La recepta K-pop del degà Doctor Prats

Vivim esclaus d'una cursa perduda amb el rellotge. Vivim cansats, atrapats per la son, per la precarietat biogràfica i per uns horitzons farcits de proclames ultres. Mirem extasiats el món, caminant entre la resignació, allunyats de l'esperança. Ho fem alterats, imbuïts pel llenguatge polaritzador que fomenten els algoritmes de les xarxes socials. Guerres, ascens d'intolerants, catàstrofes, fam, odi, corrupció. El còctel vital ens esgota, ens socarra.

La vida són penes i poques glòries, somriures passatgers i llàgrimes prorrogades, una anada i tornada d'emocions que els terrassencs Doctor Prats s'han capficat a adobar d'una proteïna vitalista, d'una injecció d'optimisme que tempera els dolors de l'ànima. Vestits amb bata blanca i amb els seus instruments com a bisturís, el sextet català retorna després d'un any d'aturada amb l'objectiu d'insuflar festa per via intravenosa, per actualitzar-nos l'estat d'ànim a una emoticona riallera i delerosa de desemboirar-se a les revetlles estiuenques.

F5 (Halley Records, 2025), el cinquè àlbum dels catalans, és una celebració de la seua dècada a sobre dels escenaris amb esperit disruptiu, innovador i joiós. La presentació del disc en un format NFC ja és una declaració d'intencions de la voluntat d'actualització. Com també ho és de manera indiscutible el títol del seu nou treball i haver optat per produir el disc amb la filosofia de l'Escola de Miami, fonamentada en la tècnica d'entrar als estudis amb un full en blanc. Aquesta nova forma de cuinar sonorament s'observa amb la incursió del K-pop, un gènere que sura dintre d'una fusió d'estils marcats per la presència castrense d'unes constants vitals electròniques.

L'expressió màxima d'aquesta voluntat de refrescar-se, tornar sense complexos i encendre l'entusiasme pel sarau és «Moriagatte!», confeccionada en col·laboració amb els japonesos Oreskaband. Les influències K-pop s'entremesclen amb una petjada tecno discotequera per articular un míssil plurilingüe —es combinen el català i el nipó— destinat a rebentar qualsevol pista de ball. Directa, trepidant i desproveïda de pauses innecessàries, compta amb totes les paperetes per erigir-se en hit.

L'accent sintètic, encara que a menys revolucions i amb uns metrònoms menys acalorats, persisteix a «Aeròbic», un electropop marca de la factoria dels terrassencs i amb crescendos programats per transportar-nos a un estat de benestar musical, de calma dintre de les punxades digitals que marquen un compàs a pas marcial. Una base d'influxos tecno que governa «Gira-sols», arredonida amb les aparicions clàssiques de vents de la banda i amb una lletra que remou les entranyes, on es convida el cor a buscar la llum com els gira-sols i abandonar les valls de tempestes oculars.

Una cúmbia acceleradíssima que va alternant-se amb un reggaeton de baixar a poc a poc fins a terra, fins que els malucs no atorguen cap ordre contrària, irromp a «A brindar», la quinta essencia del caràcter de Doctor Prats i d'aquesta reaparició per a celebrar. La cançó —amb feat de Mama Dousha— no deixa espai per als dies d'ofegar-se en mocadors xopats i els ulls vidriosos, sinó que és un cant a la vida, a celebrar-ho tot, perquè el rellotge i el calendari juguen a la nostra contra, i no hi ha temps per defugir de brindar.

Aquesta filosofia impregna «Anem tard», discursivament vinculada amb la reivindicació de viure sense l'opressió i la cotilla a la qual ens sotmet Cronos. Si el missatge és un clam contra l'absolutisme dels temporitzadors, l'essència melòdica provoca una ruptura en els cànons dels terrassencs, ja que s'aposta per introduir sonoritats i ritmes carioques, la qual cosa suposa una innovació discogràfica dels catalans. La influència llatinoamericana —de manera més agosarada als primers compassos— perviu a «Només façana», una advertència contra el regnat omnímode de les xarxes socials i la venda d'una aparença de vida que contrasta amb la precarietat de la realitat.

A «Segur que val la pena», aprofiten la col·laboració amb Balkan Paradise Orchestra per elaborar una melodia balkan-electrònica, fruit de llençar a la mateixa cassola els ritmes sincopats i els vents vertiginosos dels barcelonins amb una ampolleta del nou ADN d'aquests doctors sonors. Una preponderància electrònica que es dilueix a «Efecte papallona», marcada per la irrupció de Miki Núñez, on les formes orgàniques adquireixen protagonisme. La guitarra acústica permet interludis d'aproximació a la rumba que s'interconnecten com un puzle màgicament festiu amb les melodies estretes de la recepta més reconeguda dels terrassencs.

Un ambient joiós, ancorat al pop mestís clàssic de Doctor Prats, que es reprodueix a «Extraordinàriament normal», confeccionada junt amb Artur Martínez, veu i rostre reconegut dels alzirencs La Fúmiga. Doctor Prats, ja degans a l'exercici de la medicina musical i amb un currículum farcit de medicaments sonors que agiten i emocionen, rematen el seu tractament amb una mena de reinterpretació d'una cançó de bressol: es tracta de «Qualsevol nit», que homenatja al clàssic de Jaume Sisa en el seu cinquantè aniversari. L'última dosi de la recepta vitalista, innovadora i de revetlla que ofereixen els terrassencs en un món ple de ràbia, odi i esgotament.