El dret civil és un dels grans patrimonis del País Valencià. I com a tal, no han sigut pocs els valencians que han mirat de recuperar-lo des del 1707, any de la derrota d’Almansa, i des de l’aplicació del Decret de Nova Planta. Aquesta lluita, tot i que transversal i persistent, mai no ha obtingut el resultat desitjat.
Un dels màxims estudiosos del dret civil valencià és Javier Palao. El professor d’història del dret a la Universitat de València i director de la Càtedra Institucional de Dret Foral Valencià explica que el dret civil es va començar a aplicar a l’antic Regne de València des del moment de la conquesta de Jaume I, que va arribar al cap i casal el 1238. Aquest dret civil va ser “el primer dret romà aplicat a la península Ibèrica, recuperat de la tradició jurídica culta a partir del 1261, amb els furs de Jaume I”, que va decidir aplicar “un dret nou que ja s’explicava a les universitats” i que havia sigut inspirat per la seua cancelleria de juristes formats a Bolonya i a altres ciutats de la futura Itàlia.
Aquell dret valencià representaria, per tant, una novetat en la Corona catalanoaragonesa. El dret català, anterior al valencià, s’aniria romanitzant a poc a poc pel treball de la cancelleria reial, fins al punt que estudiosos d’aquest dret, com els desapareguts Enric Solà (1941-2022) o Arcadi García i Sanz (1926-1998), afirmarien la relació entre els distints drets dels Països Catalans basant-se en interpretacions de Jaume Callís (1364-1434), Cristòfol Crespí de Valldaura (1599-1671) o Benvingut Oliver (1836-1912).
Joan Tamarit, degà del Col·legi d’Advocats de Sueca (Ribera Baixa) entre 2007 i 2016 i professor associat de dret civil a la Universitat de València fins fa vint anys, apunta també que hi havia “una interconnexió” entre els drets valencià i català. “Moltes de les solucions que donava el dret civil valencià, que era més nou, van ser assumides pel dret civil de Catalunya, fet que dona lloc a una paradoxa: el dret civil valencià va ser derogat en territori valencià, però part d’ell continua en vigor a Catalunya”. Com a exemple, Tamarit esmenta l’engany de mitges, que la Gran Enciclopèdia Catalana defineix com “rescissió, per lesió, dels contractes de compravenda permuta i altres de caràcter onerós relatius a béns immobles, fets per un preu inferior a la meitat del seu just preu”.
Aquest mateix especialista comenta també que “el règim econòmic matrimonial era idèntic als dos territoris: a Catalunya va evolucionar en l’actual i modern règim econòmic de separació, que estableix que, en cas de matrimoni, si no hi ha un pacte, no hi ha unió de patrimonis del marit i la muller, sinó una separació. Al País Valencià”, continua Tamarit, “si haguera continuat en vigor el dret, hauria evolucionat de la mateixa manera. De fet, la primera llei civil que es va fer després de la reforma de l’Estatut valencià”, quan va ser renovat el 2006 i es va incloure el dret civil fins que el Tribunal Constitucional va sentenciar contra aquesta competència, “va ser la que instaurava el règim de separació de béns com a règim legal, que era restaurar un règim que s’hauria mantingut si no s’haguera derogat el dret civil i que és una institució comuna als drets civils català, valencià i balear”.
Palao, en canvi, alerta de diferències entre els drets civils valencià i català. Aquest últim no va poder ser aplicat al Regne de València després de la conquesta de Jaume I, de la mateixa manera que tampoc no es podia aplicar el de l’Aragó: “Copiar el dret civil d’un dels dos territoris hauria enfurismat l’altra part i, a més, aquests dos drets perjudicaven Jaume I, en tant que limitaven molt el poder de la monarquia”. Aquest professor cita diferències com ara la llibertat de testar, “que Catalunya mai no la va tindre”, o la transmissió consensual del domini, “quan dos llauradors arriben a un acord per transmetre un hort i ho ratifiquen legalment amb un xoc de mans”, apunta Palao.
