—Estan en marxa diverses iniciatives parlamentàries per derogar el decret d'abolició dels Furs, aprovat per Felip V l'any 1707. Els detractors d'aquesta mesura sostenen, però, que aquesta iniciativa parlamentària no té sentit perquè el decret d'abolició —com els decrets de Nova Planta— ja no tenen vigència i van quedar derogats amb l'aprovació de la Constitució. Realment, té sentit una iniciativa parlamentària com aquesta?
—Jo crec que sí. Jo soc una persona molt pràctica, però crec que hi ha qüestions simbòliques que s'han de tenir en compte. El sociòleg francès Pierre Bourdieu va encunyar el terme violència simbòlica, amb el qual es refereix com de forma inconscient s'exerceix una posició de dominació social i cultural. Ell ho va utilitzar per explicar la situació que es vivia a la universitat i amb el masclisme a l'Algèria, però és un concepte que els valencians —i també els catalans— coneixem bé.
El principal element de violència simbòlica que patim els valencians és el Decret d'abolició dels Furs, perquè va suposar substituir la llengua, les lleis, la cultura i l'estructura institucional. En definitiva, ens va arrabassar el nostre autogovern. Està documentat com, al principi d'aquest canvi, hi hagué una resistència, però després la població acabà assumint la nova situació.
Així doncs, hem acabat assumint que hi ha una llengua —el castellà— que és apta per al registre formal, i una altra —el valencià— que aprofita per usar-se a casa. Per tant, com som víctimes de la violència simbòlica, ens calen mesures simbòliques. Per això defense que cal derogar el decret que va abolir els Furs.
—Per què parla vostè del Decret de derogació dels Furs i no del Decret de Nova Planta?
—Perquè al País Valencià no hi hagué un Decret de Nova Planta, com sí que hi hagué a altres territoris. Només hi hagué un Decret de derogació dels Furs.
—Dit això, i d'acord amb el que ha dit anteriorment, sosté vostè que el Decret d'abolició dels Furs continua vigent des del punt de vista jurídic? No sembla que tinga molt de sentit dir que estan jurídicament vigents quan la Constitució va derogar tota la legislació anterior...
«Derogar el Decret d'anul·lació dels furs seria una mesura que no costaria diners i que contribuiria a reconciliar-nos amb el nostre passat»
—En la mesura en què el País Valencià no pot legislar en matèria de dret civil, estan en vigor. Aragó pot legislar; les illes Balears poden legislar; Catalunya pot legislar. I nosaltres no. I això passa perquè el Decret de derogació dels furs continua vigent. De fet, no es pot passar per alt que l'advocació de l'Estat, quan recorre la primera llei de règim econòmic matrimonial recorda, explícitament, que hi ha un Decret d'abolició dels furs.
—Però el Consell Jurídic Consultiu ha emès un informe que ve a dir que el Decret d'abolició no continua vigent.
—L'informe del Jurídic Consultiu em sembla vergonyós. Diu que el Decret d'abolició ja ha estat derogat per la Constitució i que, per tant, és una qüestió merament simbòlica. Segons ell, com que és una qüestió merament simbòlica, amb una declaració institucional n'hi hauria prou. Però és que les declaracions simbòliques no serveixen per a res.
Tens dos models a aquest respecte. Hi ha la famosa clàusula de derogació de la Constitució, que diu clarament i de forma explícita que les lleis paccionades basques es deroguen. Per què cal explicitar-ho, quan, en teoria, la Constitució ja diu que això està derogat? Per què reblar el clau? Perquè probablement no estan derogades. I si diuen que ho estan, que ho demostren. Perquè el que no em val és fer ús d'una fal·làcia ad vericundam o fal·làcia d'autoritat.
Passa una cosa semblant amb la Llei de memòria democràtica. Sense el simbolisme, la Llei de memòria democràtica no té sentit. Durant molt de temps s'ha mirat de deixar sense efecte o declarar nul·les totes les sentències dels tribunals franquistes, especialment les de la postguerra. Però, quan les associacions memorialistes anaven als tribunals, aquestes sentències continuaven plenament en vigor. Per això va caldre fer una llei —la de memòria democràtica— que expressament anul·lava aquestes sentències.
Per tant, caldria explícitament derogar el Decret d'abolició dels furs. A més, seria una mesura que no costaria diners i que contribuiria a reconciliar-nos amb el nostre passat. El problema és que els valencians, en aquesta matèria, no prosperem mai.
—Hi ha moltes veus, però, que continuen considerant aquesta qüestió extemporània...
—El que és extemporani és que els valencians no puguem legislar en dret civil, com si fan altres territoris.
—Ara bé, posem per cas que el Congrés deroga explícitament el Decret d'abolició dels Furs. Permetria això legislar en matèria de dret civil, que és la finalitat última?
