La Jana diu que no té records del seu pare. Ella, la petita de la casa, només tenia quinze anys quan Ovidi Montllor va morir d’un càncer d’esòfag. Diu que en fa vint-i-vuit que pretén conèixer-lo a través el que se'n diu i se n’escriu, de l’actor, cantant i poeta alcoià, d’un home que ella només va poder viure des de la infància. És per això que ara comença un viatge introspectiu per trobar les respostes que necessita. Vol dedicar una pel·lícula a la recerca de la memòria íntima sobre el seu pare, que titularà On eres quan hi eres.
Les entrades pel concert d’Ovidi4 i Toti Soler, que fan de primer acte amb voluntat de micromecenatge pel film, es van exhaurir de seguida. Hores abans de sortir a escena, la Jana acaba de fer gestions. Duu a sobre la bufanda vermella del seu pare.
Vau exhaurir les entrades molt de pressa. Esperava aquest suport?
No és que no esperes el suport, però és que es van vendre les entrades en tres dies. Confiava en el suport de la gent, però ha superat molt les expectatives que tenia. D’alguna manera, el que m’està acompanyant és un sentiment que des que hem obert la porta d’aquesta pel·lícula, hem rebut amor per tots cantons, i això és preciós.
Hi haurà un segon acte com aquest al País Valencià?
Sí. Com que es van vendre les entrades de seguida, vam plantejar la possibilitat de fer un segon concert, i vam pensar que seria encertat fer-lo a Alcoi.
Com valora la col·laboració desinteressada d’Ovidi4 i Toti Soler amb el projecte?
Estic infinitament agraïda. Tinc la sensació que l’Ovidi es multiplica amb totes les persones que l’estimen. I l’estimen persones que el van conèixer, però també persones que no el van conèixer. El David —Fernàndez, membre d’Ovidi4— parla de multiplicar els vincles i de cooperativitzar la solidaritat, i crec que s’està donant això, també perquè al final l’Ovidi representa una manera de veure el món. I aquí hi ha un lloc d’acollida molt gran.
D’on neix la idea de dedicar-li una pel·lícula al seu pare?
Al principi vam plantejar de fer un documental sobre l’Ovidi, però segurament ara no podríem definir així el projecte. Vam passar de mirar-lo a ell a mirar-me a mi en relació amb ell. Davant de l'honestedat de saber que tinc pocs records del meu pare, intento reconstruir la nostra relació. I a partir d’aquí hi ha una recerca personal i acaba sent una reflexió fílmica sobre la memòria, sobre les relacions paternofilials, sobre la mort, sobre la gestió de la mort…
És per això que no m’atreviria a definir-la com una pel·lícula sobre l’Ovidi. Evidentment, ell és el fil conductor de tot, però resseguim la meva relació amb la memòria.
Hi ha una certa frustració per aquesta manca de records sobre l’Ovidi? Per haver conegut el teu pare, com has explicat en altres ocasions, a través del que se n’ha dit i se n’ha escrit?
Totalment. Hi ha frustració i no va ser fàcil acceptar-ho. Jo intentava documentar-me al màxim perquè quan em fessin una entrevista com aquesta, pogués dir coses. Fins que un dia vaig parar i em vaig adonar que, tot i ser una de les filles d’una figura pública que tothom coneix, gairebé no en tenia els records, i em feia vergonya no tenir les respostes que s’esperaven. I a partir d’aquí penso a fer un documental per buscar no les respostes que espera la gent, sinó les respostes que busco jo.
Ha explicat que la pel·lícula tractarà una pèrdua doble: la seva, en perdre el pare, i la de l’Ovidi, quan al final de la seva vida va deixar de cantar.
Quan vaig pensar a fer un documental, el volia situar entre el 1970 i el 1980, que és quan ell va publicar deu discs seguits, un per any. Però jo vaig néixer el 79, no hi era en aquella època. I vaig creure que sent un projecte tant personal, era estrany que fos fora de la història. És per això que vam canviar de període, que finalment comprèn del 79 al 95, que és quan ell va morir.
Són els últims anys i coincideixen amb l’època en què ell va tenir molts menys bolos, i, tot i que va fer algun concert, es diu que va deixar de cantar. No era la seva activitat principal i tinc la inquietud de saber com ho va viure. Dins la frustració de no haver-lo conegut, hi ha una part molt forta de no saber què el feia feliç i què el feia patir.
En quin punt estan del procés creatiu?
Encara ens queda algun detall per gravar, però ara som a les portes de l’edició. És una pel·lícula força guionitzada, però a partir del material es van obrint portes que no teníem previstes.
Què ens en pot desvetllar?
Que és un viatge fílmic a la memòria que parteix d’un record i a partir del record vaig estirant fils.
Ens el vol explicar?
No —riu—.
Ha donat molta importància a la participació de dones, en la pel·lícula.
Sí. El nucli de l’equip són dones, perquè treballem juntes i confiem en nosaltres mateixes, però també perquè hi ha una voluntat. Al cap i a la fi, és un projecte molt íntim, i per mi era important sentir-me abraçada per dones. També penso que anul·les una mica les estructures de poder, treballant amb dones. A mi em fa sentir segura, a l’hora de treballar.
Com a cooperativa, tenim molt en compte el paper creatiu de tots els perfils que participen des de la direcció de fotografia, amb la Maria Grazia Goya; des de la producció executiva, la Paulina Martínez; des del guió, la Lu Dapena i la Liliana Díaz; des del so, la Lucia Herrera; des del suport a direcció, la Barbara Brailovsky…
Què n’espera, del projecte? Quin impacte voldria que tingués?
És molt difícil pensar en això, quan estàs al mig del procés. De vegades espero què esperen els altres, de la pel·lícula. No és un biopic, no és un documental típic sobre l’Ovidi, parla d’una generació, de la seva, i hi ha una trobada de generacions, també.
I vostè?
Per mi està sent un procés que m’ha agafat una mica per sorpresa. Es va iniciar des d’una inquietud força naïf, i s’ha convertit en una realitat molt transversal en la meva vida, que m’està ajudant molt a escala personal. M’ha posat en una situació de creació que m’està aportant molt, i per això estic prioritzant el procés i em costa parlar del final. El que espero és continuar amb aquest procés amb la tranquil·litat i l'honestedat amb què l’he viscut fins ara.