Dijous de la setmana passada, el Congrés dels Diputats va aprovar una reforma exprés de la Constitució per tal que el mot disminuït siga substituït per persona amb discapacitat, tal com reclamaven, des de feia temps, les associacions que representen aquest col·lectiu. La reforma era l’última bala que li quedava al País Valencià per recuperar la capacitat de legislar en matèria de dret civil. En concret, calia afegir un segon paràgraf a la disposició addicional segona de la carta magna per donar-hi via lliure.
Era un retoc mínim: sense cap cost econòmic i que no generava greuges comparatius. Un afegitó que havia de permetre al País Valencià recuperar el seu dret civil, com ja van fer, fa moltes dècades, altres sis comunitats autònomes (Catalunya, Balears, Aragó, Euskadi, Navarra i Galícia). Era, en definitiva, l’ocasió de posar-se a l’altura dels altres territoris històrics. I, tanmateix, la mesa del Congrés —on tenen majoria PP i PSOE— van impedir que el Ple del parlament espanyol votara l’esmena, tot laminant així l’aspiració valenciana.
L’episodi de la setmana passada és una galleda d’aigua freda per a l’Associació de Juristes Valencians(AJV), una entitat creada ex professo per abanderar aquesta reivindicació. Durant quasi sis anys, l’AJV ha maniobrat entre bambolines per concitar l’adhesió de partits polítics i societat civil a aquesta demanda.
En arribar la demanda del dret civil a Madrid, PP i PSOE han preferit fer l'estratègia de l'estruç.
Durant la passada legislatura, tots els partits amb representació a les Corts Valencianes —amb l’excepció de Vox— van votar favorablement un parell de mocions on reclamaven al Congrés la modificació de la Constitució. Cinc-cents trenta nous municipis valencians han aprovat mocions en aquest sentit. Tots els partits polítics —excepte Vox— es van comprometre durant la campanya de les eleccions autonòmiques a brandar aquesta reivindicació. També els sindicats i la patronal hi havien fet costat.
Hi havia, doncs, un consens sobre la necessitat de desencallar el tema i l’oportunitat de fer-ho tot aprofitant la reforma constitucional impulsada pels col·lectius de persones amb discapacitat. Fins que la demanda valenciana es traslladà al Congrés dels Diputats i PP i PSOE, que tan entusiastes s’havien mostrat a València, van optar per l’estratègia de l’estruç.
El greuge comparatiu
L’episodi viscut la setmana passada al Congrés dels diputats fa molt evident la incapacitat dels valencians per influir a Madrid, especialment en un moment en què Pedro Sánchez ha fet moltes concessions als territoris perifèrics per tal d’assegurar-se el suport a la investidura: llei d’amnistia, transferència de la gestió de Rodalies, quitança del deute, competències en immigració... en el cas de Catalunya; traspàs de la gestió del règim econòmic de la Seguretat Social, reconeixement nacional, traspàs d’una part del sistema d’acollida i del sistema de Rodalies... en el cas basc.
Per acabar-ho d’arrodonir, el 19 de desembre el Govern espanyol va aprovar un reial decret llei que preveu
Mentre Sánchez fa concessions per assegurar-se la legislatura, nega al País Valencià un canvi legislatiu sense conseqüències econòmiques, però d'alt valor simbòlic.
incorporar una disposició a la Llei reguladora de les bases del règim local, que, en l’àmbit de la legislació local, reconeix els «drets històrics» de Catalunya i el seu «sistema institucional», una petició amb trets similars a la valenciana.
El cas del dret civil «ha posat de manifest la irrellevància valenciana a Madrid», assegura la politòloga i professora de la Universitat de València Aida Vizcaíno. «La invisibilitat absoluta», rebla Vicent Olmos, responsable de l’Editorial Afers, en línia amb moltes de les veus que aquests darrers dies han mostrat el seu neguit pel desenllaç d’aquest episodi.
Dos factors han estat decisius per desencadenar aquesta xicoteta gran derrota: d’una banda, la manca d’influència del PPCV i PSPV-PSOE en les seues matrius estatals. Tant a Gènova com a Ferraz s’ha imposat l’«ara no toca», sense que ni els uns ni els altres hagen gosat alçar la veu. D’altra banda, també ha estat decisiva l’absència a Madrid d’un partit de tall nacionalista potent i decisiu, com sí que tenen altres territoris. A tot això encara caldria sumar un tercer factor: la manca d’una mobilització social contundent. Diumenge de la setmana passada, en la concentració convocada per l'Associació de Juristes Valencians, no s'arribaren a comptabilitzar ni dos centenars d'assistents.