«En aquests moments la Generalitat no té voluntat política per legislar en matèria de dret civil»
—No. Per poder legislar en matèria de dret civil, cal una voluntat política i, en aquests moments, al País Valencià aquesta voluntat no existeix. Hi ha un compromís parcial per part del PSPV, probablement perquè ara estan en l'oposició. A Vox no hi ha cap voluntat perquè oposar-s'hi va en el seu ADN. I ara estem descobrint que tampoc al Partit Popular no hi ha cap voluntat, a pesar que mentre va ser president Ximo Puig n'eren defensors.
Al capdavall, va ser la reforma de l'Estatut impulsada per Francisco Camps la que va obrir la porta a la possibilitat de legislar en aquesta matèria. Fou gràcies a aquella reforma que es van promulgar les primeres lleis de dret civil. Carlos Mazón va dir que hi hauria dret civil, costara el que costara. I estem com estem.
—Aleshores...
—Jo crec que si hi haguera un acord entre el Govern valencià i el Govern estatal no hi hauria problema. No s'ha d'oblidar que tots els problemes comencen quan el govern de Zapatero presenta un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de règim econòmic matrimonial. És allò, en el recurs de l'advocació de l'Estat, on se cita la derogació dels Furs.
Dit això, des d'una perspectiva jurídica, el més operatiu per poder legislar en matèria de dret civil seria reformar la Constitució.
—Tanmateix, hi hagué l'oportunitat, el gener de 2024, d'introduir la reforma necessària per poder legislar en matèria de dret civil, però PP i PSOE s'hi negaren en la mesa del Congrés dels Diputats...
—Sí, hi hagué l'oportunitat de fer-ho, tot aprofitant que s'introduïa un canvi per deixar de referir-se a les persones amb diversitat funcional com a discapacitats. Però no es va voler fer, perquè Espanya és un país que no té tradició de modificar la Constitució. Es tractaria d'un canvi mínim, minimíssim. Però en aquest país s'ha convertit la Constitució en un tòtem, un text sagrat que no es pot tocar.
—La posició dels partits amb matriu estatal és, com a mínim, cridanera. En matèria de dret civil, tant PP com PSOE aproven a les Corts iniciatives a les quals donen l'esquena al Congrés dels Diputats. És el que va passar el gener de 2024 amb la reforma de la Constitució. Diria que són fidels als interessos dels valencians?
—Els partits de matriu estatal fan una cosa ací i s'obliden dels interessos valencians en passar el port de Contreras. Són molt sucursalistes. Quan et reuneixes amb ells al Congrés a Madrid, t'adones de fins a quin punt són
«Els partits amb matriu estatal tenen una posició molt sucursalista en matèria de dret civil. Diuen coses diferents a València i a Madrid»
sucursalistes. Supediten tota la seua acció política als interessos del partit. Tot i que la cita apòcrifa del comte duc d'Olivares sobre que els valencians són més molls és falsa, sembla tenir certa raó de ser. Els polítics valencians, quan arriben a Madrid, s'obliden del finançament, de les infraestructures, del dret civil. Hi ha molta hipocresia.
A Juristes Valencians ens dol, de fet, que alguns socis que teníem del Partit Popular ara ens estiguen donant l'esquena. Som una associació molt transversal que lluita pels seus objectius, tant si governa el PSOE com si governa el PP.
El problema que té el Partit Popular amb nosaltres és que som una mena d'espill que els diu fins a quin punt són valencianistes o no. Volen fer veure que són valencianistes, però, a l'hora d'aterrar les reivindicacions, s'acaben diluint.
No deixa de ser còmic que els gallecs, que no tenien dret foral propi, sí que puguen legislar en aquesta matèria i nosaltres no.
—Per què?
—Perquè quan es va fer la codificació i compilació del dret foral, al segle XIX, hi havia un ministre gallec al Govern espanyol, Álvaro de Bualla que va escriure a l'home de Rosalia de Castro i li va preguntar; «Això ens interessa?». Aquell li va respondre que sí, i fet! Això els ha permès regular en matèria de dret civil, a pesar de no tenir dret foral acreditat.
—De fet, hi ha juristes que sostenen que aquest és el gran pecat capital dels valencians: que no van saber fer pressió perquè es tinguera en compte el dret foral valencià quan altres territoris històrics si la van fer i es produí la compilació de dret civil.
—Això no és veritat. No és cert que els valencians en el segle XIX i XX no treballàrem per recuperar el nostre dret civil. La companya de departament Pilar García Trobat, en el seu llibre Nostalgia de los fueros perdidos demostra que hi hagué un fum de sol·licituds i peticions. Quan es va fer la Comissió General de Codificació, el Col·legi d'Advocats de València es va oferir a aportar la part relacionada amb el Regne de València, però, al contrari que amb altres territoris històrics, els van dir que no calia, que el Decret d'abolició dels Furs havia arrasat amb tot allò. Madrid mai no ha volgut reconèixer el dret civil valencià.
