El disseny de la divisió autonòmica que va desembocar en el sistema territorial espanyol actual no s’explica sense les reivindicacions de Catalunya i del País Basc, fonamentalment. Altres territoris, tot i que amb menor intensitat que en els casos anteriors, també van empentar per l’assoliment autonòmic. Aquella reivindicació, amb legitimitat històrica i democràtica, va ser contestada des de l’Estat amb el famós “café para todos”, que implicava la creació de 17 autonomies per evitar que catalans, bascos i la resta de territoris amb aspiracions pròpies esdevingueren una singularitat dins l’Estat.
La Transició va desembocar en la Constitució espanyola de 1978, encara vigent, i la divisió autonòmica comportava també l’establiment d’un sistema de finançament que preservara els equilibris econòmics territorials de l’Estat. L’anomenada solidaritat nacional va afectar –positivament o negativa– les 15 comunitats de règim comú, ja que País Basc i Navarra acabarien quedant fora amb un sistema foral propi que els eximia de la participació en aquest repartiment.
Un dels retrets històrics que més s’han fet contra el president Jordi Pujol, actor clau en la Transició espanyola i president català entre 1980 i 2003, ha sigut la incapacitat catalana d’adquirir un sistema propi de finançament que el deixara fora del règim comú. Testimonis de l’època, com l’exconseller basc Pedro Luis Uriarte, asseguren que els dirigents polítics catalans van renunciar a aquest objectiu.
En canvi, des del pujolisme, i des del mateix president Pujol, s’ha negat aquesta acusació. Segons deixava escrit l’historiador Jaume Sobrequés en un llibre titulat Reconeixement a Jordi Pujol: les arrels d’una lluita, la seva obra política, “els nacionalistes catalans varen fer tot el possible durant el debat estatutari (1978) per tal que el finançament de la Generalitat es regís pel concert econòmic”.
Aquest historiador explica que el 10 d’octubre de 1978 –aleshores Sobrequés era senador de l’Entesa dels Catalans, integrada per PSC, PSUC i ERC–, quan s’explorava una proposta d’Estatut català, el diputat convergent Macià Alavedra plantejava que la Generalitat “s’ocupés de la recaptació i gestió, inclosa la inspecció dels tributs recaptats a Catalunya per dret propi o per delegació de l’Estat”. La proposta era una recaptació fiscal que es dividiria en tres parts: un percentatge per pagar la part corresponent a Catalunya dels serveis que reservava a l’Estat, un altre percentatge per al Fons de Compensació Interterritorial i un tercer percentatge per a la Generalitat de com a mínim el 40%.
L’Estat, però, va rebutjar aquella proposta argumentant que era més pròpia d’un sistema confederal que d’un Estat autonòmic. I Convergència va proposar una alternativa perquè la Generalitat recaptara el 80% dels tributs amb una actualització cada cinc anys sobre els impostos directes.
Així ho proposaven a l’Estatut de Sau, si bé els socialistes plantejaven que la Generalitat recaptara, liquidara i inspeccionara tots els impostos estatals per delegació de l’Estat, “i els ingressos serien el resultat de cessions de l’Estat a la Generalitat o de participació percentual en determinats tributs”, deixa escrit Sobrequés. A l’Estatut de Sau el model final va ser molt més similar a la proposta socialista gràcies a la votació sobre el capítol de finances de l’avantprojecte, amb els vots favorables del PSUC, del PSC, dels quatre senadors de l’Entesa dels Catalans i dels representants d’UCD. En la Comissió dels Vint per elaborar l’Estatut, l’aleshores futur conseller Ramon Trias Fargas va continuar defensant la proposta del concert, tot i ser conscient que no reeixiria. La voluntat de presentar un Estatut consensuat va evitar més discussions en aquest sentit.
Amb el pas del temps, conforme van anar quedant en evidència els desajustos procedents del model de finançament actual, les veus contra Pujol per haver introduït Catalunya al si del règim comú estatal es van anar multiplicant. El president, també en seu parlamentària, sempre va defensar que si Catalunya no va obtindre un concert propi va ser per la negativa rotunda de la UCD i dels socialistes, els partits que van pilotar la Transició espanyola i que van dissenyar la Constitució actual.