Reivindicacions estèrils
Al capdavall, amb el dret civil valencià ha succeït una cosa molt semblant a la que ja ha passat amb el finançament autonòmic. La incapacitat del País Valencià per situar en l’agenda espanyola aquest tema ha estat palmària. Per més arguments tècnics i econòmics que el Botànic va posar a sobre de la taula, el govern de Rajoy, primer, i el de Pedro Sánchez, després, van mirar cap a un altre costat. La multitudinària («històrica», a parer d’alguns) manifestació que va tenir lloc el novembre de 2017 no va ocupar ni un minut dels noticiaris espanyols. A Moncloa ni s'immutaren.
El «problema valencià» de què tant parlava Ximo Puig podia ser un problema a València, però no a Madrid. De fet, ha calgut que Esquerra Republicana obrira la caixa dels trons de la condonació del deute perquè el Ministeri d’Hisenda prevera la revisió d’un sistema que fa una dècada que està caducat.
El corredor mediterrani ferroviari, per la seua banda, només ha avançat en els darrers temps, després d’anys d’un desinterès estratègic amarat de centralisme ferroviari. L’empenta empresarial ha estat, de fet, decisiva, per desembussar aquesta infraestructura.
Gustau Muñoz: "Els partits estatals actuen de forma sucursalista. No tenen ni la força ni la voluntat política per plantejar les prioritats valencianes a Madrid".
Es tracta, en tots els casos, de reivindicacions per a les quals hi ha unanimitat dins els límits del País Valencià, però que es dilueixen com el sucre en el cafè en passar el pantà d’Alarcón. «El problema dels partits estatals és que actuen d’una manera molt sucursalista. No tenen ni la força ni la voluntat política suficient per plantejar les prioritats valencianes a Madrid. I, a més, tampoc no tenen una societat que els estiga pressionant al darrere», reflexiona el pensador Gustau Muñoz. El també assagista, afegeix: «A Madrid tot es veu des d’una òptica molt determinada. Per a ells, tot el que els arriba des de les perifèries, i especialment des de Catalunya, són problemes. A ulls de Madrid, qualsevol tema valencià se situa en un terreny molt secundari».
«Els valencians som el 10% de la població de l’Estat; som la quarta comunitat autònoma més poblada; i, malgrat tot, tenim una irrellevància evident en el tauler estatal —reflexiona Vicent Flor, sociòleg i responsable de la Institució Alfons el Magnànim—. Probablement és en la qüestió del finançament on això es fa més evident: som un territori amb una renda que representa el 90% de la mitjana, és a dir, som pobres. I, tanmateix, rebem un finançament per capita molt per sota de la mitjana. I això està ocorrent des de fa dècades, però no passa res de res. A ningú no li importa».
Els saldos de la transició valenciana
A què es deu tot plegat? Per què les reivindicacions valencianes es dilueixen a Madrid? Per què els polítics valencians adscrits als grans partits avantposen sempre la disciplina de partit a l’obediència territorial? I si resulta que tot rau en el fet que l’estereotip de valencià meninfot és real? I si tenia raó el comte-duc d’Olivares quan deia allò de «tenim als valencians per més molls que aragonesos i catalans»? «Les Germanies foren un exemple de lluita. Anys després vingué la guerra de Successió i des d’aleshores tot han sigut desfetes», es plany Gustau Muñoz.
D’exemples de la feblesa política valenciana en la història contemporània, n’hi ha de ben significatius. El període de la Transició, amb la convulsa batalla de València, en fou paradigmàtic, amb diversos episodis. El primer fou l’intent del País Valencià d’accedir a l’autonomia per l’anomenada via ràpida (a través de l’article 151), que havien fet servir els anomenats territoris històrics. Tot i complir amb tots els requisits exigits, el govern de la UCD, amb l’aquiescència del PSOE i amb l’excusa del colp d’estat de Tejero, va redirigir el procés cap a l’anomenada via lenta (article 143).
