El censor de moltes de les cançons de Raimon va ser Josep Mampel Llop, del Forcall (els Ports). Normalment, es dedicava a la censura de llibres, però després que als seus companys se’ls escaparen els crits orgàstics de Jane Birkin a Je t’aime... mai non plus (és clar: no hi eren a la lletra), el règim es va neguitejar i Mampel va passar a reforçar la nòmina de “lectors” que censuraven cançons al Ministeri d’Informació i Turisme (MIT), a Madrid. O això li explica el mateix Mampel a Maria Salicrú-Maltas.
Evidentment, no totes les cançons de Raimon les va censurar Mampel, perquè Raimon va ser, probablement, el més censurat: “Per la seva trajectòria —explica Salicrú-Maltas— és el que més anys va estar cantant i un dels que van ser més vigilats”.
També Lluís Llach i Quico Pi de la Serra van ser censurats una vegada i una altra. Eren censurats quan havien d’enregistrar un disc i quan havien de fer concerts. Les cançons que s’havien de gravar (o que, sovint, ja estaven gravades) les censuraven a Madrid; les cançons que es podien interpretar en un concert, a les delegacions provincials d’Informació i Turisme, i encara hi havia un altre filtre que prohibia les cançons que es podien radiar. La Direcció General de Radiodifusió i Televisió del Ministeri —també a Madrid— va declarar no radiables 436 cançons en català. Maria Salicrú-Maltas dedica un capítol a aquesta prohibició i en fa una llista. N’hi ha 35 de Pi de la Serra, 32 de Raimon i 27 de Llach.
Al contrari de la imatge rònega i fosca que s’ha fet dels censors, Salicrú-Maltas descobreix que hi havia dones censores (no tantes com homes, però n’hi havia) i escriptors i “intel·lectuals” que dominaven llengües estrangeres i, sovint, també el català. Al Ministeri treballaven quatre hores diàries i cobraven al mes la gens menyspreable quantitat de 5.000 pessetes de l’època (500 més si sabien idiomes).
Maria Salicrú-Maltas, que ha estudiat durant més de vint anys la censura de la Nova Cançó, i ja va presentar la seva tesi doctoral sobre el tema, edita ara la seua investigació en un format de lectura apassionant i molt documentada. Per aconseguir-ho, opta per fer una crònica àgil de la seva recerca, des del començament fins al final. Amb ella viatgem des dels arxius més pròxims fins a Alcalá de Henares, on es conserven els arxius del MIT, i a les cases dels censors: els veiem a casa seua, coneixem sovint els seus familiars i les seues dèries.
Amb Salicrú i l’antic censor Gregorio Solera passejarem, com si fora per casa seva, per l’antic edifici d’aquell MIT. A pesar de la complicació que representa que actualment sigui la seu central del Ministeri de Defensa, Salicrú-Maltas entra, precedida per Solera, amb l’única excusa que ell havia treballat allà trenta o quaranta anys abans, durant la dictadura. El vell Solera, tot pinxo, demana que li deixen passar amb la seva (falsa) neboda (Salicrú-Maltas), i ningú li posa cap altre obstacle que la boca oberta i una mirada de sorpresa: entren a l’antiga “Sala de la Esquina” del Ministeri, on la censura treballava en dos torns de matí i tarda —ocupada ara per la redacció de la revista del Ministeri de Defensa— i a l’antic despatx de Solera, vuit plantes més amunt. Sense que ningú els demani una acreditació, el DNI o els censuri l’atreviment (o la feina de censor, que el senyor Solera no amaga).
Explica Salicrú-Maltas que hi va haver censors que després van ocupar càrrecs polítics durant els governs democràtics del PP o el PSOE. Isabel Vázquez va “ocupar un alt càrrec a l’Auditori Nacional de Música, on es va jubilar”. I altres van passar a treballar a la Biblioteca Nacional, com ells mateixos expliquen a la historiadora i musicòloga.
El tracte amb els censors era difícil. Enric Frigola, de la discogràfica Concèntric, explica a Salicrú-Maltas que les negociacions per aprovar un vers o una cançó “eren rocambolesques: els ‘visca la revulsió’ de ‘La gallineta’ van passar; les lletres de poetes morts, com Salvat-Papasseit, també passaven perquè no es qüestionaven (per exemple, va passar l’eròtica ‘Visca l’amor’ interpretada per Guillermina Motta). Però les lletres dels poetes vius (com les de Josep Maria Andreu, Josep Maria Espinàs, Jaume Picas) o dels músics eren un problema. Estaven obligats a buscar sinònims. A vegades, els cantants no ho entenien”.
Lògicament, els poetes morts importaven poc, però la proliferació de noves veus poètiques amb futur s’havia de tallar de soca-rel.
Els informes policials sobre els concerts, que redactaven guàrdies civils o policies, contenen acusacions tan sui generis com que Lluís Llach “ha dado una agudeza especial a las partes de las canciones con mayor matiz político, excitando al auditorio”. Llach devia ser el més hàbil amb el llenguatge no verbal perquè un altre informe diu que “soliviantaba al público con la mirada”.
