La ràbia, les moradures i la sang s'alternava amb la il·lusió i l'esperança nacional. Les aules bullien per l'arribada de votants que volien decidir el destí de Catalunya, però la policia espanyola desenfundava el manual de la repressió: la gent —fins i tot, d'avançada edat— era arrossegada per terra, les urnes eren requisades i les pilotes de goma buscaven frenar l'esperit d'autodeterminació.
L'estampa de virulència uniformada a l'Escola Ramon Llull de Barcelona, amb escenes absolutament esfereïdores, es repetia arreu del país. L'independentisme havia aconseguit doblegar els aparells estatals, custodiant unes urnes que havien regatejat la vigilància policial. El sobiranisme havia organitzat un referèndum que deixava tocada i ben tocada la imatge del Govern espanyol del conservador Mariano Rajoy. També la credibilitat dels serveis d'informació i d'intel·ligència espanyola. Són conegudes les crítiques d'alts càrrecs del Ministeri d'Interior d'aquella etapa contra el comportament del Centre Nacional d'Intel·ligència, de l'Estat espanyol.
Amb una part d'Occident consternat per aquella actuació policial envers aquells que volien expressar-se a través de paperetes, el moviment independentista assolia el seu gran triomf amb l'1 d'octubre. Vuit anys després d'aquella efemèride, el moviment sobiranista es troba en un moment de recomposició, així com marcat pel desencís d'alguns sectors i les temptacions ultres. Quines lliçons d'aquella fita podria extraure l'independentisme per revifar?
Tots a una
Els prolegòmens de l'1 d'octubre van estar marcats pels embats de la justícia espanyola, fins i tot cap a mitjans de comunicació que havien publicat a les seues pàgines imperesses i digitals els anuncis de la Generalitat de Catalunya de l'independentista Carles Puigdemont sobre aquell referèndum d'autodeterminació. La clau de volta d'aquella derrota dels aparells estatals fou la unitat d'acció no solament de les forces polítiques que integraven el Govern català, conformat llavors per l'espai hereu de Convergència i per ERC, sinó per les sinergies traçades amb els actors civils de l'independentisme, com ara Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana.
La configuració del denominat com a Estat Major del procés independentista, on hi va haver fins a quaranta persones, entre les quals estaven presents els principals dirigents de la formació que encapçalava Puigdemont, ERC i les entitats centrals del sobiranisme, fou l'exemple paradigmàtic de la unitat d'acció de l'independentisme. L'1 d'octubre fou el cim d'una mena de comandància informal del moviment d'autodeterminació que, en aquests moments, està dividit per les diferències entre les principals forces polítiques amb vocació d'estricta obediència catalana.
La força de la gent
L'articulació d'una consulta per la independència de Catalunya va ser possible gràcies al treball desinteressat i sigil·lós d'un bon grapat d'activistes que van guardar el secret amb pany i forrellat de la seua participació en l'organització de la votació. La penetració de l'independentisme als diferents col·lectius i associacions del país va permetre comptar amb una xarxa de persones disposades a desafiar i desobeir els aparells més profunds de l'Estat perquè els catalans pogueren escollir el seu futur nacional. El treball de base municipalista, així com els lligams al teixit social, va atorgar al moviment sobiranista les claus per forjar una teranyina de resistència contra l'ull policial espanyol.
Un objectiu comú
La unitat d'acció i l'activisme insubornable de l'independentisme de base va produir-se gràcies a compartir no sols un full estratègic dissenyat per l'alt comandament del procés per l'autodeterminació de Catalunya, sinó per coincidir en objectiu comú que, en aquell moment, semblava que estava podia estar a tocar. La il·lusió i la motivació al voltant d'una determinada meta nacional va activar al conjunt del moviment, així com la manca del seu assoliment ha desencisat a sectors sobiranistes en el nou temps polític del territori principatí.