Segons els promotors d’aquest canvi, del que es tractava era de «racionalitzar el procés autonòmic»; segons
Vicent Olmos: «En la transició, hi hagué un acord tàcit i implícit dels grans partits de parar els peus a les reivindicacions nacionals valencianes».
les veus més crítiques, fou una humiliació a l’autonomisme valencià. Amb l’agreujant que això no va passar en el cas d’Andalusia, en què la intervenció a Madrid del ministre andalús de la UCD, Manuel Clavero, i del moviment andalusista integrat al PSOE van ser decisius.
Mesos a venir, a cavall entre 1981 i 1982, s’esdevindria un episodi similar, quan la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, capitanejada per l’ucedista —i valencià— Emilio Attard, amb l’espenta del líder de la UCD al País Valencià, retallà l’Estatut que havia estat redactat a Benicàssim. El nou text laminà algunes competències i vetà la denominació País Valencià, que quedà substituïda per la «imbecil·litat» (Attard dixit) de Comunitat Valenciana. «Hi hagué un acord tàcit i implícit dels grans partits de parar els peus a les reivindicacions nacionals valencianes», assegura l’editor Vicent Olmos, que ha publicat diversos llibres que disseccionen aquest procés.
El resultat de tot plegat fou una autonomia de baixa intensitat, molt condicionada, a més, per una batalla de València que generà una forta fractura en la societat valenciana i un sistema de partits molt similar a la lògica estatal, amb preeminència de PP i PSPV-PSOE i una presència molt residual (almenys, en l'àmbit parlamentari) del valencianisme.
«La possibilitat que al País Valencià emergira un nacionalisme hegemònic era una cosa que preocupava molt a
Vicent Flor: "Alimentar l'anticatalanisme els va anar molt bé a les elits madrilenyes"
les elits madrilenyes —explica Vicent Flor, autor, entre més llibres, de Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana—. En aquest sentit, alimentar l’anticatalanisme els va anar molt bé, perquè ha servit per desviar l’atenció des del conflicte entre centre i perifèria —o País Valencià i Espanya— cap a un debat sobre l’autoctonia i la lluita contra Catalunya».
Fora com fora, el que la història evidencia és que tant PPCV com PSPV-PSOE han optat al llarg dels anys per tenir una relació no conflictiva amb les seues matrius, i les reivindicacions han estat molt modulades o bé només han respost a l’oportunisme polític i la conveniència de cada moment. Els valencians que han arribat a llocs de poder dins d'aquests partits, a més, han estat escassos i quan han escalat fins a llocs de responsabilitat, rarament han fet prevaldre la seua condició de valencians.
Un valencianisme residual
A això cal sumar (i, en bona mesura, de resultes de l’anterior), a parer de la majoria dels entrevistats, l’absència d’una força nacionalista potent, com sí que han tingut altres territoris. «El naixement del catalanisme se situa entre finals del segle XIX i principis del segle XX. Ací, en canvi, no és fins a la dècada dels trenta que es pot parlar d’un cert moviment valencianista, molt lligat a les classes popular. Potser sí que hi havia quatre famílies burgeses amb inquietuds valencianistes, però no hi havia un moviment burgès valencianista potent com sí que hi havia a Catalunya», explica l’historiador Natxo Escandell, que creu que «el nacionalisme valencià, no s’ha d’assimilar al nacionalisme català, sinó que guarda més similituds amb el gallec».
Per a ell, com per a molts altres dels entrevistats, un dels problemes del nacionalisme valencià ha estat que haja quedat circumscrit ideològicament a l’esquerra, cosa que no passa a Euskadi (PNB) o Catalunya (antigament CiU, actualment Junts). Experiments com Acció Nacionalista Valenciana, a la II República, o com la Unió Democràtica del País Valencià, en la transició, van ser foc d'encenalls
En aquest sentit, Ferran Archilés, professor d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València, no s’està de remarcar l’absència històrica d’una classe dirigent amb voluntat de pressionar Madrid. «Crec que una part de l’explicació té a veure amb el fet que les elits valencianistes, molt vinculades a l’exportació dels cítrics, tenien el seu mercat en l’exterior i funcionaven de forma autònoma. En canvi, l’economia catalana era molt dependent del mercat espanyol, per la qual cosa a les elits econòmiques els interessava influir a Madrid», exposa Archilés, com un dels factors que han determinat les praxis polítiques i empresarials anys a venir.
