Marc Granell. Sense títol. Mastaba.
Els diferents premis i distincions rebuts merescudament per Marc Granell (València, 1953) al llarg dels darrers temps en honor a la seua trajectòria no han fet, sortosament, que el mestre valencià deixe d'escriure i publicar. L'últim llibre és Mastaba (Edicions Bromera), un llibre aspre i demolidor, fet de composicions breus i taxatives com un colp de puny. Deixem dos d'aquests poemes intitulats com a mostra.
Tot és lluny / d'on tu ets, // tot és gola / infinita / de llop / que es perd / en un bosc / podrit / de fantasmes.
Hi havia un país que no era un país. // Era un forat ple de pus i tristesa, / un udol afusellat a la gola / de la por més abjecta i caïnita. // Hi havia un silenci podrint les venes.
Raquel Casas Agustí. Sense títol. El foc dels heretges
La professora i poeta Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974), després d'un inici de dècada profitós pel que fa a la producció literària, es va adjudicar el Premi Bernat Vidal i Tomàs 2025 amb El foc dels heretges (AdiA Edicions), un poemari en què conviuen la capacitat de colpir i remoure amb la bellesa de les composicions, amb la devastació produïda per les relacions humanes en el centre del relat.
Tots els camins eren nostres. / Però jo volia viure en un altre lloc, / un lloc on sempre fes fred, / molt de fred, / només fred / i ningú no pogués ressuscitar-me. // Un lloc amb una gelor tan espessa / com el verí lent d'un secret, / com qui perdona però no oblida / perquè és l'únic escàndol / que es pot permetre. // Viure en un iceberg tan amorós / —i bestial— / com dur al ventre calent / el pes d'un altre fill mort.
Jaume C. Pons Alorda. «Les corones virals». El corc
L'escriptor, traductor i agitador cultural Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) afegeix una altra referència a una ja molt nodrida producció poètica amb El corc (LaBreu), un llibre dens, polièdric i desfermat, en el qual agita encara més algunes de les constants de la seua obra, un discurs sense obturador, excessiu, directe, ric en imatges, sobre el qual construeix un elaborat discurs sobre el fet literari i les relacions humanes com a espai d'autodefensa.
M'oblig a elucubrar / els ulls de les alzines, / el cuc del paperam, / el corc de l'existir. / Camín entre els torrents, / xiuxiuej amb els roures / i ned com els taurons / per omplir-me de dents / i devorar pandèmies. / Segregaré esperances. / Els meus dits profetitzen / els destins que han de néixer. / Veig l'oportunitat, / la vida, la natura, / l'altercat de l'herència. / Sí que resistirem / aquest confinament, / aquest enclaustrament / de la supervivència, / però és imprescindible / la solidaritat. / Cal continuar el combat. / El món mereix salvar-se. / Si miram el passat / podrem veure el futur.
Laia Llobera. «Deseixir-se». Saur
Laia Llobera (Barcelona, 1983), guanyadora del Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre, va adjudicar-se un altre dels guardons significatius de la literatura catalana, el Miquel de Palol, amb Saur (Proa), un acostament a la poesia trobadoresca de la qual conserva l'aparell formal, a tall de tribut, per parlar de manera actualitzada dels grans temes com la mort, l'amor o l'espiritualitat.
No he sabut deseixir-me de tu. / Quan s'estima, s'estima sempre. / Lliure de bosc. Lliure de mans. / Enramant-se des del ventre. // Des del vers o aquella ofrena, / que ara ens creix com feia abans, / he estimbat l'obaga encesa / i el rebrot que alça la pena. // He agafat el plany més pur, / ciri i ardor de la mentida, / i l'he empès cap a la vida, / cap a l'àngel de l'amor. / Una ofrena / al fons dels segles / ens convida.
