Ramón Guillem, ‘Ales’ per a uns versos finals

En un obituari escrit uns dies després de la mort de Ramon Guillem (Catarroja, l’Horta Sud, 1959-2024), recordàvem una pulsió vital que el poeta definia com «la imperiosa necessitat d’escriure. Com l’aire que respires. Com els braços de la dona que estimes». De fet, va escriure fins al final. I tampoc no va descurar la presència en diversos actes. Com explica en una «Nota a l’edició» la poeta i companya de Guillem, Mercè Claramunt, va dedicar a Ales, el seu darrer llibre, tres mesos d’intensa escriptura —el llibre està datat entre juny i setembre de 2024, en Catarroja i la Platja de Puçol—, «un temps rècord per a l’autor», acostumat a fer llibres espaiats, meditats.

També va canviar hàbits d’escriptura, de la llum del dia a la nit, moment d’engendrar els darrers textos, no sols els poemes que apareixen en aquest Ales, també un article per al catàleg d’una exposició del seu amic i artista Juan Olivares, amb la qual se celebrava el 30 aniversari de Terra d’aigua, poemari troncal en una trajectòria literària complida, de les més importants de les darreres dècades.

Quan ja era evident que hi havia un altre llibre amb cara i ulls, tot i que no el va poder acabar com voldria, Guillem va pactar l’edició amb Edicions del Buc, un segell valencià modest, quasi artesanal, però molt curós tant pel que fa a la presentació dels seus llibres com en la tria dels poetes del catàleg. A la mort del poeta, Claramunt i els editors hagueren d’afrontar la dificultat que els textos no havien passat encara de la llibreta a la depuració que comporta el treball en l’ordinador; «ens quedarà el dubte de quins canvis hauria introduït si els haguera teclejat i tornat a treballar», alerta Claramunt. El manuscrit, amb tot, contenia ja un índex, respectat escrupolosament, i algunes citacions. I tot i algunes composicions que, coneixent la depuració formal a què Guillem sotmetia els seus textos, tenen una certa flaire inacabada, continua sent un molt bon poemari. A més d’un testament a l’altura de la llarga ombra poètica de l’autor.

Fer parlar el dolor

Com calia esperar, la imminència de la mort creua els poemes d’Ales. Però no d’una manera aspra, irada. Hi ha tristor, però també rebel·lia. Hi ha comiats i hi ha pau. Hi ha el record dels que han marxat abans, com en «Terra», nova versió d’un poema dedicat el 2020 a un altre poeta majúscul desaparegut, Manel Marí. On trobem una primera referència a les ales del títol: «Qui desitja viure sense ales en els llavis, / sense el llamp del cos en la tempesta? / Qui ens vol desert? Duna assedegada, / d’àrida planúria?».

Guillem s’acomiada dels espais, de la casa on va nàixer, a través d’una fotografia que li provoca sensacions contradictòries, pròpies del carrusel emocional de qui sap que se’n va. «De vegades aquesta imatge en dona una sincera alegria. / D’altres, és una tristesa d’abisme / que soc incapaç de definir». S’acomiada de tots nosaltres, com en el poema «Llagosta»: «És així com m’estime. És així com vull estimar-vos», com el «fum que escapa del cos / i a la farga del cor retorna».

Guillem era un poeta que escrivia des d’un amor insubornable a la vida, a la sensualitat, a la bellesa dels paisatges i la música, però que deixava surar sovint un deix d’amargor que en Ales és humanament indefugible i que es tradueix en poemes dolguts com «Trist» —la vida, com el tren que s’allunya «per una via / d’una sola direcció: sense retorn possible»—, o a través de l’expressiva imatge del poema «Exili»: «La sal de totes les mars / ompli de mort la ferida». Trasbals que ens provoquen també versos com els de «Dies tancats»: «La vida és un esvoranc. / Dies tancats».

Alhora, Ales desprèn pau d’esperit, una certa rebel·lia vital que es desprèn de la manera en què el poeta afronta els darrers instants de gaudi de les petites grans coses, del «Perfum» de les flors («També en l’olor de la rosa / cerquem la intensa olor de l’existència») o de l’efecte euforitzant del silenci, d’una remor «d’aigua callada que a penes tremola». Un trànsit cap a l’inevitable en què el poeta troba l’ajuda d’un agent extern interpretable en termes de retorn a la infantesa, l’àngel de la guarda. O, en paraules segurament més encertades del poeta Jaume Pont en l’epíleg, l’àngel rebel, «símbol de la reunió entre l’ordre terrenal». «Així, l’àngel i les seues ales / contra els camins pedregosos / de la pena», escriu Ramon Guillem en «Blens». I arrodoneix el concepte en «L’àngel», amb els versos que arrepleguen el simbolisme: «Ja no tinc ales / però el meu àngel / encara creu en mi».

I és sobre aquesta convicció que la negror s’esvaeix, que les reflexions deriven cap al terreny de la perdurabilitat, com ara quan parla de l’art del tatuatge del seu fill, amb el qual lluita «contra la fragilitat del temps». O quan difumina els contorns de la foscor en «No hi ha fosca»: «Però no hi ha fosca en la fosca. / Només una esperança alada». Hi ha espai, fins i tot, per a les darreres reflexions sobre el fet poètic, quan traça la connexió entre l’art a qui ha dedicat l’existència i, tot just, una existència que se li esmuny entre els dits: «És fràgil el poema com és fràgil la vida», escriu en «Closca d’ou». «Tant de bo l’engruna d’un vers pogués almenys recordar / que un dia volgué ser un bell somni del sol!», exclama el poeta, en el que sembla un penúltim desig de transcendència. O de permanència.

Novament, Jaume Pont ho explica molt millor: «Tot el viàtic d’Ales (…) fa un camí aferrat a una creença: la pèrdua és aquí un guany, epifania i vol definitiu; mentre la mort, més que rebuig, esdevé una companya amb la qual es conviu. Eros i la paraula triomfen. Com triomfen, al seu recer, les nocions de pervivència i permanència. I la Gran Poesia».