The Studio. Apple TV+
En aquestes mateixes pàgines ja avisàrem que l’esbojarrada paròdia del Hollywood contemporani parida entre altres pel còmic Seth Rogen, qui també la protagonitza i dirigeix, acabaria el 2025 com una de les millors comèdies de l’any. Situacions delirants, cameos de grans de la indústria fent d’ells mateixos —Martin Scorsese, Charlize Theron o Ron Howard—, un ritme frenètic, sostingut per una edició musical jazzística de molts quirats, diàlegs espaterrants i una enorme cura pels detalls, la qual revela l’amor al cinema dels creadors, avalen l’obligada continuïtat després d’una primera temporada. Tot i ser conscients que, superada la fase sorpresa, serà difícil que Rogen i els seus siguen capaços de superar fites com «El pla seqüència» o «La bobina perduda», autèntiques peces mestres de la comèdia. Expectació màxima.
Dept. Q. Netflix
La translació a la plujosa Escòcia de l’univers creat per l’escriptor danès Jussi Adler-Olsen, un dels representants destacats del nordic noir, ha donat com a resultat una de les sorpreses agradoses dels últims mesos i el que podria considerar-se un dels thrillers de l’any. Dirigida per Scott Frank (Gambito de Dama) i protagonitzada per un solventíssim Matthew Goode, Dept. Q està més a prop del clima ofegós d’un True Detective, amb una mica més d’humor, que de la pirotècnia de Guy Ritchie, ara en parlarem. Un procedimental ben armat on els diàlegs ocurrents, la galeria de grans personatges i la densitat ambiental fan innecessaris les explosions, els trets i els dolents volant des dels terrats. La segona temporada era obligada. Moltes ganes.
The Pitt. HBO Max
És cert que The Pitt és un remake gens dissimulat d’una sèrie històrica, Urgències, la que va llançar a l’estrellat George Clooney, que la factura i la posada en escena —sovint els conflictes— estan innegablement connectats als codis de la televisió lineal i mainstream. Tot això és cert. Però està entre el bo i el millor que hem vist enguany. La idea que cada capítol se centre en una hora de la guàrdia, fins a completar la jornada, atorga a la producció tensió, ritme i continuïtat dramàtica. La tasca ben solvent des de la direcció i l’actuació, amb menció especial per Noah Wyle, en el paper de cap del servei, arrodoneixen el cercle. Wyle, per cert, ja formava part de l'elenc d'Urgències, un altre indicador de la falta de complexos dels creadors de The Pitt a l'hora de ser relacionats amb la producció mare. Una sèrie addictiva. En volem més. I ho volem ràpid.
Severance. Apple TV+
Després d’una llarga espera —l’estrena de la sèrie va ser el 2022—, aquest any es reprenia una de les produccions de més gran impacte dels darrers temps, Severance, creada per Dan Erickson i dirigida per un pes pesant de Hollywood, Ben Stiller, en un registre distòpic i cinematogràficament ambiciós que no associaríem a la seua trajectòria. En el seu moment, advertíem que la delicada arquitectura de la sèrie, plena de riscos, podia derivar en un naufragi. O, per contra, en una sèrie històrica. Aquesta segona temporada ens continua ubicant més a prop de la segona opció, però també ha rebaixat la implicació dels espectadors. El diagnòstic final tindrà a veure amb la manera de tancar la fascinant història dels empleats amb la ment escindida entre treball i vida personal. La tercera temporada podria ser decisiva en aquest sentit.
The Rehearsal. HBO Max
La primera temporada de The Rehearsal (Els assajos), la marcianada desconcertant i inclassificable de Nathan Fielder, un geni a qui HBO sembla haver confiat recursos econòmics descomunals, deixava reaccions que podien oscil·lar en segons de la fascinació incondicional a la irritació més absoluta. El joc d’assajar situacions per superar-les en la vida real, en algun lloc inexplorat entre el reality show, el fals documental i la comèdia, era, realment, una cosa que no havíem vist. Tot i que també generava dubtes ètics i un cert estupor per l’inesgotable exhibicionisme de Fielder. Aquest 2025, la revàlida ha rebentat tota expectativa possible: la megalòmana pretensió d’acabar amb els accidents d’aviació que tenien a veure amb la falta de comunicació entre pilot i copilot, recreant fins i tot un aeroport, multiplicava l’aposta per molt. I Fielder resultava guanyador en una temporada en progressió tancada amb un episodi final on l’ego i l’atreviment del creador pujaven l’Everest amb xancles i un cubata en cada mà. Insuperable. Història de la televisió. Potser per això, encara no s’ha confirmat una tercera temporada. Tot i la pressió dels fans.
PD. Tancant el text, ens assabentem que el Congrés dels Estats Units debatrà les lleis d’aviació qüestionades per Fielder. Tal vegada, el bufó i la seua megalomania sabien el que es feia. Indescriptible.