Josep J. Conill. «Pluja horitzontal». La llavor en la fosca
L'assagista i sociòleg del llenguatge Josep Joan Conill (Castelló de la Plana, 1961) ha alternat els seus escrits i estudis amb una producció poètica puntual i molt espaiada al llarg del temps, quatre poemaris en el que portem de segle. De la mà de la xicoteta però exquisida editorial Salze torna amb un llibre, La llavor en la fosca, que es percep producte d'una cocció lenta, meditada, poesia de formes clàssiques i discurs contemporani que reflexiona en diferents plànols sobre la condició humana.
Un poema de pluja horitzontal discorre / sobre l'instant present i dissol els lligams / lògics entre les coses i els mots, fins a complir / la desfeta total de la realitat. / Rellisca cos avall, sanglot o suor freda, / un àcid tenebrós en cerca de l'origen / d'aquesta ambició tenaç de donar veu / a la intensa febrada de l'instint sense fre. / I versos abissals s'omplen de dentadures / monstruoses i apèndixs de llum fosforescent / entrelluquen un àmbit a penes concebible / per una ment sensata (...).
Lídia Gàzquez. Sense títol. Nuuk.
La periodista i professora Lídia Gàzquez (Sant Pere de Ribes, 1978) ha fet compatibles els darrers anys diferents col·laboracions i projectes en el món de la comunicació amb una tasca literària que, els darrers temps, l'ha portat al camp de la poesia, amb molts bons rèdits. Nuuk (El Gall Editor), Premi Pollensa de Poesia, és el seu darrer llibre, un poemari de traces narratives i diversitat formal que narra una història d'amor que ubica en paisatges freds i inhòspits de l'hemisferi nord.
Hi veig dunes al teu cos: / anem al desert / a morir-nos de set / i matem-nos l'un a l'altre / bevent-nos les boques. / Que la nit ens congele els ossos / i que la calor del dia / ens esberli les entranyes. / Que la volta del cel / estrellada ens covi la mort / i que tornem a la pols / confosos tots dos / en la sorra.
Ricard Ripoll. Sense títol. Escomeses
L'escriptor, professor i estudiós de la literatura Ricard Ripoll (Sueca, 1959) va ser distingit amb el Premi Ventura Ametller per Escomeses (Edicions de 1984), un llibre en què el terme bèl·lic és un símbol de com el trànsit per l'existència és un joc d'oposats, escometre entre la pau i la guerra, l'amor o la violència, l'empatia o la indiferència.
M'agradaria tant morir abans de viure / per conèixer la llarga nit silenciosa / i sentir l'immens buit arrapat a la pell / com si fos la presència transparent / del no-res // potser ja era mort abans de néixer / perquè recorde bé una profunda calma / i una trista pau exempta de paraules / i recorde l'abraonament d'un cos espantadís / en una misteriosa cova // tornar a morir serà com si tornàs a néixer / en la solitud més pregona / i assajar en la nit absoluta / un crit desesperat.
Amanda Bassa. «Anemones». Neuma
La periodista Amanda Bassa (Mataró, 1979) havia compaginat la comunicació cultural amb la narrativa breu i, molt recentment, amb la poesia. Neuma (Edicions Bromera), el seu segon poemari, Premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, fa un itinerari poètic a partir de la idea de la respiració com l'alè del llenguatge.
Nua el vent, / de nua paraula, / dins la gola. // Deixa l'ànima ullar, / hereua, / un deix d'anemones. // Deixa l'aire / trenar-te en feix / de llengües d'ones. / Quan triga la veu / a dibuixar / una cargola?
Sebastià Alzamora. Sala Augusta seguit de Llengua materna
Tot i estar molt centrat els darrers anys, amb molt d'èxit, en el vessant com a narrador, l'escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha tornat a la poesia amb un volum important, Sala Augusta seguida de Llengua Materna (Proa), dos llargs poemes; en el primer aborda la memòria col·lectiva, a través de la Sala Augusta, un cinema on estaven reclosos els presos republicans sentenciats a mort; en el segon ret homenatge a la mare morta i a la figura desapareguda de les riveteres, cosidores de sabates.