Concretament el ministre espanyol Joaquín Garrigues Walker ja va alertar, en una conversa personal amb Pujol, que per a l’esdevenir de la Transició no convenia que els catalans “tensaren la corda”. I tot i prometre que els catalans i els bascos tindrien sengles estatuts, “lo distintivo del vasco será el concierto, que no se os puede conceder a vosotros. Ni por tradición ni por peso económico. Lo vuestro ha de ser de lengua”.
De la Transició a l’Estatut del 2005
L’Estatut aprovat el 2005 a Catalunya ja preveia reformes substancials en el sistema de finançament. El sistema vigent s’havia demostrat injust i calien canvis. Antoni Castells va ser el conseller d’Economia durant els dos tripartits catalans (2003-2010) i, per tant, el màxim responsable d’aquest Departament durant l’elaboració de l’Estatut, que en part el considera obra seua.
Castells troba molt comparable el preacord recent entre ERC i PSC amb la proposta econòmica d’aquell Estatut. Per exemple, pel que fa al plantejament que l’Agència Tributària de Catalunya recapte tots els impostos i “que una part d’aquests diners vagin a l’Estat per la part de despeses a Catalunya en forma de participació en aquests impostos i que una altra vagi a la solidaritat a través dels mecanismes d’anivellació corresponents” és una idea ja es va projectar en el seu moment.
En canvi, la proposta d’Estatut aprovada al Parlament va ser molt modificada al Congrés espanyol (2006), i encara més amb la sentència del Tribunal Constitucional (2010). “L’Estatut que va sortir del Congrés deia que el consorci tributari recaptaria l’IRPF i que després ja veuríem”, explica Castells, que recorda que aquest mecanisme encara no s’ha aplicat pel fet que “el Govern de l’Estat proposava el consorci com una caricatura: a l’hora de la veritat l’Estat seguiria recaptant els seus impostos i la Generalitat els seus, i no ho vam acceptar”.
Aquella discrepància va culminar el 2009. Abans, “de la retallada del Congrés sortia un model de finançament una mica disminuït” respecte a la proposta inicial, “que tot i així era acceptable i per això la vam defensar en referèndum”. Més tard, el Tribunal Constitucional tombaria la disposició addicional tercera, que preveia una inversió de l’Estat en infraestructures equiparable amb el percentatge del PIB que Catalunya aporta a l’Estat. El mateix faria amb la bilateralitat en les negociacions entre la Generalitat i l’Estat.
L’Estatut que deixava el Constitucional, per tant, ja no era acceptable ni defensable, i la ciutadania de Catalunya va reaccionar amb conseqüències ja conegudes.
Un intent ignorat de pacte fiscal
La ressaca de la sentència del Constitucional es va materialitzar, a curt termini i en termes polítics, en la famosa proposta del “pacte fiscal” que el president Artur Mas va traslladar al president espanyol, Mariano Rajoy.
La reforma, que no havia d’implicar la resta de territoris, consistia en el fet que Catalunya, aleshores la tercera comunitat de l’estat en generació de riquesa per càpita, no havia de perdre posicions en aquest rànquing després d’aportar l’anomenada solidaritat nacional. El dèficit fiscal derivat d’aquests impostos situava Catalunya de la tercera posició en el rànquing de riquesa estatal a col·locar-la entre les posicions deu i tretze. Calia que la solidaritat no fera retrocedir posicions a Catalunya en la classificació inicial. Era el que s’anomenava “principi d’ordinalitat”.
El Govern Rajoy, però, va ignorar aquella proposta per rebutjar-la, tal com faria amb tots els plantejaments que procedirien des de Catalunya durant el procés independentista, que començava a gestar-se a inicis de la dècada passada.
Després de diversos intents, el preacord entre ERC i PSC podria desembocar en una situació inèdita que es convertiria en una victòria històrica per al catalanisme. Tan històrica que molts, després de tantes decepcions i incompliments, desconfien que s’acabe produint.