De fet, sobre el dret civil valencià recauen tres abolicions. La primera, el Decret d'abolició dels Furs de Felip V; la segona, la clàusula derogatòria del Codi civil espanyol, i la tercera, la sentència del Tribunal Constitucional. És com els tres soterrars de Melquiades Estrada.
—Hi ha veus que sostenen que, donat que els equilibris han canviat al Tribunal Constitucional i ara hi ha una majoria progressista, el que hauria de fer la Generalitat és tornar a legislar en matèria de dret civil i esperar el pronunciament favorable del TC. Li sembla una opció?
—Aquesta és una opció que hi ha sobre de la taula. És per això que hem treballat en l'esborrany d'un projecte de llei de successions intestades per a la Generalitat Valenciana. De fet, és un encàrrec que ens va fer l'anterior consellera, Salomé Pradas.
«En matèria de dret civil, el Partit Popular és ostatge de Vox. Estan nugats de peus i mans»
Em consta que hi ha el compromís per part del Govern espanyol que si s'aproven lleis de dret civil al País Valencià, el Govern espanyol no té intenció de recórrer-les al Constitucional. I, en tot cas, ara tenim una majoria progressista en el TC, a més del precedent del vot particular del magistrat progressista Xiol Ríos, que va entendre perfectament la casuística valenciana. En aquell vot particular el que es posava de manifest era que no tenia cap sentit declarar inconstitucionals les lleis que legislaven el dret civil i no declarar inconstitucional l'Estatut, que és el que permet legislar en aquesta matèria. És del tot contradictori.
Si una sentència similar s'haguera donat en el cas català, s'hauria organitzat un embolic de primera. Però com que ha passat amb els valencians, ha passat completament desapercebut.
—Però han detectat interès per part de la Conselleria de Justícia de tirar endavant aquest projecte de llei de què em parla?
—No, la nova consellera, Nuria Martínez, no en té interès. Ella ha dit que sobre el dret civil valencià cal obrir un debat assossegat. Això, en realitat, significa que no té intenció de fer res, perquè el debat assossegat ja l'hem tingut de fa temps. Fa trenta anys que parlem d'això, que no ens diguen ara que cal obrir un debat.
—En els pressupostos per a enguany, la Generalitat ha retirat la subvenció a Juristes Valencians. Com és actualment la interlocució amb el Consell?
—La interlocució amb la Generalitat Valenciana s'ha trencat. Com a director de la Càtedra de Dret Foral de la UV, he treballat amb gent del Partit Popular, d'Unió Valenciana, de Podem, d'Esquerra Unida, de Compromís, del PSPV-PSOE. Amb cap no he tingut problemes. Però ara ens trobem amb aquest bloqueig. Això passa perquè el PP és ostatge de Vox, i Vox ha posat com a condició eliminar tot allò que tinguera a veure amb memòria democràtica, però també amb l'autogovern.
Encara que s'hagen carregat la Càtedra de Dret Foral no importa perquè en el departament de la Universitat de València hi continuem treballant. Però la retirada de la subvenció a Juristes Valencians és més preocupant.
—Creu que sense Vox seria possible avançar en aquesta matèria?
—Sí, n'estic convençut. El problema amb el PP és que és dèbilment autonomista i que està nugat de peus i mans per Vox.
—En tot cas, hi ha una cosa ben certa: que això del dret civil valencià interessa ben poc a l'opinió pública valenciana...
—Mira, tens el cas de l'infrafinançament, que és encara més greu, perquè en depenen els serveis públics essencials: hospitals, escoles...
«Els valencians som meninfots. La nostra preocupació és on comprarem el garrofó per a la paella del diumenge»
Dit això, jo tinc una consciència prou autonomista —diria que fins i tot federalista— i estic convençut que la millor política que es pot fer és la de proximitat, perquè és la que, en primer lloc, detecta les necessitats de la gent. El cas de la dana i de les infraestructures que van deixar de fer-se crec que ha evidenciat fins a quin punt això és cert.
Quan el país s'ha configurat des d'una perspectiva regional o autonomista, ha crescut i s'ha desenvolupat molt més de pressa que quan ha estat centralitzada, com va passar durant el franquisme.
Per això crec que els valencians hauríem de poder legislar en dret civil, perquè això permetria atendre les demandes de la població més fàcilment i, per tant, millorar el seu benestar i qualitat de vida.
Te'n posaré un exemple: quan la Convenció de Nova York va aprovar el dret d'accés a la justícia de les persones amb discapacitat, la Generalitat de Catalunya va tardar un any a adaptar la seua legislació civil. Això va permetre, per exemple, incorporar facilitadors en els tribunals, sistemes de comunicació augmentatius... Nosaltres, com que depenem de Madrid, vam tardar vint anys a incorporar-ho, fins que es va reformar el Codi Civil.
—Som meninfots els valencians en matèria de dret civil?
—Crec que sí. Sap greu dir-ho, però si et compares amb altres territoris, la resposta només pot ser que sí. La logística més important que ens plantegem els valencians és on comprarem el garrofó per fer la paella el diumenge.