Censora de dia, catalanista de nit
La reacció dels censors en contactar amb una investigadora acadèmica que estudia la censura —tot i que ella se’n guarda prou i molt de dir-ne així en la seua presència— és molt diversa, però sovint cordial i, fins i tot, amistosa.
A Tarragona, Salicrú-Maltas troba, fins i tot, una censora de dia i catalanista de nit que al matí censurava activament —guixant els versos que no li semblaven adients— i al vespre se n’anava al concert de Lluís Llach: Mercè C. B. arribava al concert transmutada en Mrs. Hyde. Ho explica en primera persona: «Veia la Guàrdia Civil amb el dossier de les lletres [la policia portava uns papers per comprovar que no cantessin versos censurats ni cançons prohibides], però no els saludava perquè no els coneixia, ells depenien del Govern Civil. Si els músics no els veien, cantaven les paraules originals que jo havia ratllat. Era la seva feina, cantar i animar la gent! És el que volíem en aquella època. A nosaltres ens movia. Jo sabia que Llach no podia cantar ‘L’estaca’, però la començàvem a cantar perquè ell la cantés. Era un moment de llibertat que teníem. No era una contradicció, per a mi, perquè una cosa era la feina i l’altra l’oci. Jo era una fan de Maria del Mar Bonet. M’encantava i encara m’encanta ara”.
Pressuposar coherència a un censor pot ser excessiu.
Maria Salicrú-Maltas remena arxius d’Informació i Turisme a la delegació de Barcelona, la de Lleida, menys a la de Tarragona i després investiga a l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares, per on ja havien passat i fet recerca el periodista gallec Xavier Valiño (autor de Veneno en dosis camufladas. La censura en los discos de pop-rock durante el franquismo, editat per Milenio) i el valencià Vicent Sanchis, sobre la censura dels còmics. Sorprenentment, Maria Salicrú-Maltas no cita l’obra original de Sanchis sobre el tema (publicada en català per Tres i Quatre i guanyadora del Premi Joan Fuster d’assaig 2009 Franco contra Flash Gordon), sinó la seua versió en espanyol, Tebeos mutilados.
L’autora no es limita a entrar tan a fons com pot en la feina dels censors i en la sistemàtica retallada de les lletres sinó que també enumera la informació obtinguda sobre detencions, multes i represàlies contra músics, cantants i periodistes musicals. I ja adverteix que “només hi apareix la [informació] que he pogut localitzar; l’abast va ser molt superior. Molta informació es va fer desaparèixer”. Una altra vegada Raimon, Lluís Llach, Quico Pi de la Serra són els més perseguits, tot i que també apareixen dues detencions de Maria del Mar Bonet, dos vetos a Joan Manuel Serrat i dos prohibicions a Ramon Muntaner. Més un veto a Guillermina Motta, una sanció a Ovidi Montllor i l’acomiadament de Salvador Escamilla de Ràdio Barcelona després d’un seguiment de Govern Civil.
A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es guarden els arxius de l’antiga delegació del MIT. “La trista alegria —escriu Salicrú-Maltas— va ser trobar els expedients de desenes de músics de la Nova Cançó i descobrir que havien estat censurats fins al 5 de desembre de 1978, el dia abans de l’aprovació de la Constitució espanyola”. I, per tant, tres anys i quinze dies després de la mort de Franco.
Entre les perles trobades per Salicrú-Maltas també hi ha una de les primeres accions del règim del que ara s’anomena “falsa bandera”, en aquest cas en territori exterior (Andorra). Ho descobreix gràcies a un “informe molt contradictori” sobre Ramon Muntaner: “Li prohibiren les actuacions durant mesos perquè, mentre actuava a Andorra, algú del públic havia cremat una bandera espanyola. Els autors foren policies espanyols que havien acudit al concert per provocar incidents”.
L’altra perla és la revelació, ja apareguda en altres mitjans, que li fa Enrique de Aguinaga de primera mà a Salicrú-Maltas. Ell, que va ser fundador del diari falangista Arriba!, es va trobar el 1947 amb una censura que no esperava. “El censor havia retallat diverses paraules de l’article ‘Serenidad’, que havia escrit un tal Macaulay. Era un text en què es defensava el laborisme. El censor ignorava que Macaulay era un dels tres pseudònims que el dictador [Franco] utilitzava per publicar al diari, a part dels d’Hispanicus i el de Jakim Boor. En altres paraules, ni el dictador es va alliberar de la censura”. En realitat, sí, perquè Aguinaga va publicar l’article de Franco sense cap correcció.
El llibre acaba amb una llista “dels censors i les censores de la DGRT [Direcció General de Radiodifusió i Televisió] i de la DGCP [Direcció General de Cultura Popular] que censuraren la música i els llibres entre finals dels anys cinquanta i finals dels setanta al MIT, a Madrid”. Setanta noms.
També hi ha una petita tria de les cançons que la censura va decidir que quedessin inèdites (totes menys les de Raimon i Jaume Picas, que van sortir escapçades). N’hi ha que no van ser editades mai.
El llibre de Maria Salicrú-Planas, sens dubte, és una clarificadora denúncia de l’abast de la censura en un moviment musical fonamental per a la cultura catalana contemporània.