Aires de canvi bufen en l’empresariat valencià. Salvador Navarro va anunciar ahir que renuncia a presentar la seua candidatura per revalidar la presidència de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), en les eleccions previstes per a aquest novembre. D’aquesta manera, Navarro posa punt final als catorze anys de trajectòria com a dirigent patronal, primer com a màxim representant de la patronal provincial —de València— i, després, com a president autonòmic de tots els empresaris.
De fet, Navarro passa a la història com el dirigent empresarial que va pilotar la transformació de l’estructura patronal valenciana. Empentat per a dirigir la CEV provincial pel seu predecessor, José Vicente González, l’any 2011, Navarro va assumir responsabilitats en un moment especialment delicat per a l’economia valenciana, amb la bombolla immobiliària en ple esclat, l’entramat financer autòcton desballestat i les finances autonòmiques a la vora de la intervenció.
També començaven a ser moments delicats per a les patronals valencianes: en els anys següents van transcendir els tripijocs i els forats econòmics que acumulaven les patronals provincials d’Alacant i Castelló. Una situació d’insolvència que va ser aprofitada per l’anterior president de Cierval —el mateix José Vicente González— i pel mateix Navarro per empentar cap a la desaparició de l’estructura provincial i propiciar una sola patronal autonòmica, sota l’emblema de la CEV. Comptà, en aquest maniobra, amb la cobertura de la Generalitat Valenciana. «Cosir la Comunitat Valenciana» fou una de les obsessions de la primera legislatura de Ximo Puig, un president amb qui Navarro sempre va mantenir una bona sintonia.
Navarro ha fet gal·la d'un tarannà autonomista i reivindicatiu sòlid al llarg dels anys
A aquelles altures, Navarro ja havia demostrat tenir criteri propi. El juliol de 2014, la CEV, sota el seu comandament, va convocar una roda de premsa inèdita per queixar-se pel maltractament del govern de Mariano Rajoy al País Valencià. Fou una imatge insòlita que no va agradar al Palau de la Generalitat, que aleshores tenia al capdavant Alberto Fabra. Recordava, en certa manera, al manual de greuges dels catalans de Foment del Treball. «Comence a estar cansat d’Espanya», va assegurar a EL TEMPS en una entrevista concedida pocs dies després.
Els anys següents, i ja amb PSPV-PSOE i Compromís a la Generalitat, Navarro va capficar-se en la reivindicació de la reforma del sistema de finançament, a través de la Plataforma per un Finançament Just, que reunia patronal, sindicats i associacions d’un ampli espectre.
L’encara president de la CEV, de fet, ha viscut amb molta frustració les anades i tornades que, en funció de les directrius de Madrid, han protagonitzat tant PSPV-PSOE com Partit Popular. En tots aquests anys, de fet, no s’ha estalviat les crítiques als uns i als altres i ha capitanejat, en l’ombra i sense èxit, alguns dels moviments interns per fer progressos en aquesta matèria. Assolir més visibilitat a Madrid ha estat, de fet, una de les grans obsessions de Salvador Navarro, un home que, sense eixir dels marges, ha fet gala d'un tarannà autonomista i reivindicatiu sòlid al llarg del temps, independentment de qui governara.
Punt per a Mazón
L'anunci de la retirada de Salvador Navarro és una xicoteta victòria per a Carlos Mazón. De bon començament, tots dos van mantenir una bona sintonia. Navarro sempre ha mantingut que, «per lleialtat institucional», la seua obligació era tenir una bona relació amb l'inquilí del Palau de la Generalitat, independentment del seu color polític. La va mantenir amb Puig, però era evident que, en matèries com ara la fiscalitat, podia tenir una millor entesa els conservadors. Navarro, d'altra banda, sempre va valorar de Mazón que incorporara al Partit Popular la Plataforma per un Finançament Just, a la qual la seua predecessora, Isabel Bonig, no va voler adherir-se.
Tanmateix, la dana va significar un punt i a part en la seua relació, ja que fonts de l'equip de Mazón van traslladar als mitjans que un dels comensals del controvertit dinar del 29 d'octubre era Salvador Navarro, amb qui tot just va mantenir una reunió aquell migdia. La bola va molestar molt el president de la CEV, especialment perquè una de les persones mortes, l'empresari Miguel Burdeos, era vicepresident de la patronal. En tota aquesta crisi, de fet, Navarro no s'ha estalviat crítiques a les administracions.
Les coses encara empitjoraren els mesos següents, quan Vox va posar en la diana sindicats i patronals per les subvencions públiques que reben. La pressió dels ultradretans va cristal·litzar en un retall de 100.000 euros en les ajudes a la CEV. Vox en fou instigador, però el PP en fou executor. La negativa del PP a adherir-se a la quitança del deute que ha oferit el Govern espanyol tampoc no ha estat del gust de la patronal, que sempre ha insistit en la necessitat d'aquesta mesura.
La setmana passada, els ponts entre Mazón i Navarro es trencaren després d'una recriminació pública del primer al segon
A poc a poc, doncs, la relació s'havia fet més tensa. Fou, però, la setmana passada que tot saltà pels aires quan, en la Nit de l'Economia Valenciana, organitzada per la Cambra de Comerç, Mazón va iniciar la seua intervenció tot recriminant públicament a Navarro no estar en la sala (Navarro havia eixit perquè havia d'atendre un altre compromís). El president, a més, va recalcar que havia sortit de l'edifici al mateix temps que el ministre Carlos Cuerpo i la delegada del Govern, Pilar Bernabé. El comentari fou l'evidència que Navarro estava sentenciat, a ulls de la Presidència.
El malestar verbalitzat per Mazón, en tot cas, ha donat ales al corrent intern que, des de fa uns mesos, tractaven de congriar una candidatura alternativa a la presidència de la CEV. Una part de l'empresariat alacantí, però també algunes veus de València, cobejaven un canvi, a pesar que fa només una setmana tothom donava per fet que Navarro seria president per quatre anys més. Finalment, el president de la CEV ha anunciat aquest matí la seua renúncia.
Els qui el coneixen diuen que Navarro hauria eixit guanyador del torcebraç, però l'actual president no volia encapçalar una patronal dividida i polaritzada. Fa, diu, «un pas al costat». Vicente Lafuente, líder de la totpoderosa patronal del metall, serà el seu substitut.