La derrota d’Almansa i la lluita per la recuperació
La necessitat de recuperar el dret civil es va constatar des del primer moment. La desfeta de 1707 i el Decret de Nova Planta van fer desaparèixer les institucions valencianes. El país va quedar assimilat a l’Administració castellana i el dret civil, evidentment, en va ser víctima. Francesca Llodrà, professora titular de dret privat i dret civil a la Universitat de les Illes Balears, explica que l’antic Regne de València va ser el primer a patir la victòria de Felip V. “Va ser especialment dur, i això fa que hi hagi una gran diferència: quan a les Balears s’imposa el Decret de Nova Planta, l’ànim de revenja havia perdut força i, a diferència de València, a les Illes es va considerar que, en matèria de dret privat, tot continuaria igual”. Un fet que va permetre “fossilitzar els mètodes de producció” a les Illes a través del dret propi, tal com indica Bartomeu Colom, professor de dret administratiu de la UIB. Aquell dret seria conservat de manera consuetudinària i inamovible durant segles, atesa la condició insular de l’arxipèlag i el seu aïllament.
Així, els altres territoris de l’Estat amb dret propi, que són les illes Balears, Catalunya —on no va arribar a ser suprimit—, l’Aragó —on es va restablir de manera immediata per part del mateix Felip V—, Galícia i els territoris d’Euskal Herria, durant la segona meitat del segle XIX incorporarien els seus drets històrics a la codificació civil espanyola, un procés que va començar als anys trenta d’aquell segle i que va culminar amb el Codi civil definitiu del 1889. “València no va estar entre els territoris que van poder incorporar especificitats civils pròpies a la codificació espanyola”, indica Llodrà.
Durant el segle XX tindria lloc el procés compilador, amb la redacció del text legal on es recollien totes les lleis forals escampades i en bona part paralitzades durant molt de temps, que va culminar a l’inici dels anys seixanta en les Corts franquistes amb una llei estatal que incorporava totes aquelles particularitats i que, segons la professora balear, obriria la porta d’entrada d’aquests drets —no del valencià— a la posterior Constitució espanyola. “L’apartat vuitè de l’article 149 de la Constitució indica que l’Estat té competència exclusiva en diverses matèries i una és la legislació civil, tot i que es matisa que aquesta competència s’aplicarà ‘sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials, allà on existeixin’. I on existien? On hi va haver complicació. València va perdre el tren i hi va quedar fora, i, per aquest motiu, el Tribunal Constitucional no deixa recuperar drets que considera morts”, argumenta.
Malgrat aquest desenllaç, hi va haver molts intents previs per part dels valencians de recuperar el dret civil. Javier Palao en calcula un mínim de vint i Aniceto Masferrer, catedràtic d’Història del Dret i del Dret Comparat a la UV, cita en articles acadèmics la implicació de personatges històrics com l’erudit Gregori Maians (1699-1781), un dels grans representants de la Il·lustració, el qual va insistir al monarca Carles III que recuperara aquest dret i que es fixara com a marc de resolució dels plets valencians. El 1760, en època de Maians i de José Villarroya (1732-1804), l’altre jurista interessat en la recuperació del dret civil, es redactà un memorial de greuges per a reivindicar la recuperació del dret propi. El 1812, en el context de la Constitució de Cadis, l’Ajuntament de València demanà el mateix, novament sense èxit. I, a inicis del segle XX, segons recordava el desaparegut Enric Solà, el Partit Republicà Federal prioritzava aquesta demanda amb el suport de personalitats destacades del valencianisme.
El mateix Solà seria protagonista d’un d’aquests intents amb la redacció, l’estiu del 1974, de l’Estatut d’Elx, el primer antecedent autonòmic valencià i que va comptar amb l’aportació de l’editor i exconseller català de Cultura Max Cahner (1936-2013), del polític Rafael Ribó —fins fa poc síndic de greuges a Catalunya—, de l’historiador Josep Benet (1920-2008), de l’assagista Joan Fuster (1922-1992) i de l’editor Eliseu Climent. En l’article 16 d’aquell avantprojecte d’Estatut va quedar escrit que “el País Valencià es dicta el seu propi dret civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les Illes Balears”. I s’abundava, tot seguit, dient que la Generalitat Valenciana “participarà activament en tota iniciativa per aconseguir-ho, i nomenarà delegats —arribat el cas— per a la comissió que redacte el Codi civil unificat”.
Més derrotes des de la Transició
El resultat decebedor de la Transició al País Valencià, amb un estatut bastant menys ambiciós del que es va plantejar en primer terme, s’explica també amb la impossibilitat de recuperar el dret civil, objectiu que en aquella època Enric Solà va posar sobre la taula. Joan Tamarit recorda que, en aquesta qüestió del dret civil, “l’Estatut valencià era una còpia del català, i aquest últim, que va entrar abans en vigor, tenia la competència per a la conservació, modificació i desenvolupament del seu dret civil, que estava present i reconegut per la llei estatal. Els valencians no comptàvem amb aquesta realitat”.
