la diferència que, mentre que els valencians, una banda masculina, ocupen el lloc més alt de la cadena tròfica musical, Roba Estesa tenien «un gran desequilibri entre les expectatives i els resultats», en paraules de la baixista Anna Sardà.
Tot això té conseqüències quan una banda assoleix un cert estatus i ha de moure molts recursos cada vegada que engega una gira. Com explicaven Roba Estesa en el programa Les dones i els dies de 3Cat, l’esgotador ritme de la indústria, i el fet de moure un equip tan gran, feien complicada la continuïtat. «És molt difícil sostenir professionalment un projecte amb tanta gent», dictaminaven. Comptat i debatut, com revelava la cantant Gemma Polo en Enderrock, s’obrien diversos escenaris, el més raonable dels quals era tendir a un decreixement de l’activitat. O ja posades, guardar els instruments. Una decisió «fruit d’un procés difícil i dur».
En tot cas, feta una comparació no del tot justa amb alguns dels transatlàntics de l’escena, la petjada d’una proposta artística no es pot mesurar solament en termes quantitatius. Quasi dècada i mitja després de començar el 2011 com Ai, Carai!, projecte afortunadament reformulat el 2013 amb la molt més atractiva denominació de Roba Estesa, aquest col·lectiu ha deixat empremta amb la imatge inèdita a casa nostra de veure vuit dones sobre un escenari, trencant de camí moltes barreres i prejudicis. Sense ser una millora per llançar coets, la presència de les dones en el panorama musical està una mica més normalitzada que quan Roba Estesa començaren, poden estar orgulloses d’haver estat referents, d’haver tirat de pic i pala per obrir camí, tot i que l’etiqueta de «grup de dones» ha jugat a favor i en contra, un «clau roent» que podia donar peu a un cert encasellament, la consciència d’haver exercit a voltes un paper de quota.
Amb tot i amb això, el llegat de Roba Estesa va més enllà de la tasca ingrata però valuosa de les pioneres; deixen el record inesborrable del seu poderós directe. I queda també, per a qui no haja tingut l’oportunitat de veure-les, l’herència dels discos, de les cançons. Allò que justifica que tinguen un lloc destacat en la història de la nostra música.
Un projecte viu, singular i evolutiu
Músiques en molts casos de formació clàssica, Roba Estesa es donen a conèixer com un grup de folk agitat —«folk calentó», per seguir la seua sensacional autodefinició— amb influències de la música tradicional, la cançó d’autor, la rumba catalana, la música celta o els ritmes caribenys, entre altres referències amb les quals enregistren una maqueta que els du a guanyar el Concurs Sons del Mediterrani de l’any 2015.
Amb aquestes credencials, enregistren un impecable àlbum de debut, Descalces (Coopula, 2016), guiat pel discurs feminista i un so en què acordions, violins i harmonies vocals doten la proposta de múscul i una certa singularitat. Una col·lecció de cançons engrescadora amb cimeres com «A la muntanya», «Viu», «Les noies d’Olot» o «Bruixes», per no oblidar un «Cant de batre» en què col·labora Pep Gimeno Botifarra. Un disc que les emparenta sonorament amb una banda que sorgeix per aquells anys, la formació de l’Alcoià-Comtat El Diluvi. Una música folk agradable, vibrant, amb punt més d’agitació en el cas de les catalanes. De fet, el disc es tancava amb una cançó que mostrava pistes de cap a on podia evolucionar la banda, «La pagesa», un tall amb bases electròniques.
La desconstrucció sònica no serà pas immediata. El disc següent, Desglaç (Coopula, 2018), rebut amb expectació, manté unes constants musicals semblants, amb la novetat d’introduir guitarres elèctriques en talls com «La nit és nostra», «Lluna» o «Sense por», que aporten un punt de gruix a una proposta solidíssima, un cançoner ja imponent al qual, a més de les esmentades, sumen «Governar-nos» o «La presó de Lleida», entre més, un tema que porta, a més, la trobada inevitable amb la veu de Flora Sempere, d’El Diluvi.