Oh nit interminable / olor de floridura d'un vell cinema de poble / no et fas mai llum / nit eterna quan acabaràs / cortinatges carmesí / olor del vellut fred de la tapisseria / el feix de llum vertical esqueixa la negror / a dins hi ballen àcars espectres / cadàvers asseguts a les butaques de platea / assecant-se lentament convertint-se en pols / nit de noranta anys.
Ramon Boixeda. «Bebè estrella». Pols
L'escriptor Ramon Boixeda (Sant Julià de Vilatorta, 1981) consolida un operatiu poètic ja molt sòlid amb Pols (Edicions 62), un llibre que li va valdre el Premi de Poesia de Sant Cugat que es dedica a la memòria de Gabriel Ferrater. Llibre de temàtiques variades que parteix de la polisèmia del títol (el pols, la vida / la pols, la mort) per tractar de temàtiques diferents, amb diferents registres també incloent pinzellades d'humor càustic, com en el poema d'aquesta tria.
¿Ja és enlloc, el miracle que corre / per les venes dels homes? Ja el buit entre / el cel i la terra, que no cicatritza, / la vida amb un forat a dins. ¿I aquella / eternitat que badalla en un cony / quan dona a llum? Ja és picar el pestell / de la porta del cel i que tot l'eco / dels homes càpiga en la no resposta. / ¿I a l'horitzó, fet descosit del cel, / aquest sol que menstrua i no es vol pondre? / Destre, porta la nit cap al teu sempre.
Àngels Moreno. Sense títol. Clinamen.
L'escriptora i metgessa Àngels Moreno (València, 1993) torna a submergir-se en un poemari amb profundes implicacions i reflexions filosòfiques, en aquest cas sobre el tema del suïcidi com a fugida de la fatalitat, en Clinamen (Viena Edicions), amb el qual va guanyar el Premi Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana.
Dins del meu record hi ha contra la voluntat / un soroll que crema com milers de sols / una munió de lluernes / dormint sobre la pell / cèria // Ni la por encarat al buit / només morir-se pel voler / deixar-se endur / sense retenir-se // Passa davant dels seus ulls / del descans irreal / que només / arriba esborrant-se // La mort era allà monstruosa / en totes les seues formes: // la de la salvació / la compassió la culpa / l'amor
Joan Deusa. «Sonet del meu Alexandre». Ítaca arrasada
El poeta Joan Deusa Dalmau (Gandia, 1993) es feia mereixedor del Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona per Ítaca arrasada (Godall Edicions), un llibre que barreja les referències a Ausiàs March o Vicent Andrés Estellés amb temàtiques absolutament contemporànies com els videojocs o la robòtica, en un contrast entre les noves mirades i la tradició.
Tot es perdrà, va dir aquell robot / com un xiquet a la vora de l'aigua. / On han anat els ocells del desert? / Aquells falcons que abans eren en gàbies, / sempre iracunds, ara volaran lliures. / Cíborgs de March que miren les estreles / ensinistres les aus als catafractes. / Beveu el glop que eixugarà l'ampolla, ompliu de fang el gerro de la nit. / Jo vaig tenir la història d'Aquil·les / entre les mans. Vaig tenir Babilònia, / la tremolor del món quan és suau. // Tot es perdrà, va dir aquell robot / com els ocells cíborg alliberats.
Blanca Llum Vidal. «Ferides». Tan bonica i tirana
Blanca Llum Vidal (1986), una de les poetes més importants de la seua generació, publicava a principis d'any el llibre premiat amb un dels guardons més importants de la literatura catalana, el Carles Riba. Ho feia amb Tan bonica i tirana (Proa), un recull de poemes en prosa que busseja en les diferents cares de l'amor, en les seues contradiccions.
Si llegir-nos idees té una dimensió militant —la paraula escrita és un acte i l'acció s'encamina a la bellesa implacable de la justícia social; si explorar-nos el cos té una dimensió aventurera —la pell és la selva, la llengua és exòtica i el desig ja no viu assetjat i es manifesta com vol; si passa això i passa allò, venir fins a tu per rentar-te les ferides del peu és una mena d'amor que té una dimensió quasi bíblica i, per això, sanguinària, revolucionària i eròtica.