La reforma de l’Estatut del 2006, amb la presidència de Francisco Camps (PP), que va disposar també del vistiplau del PSPV-PSOE, incorporava la recuperació del dret civil. En canvi, el Govern espanyol, presidit pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero, va presentar un recurs a la contra i el Tribunal Constitucional, el 2016, emetria una sentència que impediria el País Valencià fer lleis pròpies a partir del seu dret civil. La guerra entre PP i PSOE d’aquell moment va tindre aquesta conseqüència col·lateral que va afectar de ple l’autonomia valenciana. Amb aquella sentència, Tamarit recorda que “el TC no negava l’existència del dret civil valencià, sinó que el deixava reduït a una misèria pel que fa a l’abast i al contingut: era una autèntica burla”. L’exdegà del Col·legi d’Advocats de Sueca explica que l’anul·lació de la Llei de règim econòmic matrimonial valenciana, incorporada amb la recuperació parcial del dret civil i tombada pel TC, tenia com a resultat que el País Valencià perdia la competència per a fer lleis basades en les seues lleis antigues, permetent així, només, recuperar normes consuetudinàries d’abast local o comarcal i referides a l’àmbit rural, que no resolen les qüestions que exigeix la societat actual. Tamarit també recorda que aquella sentència va arribar en un moment en què el procés català ho condicionava tot i en què el replegament centralista judicial i polític s’anava fent més i més evident.
El que es perd sense el dret civil
Tamarit insisteix que la recuperació del dret civil no és una manera de rescatar lleis inaplicables. “Del que es tracta és que els valencians puguem aprovar les nostres pròpies lleis en determinades matèries”. L’exdegà apunta que “sempre s’ha dit que el règim de separació de béns és més lògic, en tant que evita fer comuns dos patrimonis si no hi ha la voluntat expressa de les dues persones”, impedint molts dels problemes que se’n deriven. En matèria de successió hereditària, “és prou habitual parlar del testament de l’u per a l’altre: quan una persona vol disposar en testament que a la seua mort tots els seus béns passen al cònjuge supervivent. Això no ho permet el Codi civil espanyol, i els notaris s’han d’inventar una fórmula per a permetre aquesta possibilitat, de tal manera que, quan la persona mor, els béns heretats no passen en propietat, sinó en usdefruit, que vol dir que l’hereu en pot gaudir, però sense ser-ne propietari, anant en contra de la voluntat del mort. Alhora, aquest usdefruit sobre la totalitat dels béns necessita el consentiment dels fills”, exposa Tamarit. “Els testadors valencians creuen que han fet un testament de l’u per a l’altre, com el podien fer en l’època foral, però realment el que han fet n’és un ‘succedani’”.
D’altra banda, Albert Lamarca, professor titular de dret civil a la Universitat Pompeu Fabra, defineix els Furs com “un monument jurídic del qual tot país al món estaria molt orgullós i voldria preservar i recuperar per a la posteritat”. Aporta que “les Corts Valencianes van legislar en dret civil amb la voluntat de portar a terme polítiques de progrés útils per a la societat valenciana, però el Tribunal Constitucional va afirmar que no era possible, que calia canviar la Constitució per preveure aquesta competència”.
Actualment, els valencians es regeixen pel règim matrimonial de guanys —gananciales— castellà i la legítima castellana de dos terços. “A la pràctica”, indica Lamarca, “això vol dir que un empresari valencià pot haver de compartir deutes amb el cònjuge i repartir l’empresa obligatòriament entre tots els fills, mentre que el sistema català, amb dret propi, té la legítima d’una quarta part, que garanteix molta més llibertat, individualitat i emprenedoria, i preveu els pactes successoris i el règim de separació de béns. Els valencians volien incorporar aquests canvis, però no se’ls permet”.
A banda, Lamarca cita també el factor “identitari” i de “restitució històrica” com a valors que incentiven la recuperació del dret civil, atributs que el converteixen en “matèria molt sensible”. “Cal pensar que els teòrics del catalanisme, com ara Enric Prat de la Riba, deien que la llengua i el dret són les principals senyes d’identitat d’una nació. I recuperar el dret valencià implica recuperar una identitat que a l’Estat no li agrada”.