Blossoms Shanghai. Filmin
Hi havia moltes ganes de veure com es podia traslladar al format seriat l’exquisit univers cinematogràfic del realitzador de Hong Kong Won Kar-Wai, autor d’obres de referència com Desitjant estimar o 2046. D’entrada, sobretot en els primers capítols, Blossons Shanghai pot provocar un cert distanciament perquè la temàtica sentimental és substituïda per una mena de frenètic thriller econòmic. I perquè les sèries xineses contenen certs codis de posada en escena i interpretació que ens poden traure una mica de la pantalla. En la mesura que la història avança, Kar-Wai ajusta i nosaltres entrem en matèria. Fins que acabem atrapats per aquest nou univers que, fa una mica de vergonya dir-ho, per obvi, té el segell d'excel·lència estètica del seu director. Un factor en contra és l’extensió: estrenada el 2023, Filmin ha emès aquest estiu els primers 17 capítols. La resta, fins a arribar a 30, a l’hivern. Almenys, no haurem d’esperar molt.
Hacks. HBO Max
Als inicis de la quarta temporada es podien detectar alguns símptomes d’esgotament en la deliciosa comèdia creada per Lucia Aniello, Paul W. Downs i Jean Statsky, multipremiada gràcies, entre altres, al meravellós treball de les dues protagonistes, Jean Smart i Hannah Einbinder. La lluita d’egos, amors, odis i necessitats entre la veterana còmica que necessita renovar el seu discurs i la jove guionista que vol triomfar, començava a ser una ruta circular, un conflicte espremut. La temporada que hem vist aquest 2025 ha aguantat amb dignitat, però l’ampliació a una cinquena sessió planteja interrogants. Cal veure-la? Cap mena de dubte al respecte. Però des de la sensació que s’imposa ja el comiat. Per acabar el més alt possible.
The Agency. SkyShowtime
El thriller d’espionatge protagonitzat per Michael Fassbender, amb Jeffrey Wright i Richard Gere en el repartiment —quasi res porta el diari— és segurament una de les produccions més infravalorades del curs. Cavalcant a voltes sobre els clixés del gènere, en altres moments transcendint-los, The Agency és una sèrie sòbria, però entretinguda, que no necessita violentar els límits de la versemblança per sostenir la tensió. I que articula hipòtesis de geopolítica realment plausibles. Tot i passar més o menys desapercebuda, com en el seu moment l’estupenda The Old Men (Disney+) mereixia una segona temporada. Que esperarem amb moderada expectació.
MobLand. Skyshowtime
Després de les bones sensacions deixades per l’estupenda The Gentlemen, la versió en minisèrie que Guy Ritchie va fer del seu propi film, es podia esperar el bo i el millor de MobLand, amb implicació en la direcció del realitzador britànic. Més encara, tenint en compte un repartiment absurdament bo amb Tom Hardy, Pierce Brosnan, Helen Mirren i Paddy Considine. Però a la producció, estrenada a Espanya amb un títol mandrós, Tierra de mafiosos, li falta el segell bandarra de Ritchie. Amb tot i amb això, MobLand, a més de proveir d’un festival de trets i explosions, té una progressió narrativa interessant i un arc de personatges curiós, que aconsegueix que els rols de Brosnan i Mirren acaben resultant brutalment odiosos. Sumeu un final en alt, molt alt, amb un cliffhanger tremebund, que fa desitjar voler rebolcar-se de nou en la maldat absoluta dels mafiosos principals i en les contradiccions irresolubles del sicari interpretat per Hardy. Mira, sí: volem la segona temporada.
El Eternauta. Netflix
Amb els seus punts a favor i els seus defectes, la producció argentina El Eternauta s’ha guanyat el favor de milions d’espectadors arreu del món amb el seu cant al poder del col·lectiu en temps d’anarcoindividualisme. Tractant-se de l'Argentina, no és qualsevol cosa. Creada per Bruno Stagnaro a partir d’una mítica història gràfica d’Héctor Germán Oesterheld, amb una història personal esgarrifosa, la sèrie surfeja els models distòpics pel tarannà dels personatges —esplèndida la faena coral del repartiment, tot i que el gran Ricardo Darín i Carla Peterson brillen sobre la resta— i per la ubicació en un escenari poc habitual com Buenos Aires. Un èxit global que té ben guanyat el repte de la segona temporada.
The Last of Us. HBO Max
Molt s’ha parlat de l’enorme decepció que ha suposat la segona temporada d’una sèrie que va enlluernar amb una primera sessió espectacular, que posava una poderosa narrativa al servei d’un nihilisme de videojoc. Trencar el binomi Pedro Pascal Bella Ramsey era un risc, però ni la segona temporada no ha estat el desastre que s’ha venut per part dels haters i altres ofesos per motius com el físic de l’actriu principal, ni està escrit que aquesta producció, basada en un videojoc, no puga remuntar a través de noves trames i personatges. Tampoc no hi ha motius per dubtar de Craig Mazin i el seu equip, responsables de moments inoblidables com el magistral episodi «Long, long, time». Ho veurem en una tercera temporada ja confirmada. Part de la màgia, tanmateix, s’ha esvaït.
Your friends & Neighbors. Apple TV+
Hi havia motius per confiar en una sèrie amb Jon Hamm (Mad men) com a reclam. I si bé és cert que els primers capítols, la barreja més o menys dissimulada de Breaking bad i l’exposició de l’estupidesa dels rics a l’estil The White Lotus no acabava d’arrencar, la producció ha anat agafant autonomia de vol, un trajecte en progressió fins a un final atractiu i transgressor. Que malgrat algunes trampes de guió i alguns girs francament pirotècnics, reclama una segona oportunitat ja concedida. Que veurem sense fer-nos grans il·lusions.