Discursivament, Roba Estesa no decau en la càrrega reivindicativa. «Ni cap guerra que ens mati / ni pau que ens oprimeixi! / Som les filles de les dones / que estan a l’exili! / Som rebels i nostres, neixen propostes / de mares a filles, de vives a mortes. Prou penitència! Prou reverència! / Prou al sistema que marca sentència... / Escolteu la resistència», canten en «La nit és nostra». «Som en acte de protesta. / Som mans fredes vora el foc. / Som la veu de la revolta, / netes de la por i el dol», diuen en la preciosa «Cant de lluita», una de les joies del grup.
Amb dos discos publicats, no es pot dir que la fórmula estiguera esgotada, però Roba Estesa decideixen fer evolucionar el seu so mantenint l’essència que les ha fet conegudes i apreciades. El 2020 llancen un EP, Dolors, on els elements electrònics ja estan plenament integrats en les dinàmiques musicals, amb «Cendres i plaers» i, sobretot, «Memòria».
S’han posat les bases per a un tercer àlbum, Rosa Permanent (Halley Records, 2021), en què la mutació pren forma amb un canvi de segell i, per sobre de tot, d’ampliació de la paleta musical, obrint les portes de bat a bat al pop, la música disco o el reggaeton. Segurament es tracta, al marge d’estilemes o canvis de pell musical, del seu millor disc, una col·lecció imponent que comença amb la irresistible «Mostra l’animal» i una de les seues cimeres, «Oceà», un tema imperial, a més d’una bomba emocional. «Flors de pols», «De vellut», «Insectes de marbre» o la tremenda «Ràbia», amb les gallegues Tanxugueiras, entre altres, conformen un disc completíssim, en què no obliden el vessant combatiu. «El poble s’aixeca amb força davant l’abús de poder. / Forces de l’estat armades no les necessitem més. / (...) Sols el poble salva el poble contra tota autoritat», ens canten en l’esmentada «Ràbia».
«L’àlbum, a banda d’exaltar l’actitud iconoclasta d’escoltar i afrontar les ombres que turmenten les nostres biografies vitals, és pura lluita a favor de les classes subalternes, dels col·lectius estigmatitzats per una societat encara farcida de prejudicis», escrivia Moisés Pérez en aquestes pàgines. Un «punt de llum que ens fa trobar en la lluita femlgtbi+q», aclarien elles.
Estilísticament, sols poden fer anar endavant, extremar encara més l’assalt a l’escena de pop urbà, amb un àlbum, De lo bo, lo millor (Halley Records, 2024) i la seua coberta disco vintage, on produeixen prou arguments per a tindre un lloc destacat en l’escena; el neofunk cool i juganer de «Cuqui desastre», el reggaeton de «L’ànima no menteix», el rotllo Billie Eilish de l’estupenda «La culpa», la col·laboració amb Pau Debón (Antònia Font) en la tropicalista «Amb calma», el tros de single que va ser «LNTMNT», la sorprenent «DESAKATANT», amb la seua electrònica avançada i uns riffs de guitarra infecciosos, la gojosament rara «Verge de la llibertat», amb la qual, amb un irònic i premonitori «amén», tancaven el disc.
Es tractava de l’àlbum d’algú que es prepara per menjar-se el món a mossos, que mirava als ulls al bo i el millor —per jugar amb el títol— de l’escena. A parer nostre, musicalment superior i més interessants que moltes propostes multitudinàries. No era, de cap de les maneres, el disc de qui està pensant a plegar. La idea de deixar-ho, de fet, apareix després. Quan s’obri davant seu l’abisme d’un nou cicle productiu. Una decisió dolorosa, per a elles i per als fans, però conseqüent. Després de fer una feina extraordinària.