Això, unit a la tanca del 5% i l’adscripció majoritàriament espanyolista de la població valenciana, ha fet que l’espectre valencianista haja tingut una representació parlamentària minsa. «Fixa’t que en els quaranta anys de democràcia, només en dues legislatures, entre 2015 i 2013, el valencianisme polític ha tingut responsabilitats de govern. El que l’experiència demostra en el cas basc i català és que només un partit nacionalista que és fort al seu territori pot tenir capacitat d’influència a Madrid», exposa la politòloga Aida Vizcaíno, la qual no s’està de remarcar les dificultats que els representats polítics de Compromís han tingut les darreres legislatures per visibilitzar els problemes valencians a Madrid. «Baldoví, és cert, ha aconseguit un índex de coneixença rellevant, però sobretot se l’ha explotat en els mitjans espanyols com assot del PP, no per les seues reivindicacions en clau valenciana».
Per ofrenar...
Per a Flor, autor de Societat anònima. Els valencians, els diners i la política (Editorial Afers), no s’ha de perdre de vista que «els valencians som triplement perifèrics: som perifèrics a Espanya, som perifèrics a Europa i som perifèrics també dins la cultura catalana». A això cal sumar, també, la manca d’un discurs unívoc que ens projecte cap enfora.
O, el que és el mateix, la desvertebració valenciana. «El País Valencià no actua com un país, perquè ha tingut i té unes divisions provincials molt marcades, amb la particularitat que hi ha dos nuclis urbans molt potents (d’una banda, València i, de l’altra, Alacant/Elx) que han tingut una relació complicada, amb unes elits que no tenen consciència de la necessitat de treballar conjuntament», reflexiona el també autor de Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, qui recorda que "la lògica del poder central sempre és la del 'buen negrito'. Si el valencià és obedient, està bé; si és reivindicatiu, molesta". Ve al cas recordar ací la destituació de Martí Domínguez, director de Las Provincias, i de Tomás Trénor, alcalde de València, per les seues queixes, l'any 1957, per la inacció del govern espanyol davant la Riuà que va tenir lloc aquell octubre.
No s'ha de perdre de vista, tampoc, la pervivència dels tòpics i la traslació que tenen a la dialèctica política. La imatge idíl·lica del Levante feliz, alimentada durant el franquisme, i del valencià com un espanyol naturalment servicial i satisfet és present en la consciència col·lectiva, més encara quan el model econòmic s'ha especialitzat en els serveis i en el turisme.
Segons l'enquesta del CIS, extremenys i murcians s'identifiquen més amb la seua comunitat autònoma que no els valencians.
«El País Valencià ha sigut i és un territori perifèric i marginal en el conjunt d’Espanya», rebla, contundent, Ferran Archilés. Aquest professor, tanmateix, alerta del risc de caure en un victimisme anestesiant. «Hi ha una responsabilitat pròpia que hem d’assumir. No podem esperar que les coses ens vinguen donades. En la lògica i dialèctica territorial és a nosaltres que ens correspon reivindicar». De fet, el dia 14 de gener l’Associació de Juristes Valencians va convocar una concentració a la plaça dels Furs de València. Els assistents no depassaven els dos centenars. Per això, tant PP com PSOE saben que aquesta xicoteta traïció als valencians no els passarà factura electoral.
Ja va passar el 1982, quan després de pegar la cabotada als retalls estatutaris a Madrid, el PSPV-PSOE de Joan Lerma va revalidar la seua majoria a les Corts. Al capdavall, no es pot passar per alt que el indiquen les enquestes del CIS: que l'adscripció nacional valenciana és majoritàriament espanyola. És la cinquena autonomia, de fet, on els enquestat es senten més espanyols.
Entre els territoris amb un idioma propi, és la comunitat on el nombre d'enquestats que és senten únicament valencians és més baix. Amb molta diferència, a més. Extremenys i murcians tenen, de fet, més sentiment de pertinença. I si potser la clau de tot rau en allò que va dir Carlos Mazón amb motiu del 9 d'Octubre en una entrevista radiofònica? Segons qui ara ocupa la presidència de la Generalitat el País València és "la comunitat autònoma que més es sembla a Espanya; i la més espanyola de totes, és la valenciana". Perquè, per ofrenar noves glòries a Espanya, els valencians mai no en tenim prou.
