L'espectador aficionat al gènere apocalíptic que no té la referència del còmic va travessant diverses fases mentre visualitza els sis capítols de la primera temporada de El eternauta. A l'inici, amb l'apagada generalitzada de la silueta urbana de Buenos Aires i la caiguda d'una mena de neu tòxica, la sèrie es mou en les coordenades, per dir alguna cosa, de La carretera. En aparèixer els alienígenes, tanmateix, la cosa deriva en una barreja de La guerra dels mons i La invasió dels ultracossos. Per acabar, amb escenes que remeten directament a El poble dels maleïts.
Que la font siga un còmic escrit per Héctor Germán Oesterheld i dibuixat per Francisco Solano, en un serial publicat entre 1957 i 1959, un clàssic de la ciència-ficció que ja té uns anys, no atenua la sensació de déjà-vu. Però l'absència de novetats en els codis apocalíptics no impedeix que el gènere es puga portar a un altre nivell a través de línies argumentals capaces de transcendir els llocs comuns, com ens ha ensenyat recentment una producció com The Last of Us, en la qual l'apocalipsi zombi és l'excusa per parlar d'unes altres coses.
Tot just la coincidència del llançament d'El Eternauta amb la segona temporada de The Last of Us —la qual, polèmiques peregrines al marge, sosté el nivell de tensió narrativa i espectacle audiovisual—, podria jugar a la contra de la producció argentina. Però el cansament de veure sempre els mateixos escenaris —en aquest cas la ciutat de Seattle— és un al·licient perquè els aficionats al gènere canvien d'aires —mai millor dit. Acostumats a veure sempre les mateixes ciutats destrossades, assistir a una acció desenvolupada en Buenos Aires té un punt interessant. Com ara el fet que siguen personatges argentins i el seu tarannà els protagonistes de l'acció, amb un actor de talla internacional com Ricardo Darín de principal esquer. Tot adobat amb una factura tècnica molt notable, un condiment imprescindible per obrir-se pas en el mercat internacional.
«Lo viejo funciona»
Darín està molt bé, com quasi sempre. Però l'edat de l'actor obligava el creador i director de la sèrie, Bruno Stagnaro, a introduir una variable respecte del còmic: Juan Salvo, el carismàtic protagonista, ja no és un personatge en la trentena, sinó un pare de família divorciat més a prop de la seixantena. Tindre de principal reclam el gran actor nascut a Buenos Aires implicava canvis, però la maduresa enriqueix el seu rol i aporta una línia argumental potent, la de la recerca de la filla. A més, proporciona la variable de fer de Salvo un veterà de la guerra de les Malvines, el 1982. Un tòpic gran com una catedral gòtica, el de l'heroi traumatitzat per la batalla, però que permet visualitzar que el món ha viscut més guerres que les del Vietnam i Afganistan.
La resta de la sèrie traspua argentinitat per tots els cantons. Hi ha la cassolada de protesta d'uns veïns als inicis del primer capítol; el secundari que en un moment de tensió entona «Volver», l'immortal tango de Carlos Gardel; la partida de truco —una adaptació del truc valencià—, o la banda sonora intradiegètica —la música que sona en el tocadiscs mentre juguen—amb bandes de rock argentines dels anys setanta com Billy Bond i la Pesada. Referències que, més tard, es combinen amb altres de més actuals com Él Mató a un Policía Motorizado, invocant no per casualitat un tema com «El magnetismo», en al·lusió a la socorreguda desactivació dels camps magnètics de la terra com a detonant del desastre.
Un tarannà argentí que també sura en la manera de dialogar —no podia ser d'una altra manera— i moure's dels personatges, amb un elenc que li proporciona a Stagnaro solidesa, sobrietat —magnífiques Carla Peterson i la jove Mora Fisz— i algun punt de genialitat, com ara amb el rol de César Troncoso, com l'imaginatiu Alfredo Tano Favalli, el responsable de descobrir que els automòbils més antics i els aparells analògics sobreviuen a l'apocalipsi, amb una frase de reivindicació boomer que ja és una senya d'identitat de la sèrie: «Lo viejo funciona». En el context d'un audiovisual de ciència-ficció, tots aquests elements transporten a una certa novetat, malgrat els tòpics i llocs comuns genèrics.
El valor de la col·lectivitat
L'èxit de la sèrie ha estat rebut a l'Argentina amb una barreja d'orgull patriòtic i una certa decepció pel que alguns consideren una traïció a l'esperit del còmic, a les lectures polítiques que contenia —la neu tòxica era un símbol del bombardeig i la matança de 300 persones en la Plaza de Mayo, l'any 1955—, al seu contingut eminentment social, que es resumia en una fase d'Oesterheld: «L'únic heroi vàlid és l'heroi en grup, mai l'heroi individual».
El còmic argentí, d'alguna manera, reflectia des d'un angle diferent del de Hollywood o els còmics nord-americans de l'època —penseu en l'evolució del Capità Amèrica d'arma contra els nazis a escut davant el perill soviètic— les tensions de la Guerra Freda, perquè en El Eternauta el simbolisme sobre l'enemic exterior no fa referència al comunisme, sinó a l'imperialisme. I prefigurava l'horror de la dictadura militar argentina: Oesterheld i les seues quatre filles van ser segrestats pels militars i mai no s'ha sabut quin va ser el seu destí. El guionista escrivia aleshores una segona part del còmic amb una visió encara més política que mai no podrem llegir.
Hi ha qui pensa que la factura supervendes ha sacrificat aquesta visió. De fet, en els primers capítols sembla que caurà en el tòpic dels grupuscles lluitant els uns contra els altres pels recursos i la supervivència, que es posen en primer terme els interessos individuals, començant pel mateix Juan Salvo, que prioritza trobar la seua filla. Amb tot, la tesi general en El Eternauta és clara en favor d'una eixida col·lectiva, grupal, a la crisi brutal que planteja la història.
Després de tensions i vacil·lacions, els supervivents uneixen les seues forces i talents per fer front a l'amenaça comuna sota el lema «Nadie se salva solo», una manera d'afrontar la crisi que discrepa de les solucions narratives habituals del gènere. No és casualitat que les terminals properes al president anarcoliberal Javier Milei rebutjaren la sèrie per woke, l'adjectiu desqualificador de moda. Arran de l'èxit internacional, els mateixos crítics refeien arguments valorant que El Eternauta demostrava que es podia fer una gran producció sense suport estatal. Obviant que el coneixement no naix de les pedres, que una indústria audiovisual com l'argentina és també el fruit de dècades de suport institucional.
Debats que justifiquen aquesta sèrie entretinguda i imperfecta, en part redundant, però amb un subtext sucós que esperem que siga més nutritiu encara en la segona temporada. Si hem de ballar un nova apocalipsi, que siga a ritme de tango.
El Eternauta
Creador i director: Bruno Stagnaro
Repartiment: Ricardo Darín, Carla Peterson, César Troncoso, Andrea Pietra,
Temporades: 1
Plataforma: Netflix