«Si ningú recorda, llavors tot és permès», diu el narrador d’El refugi del temps (Periscopi, traducció de Marc Casals), de l’escriptor búlgar Gueorgui Gospodínov. I afegeix: «Si Déu no existeix, deia Dostoievski, aleshores tot està permès. Al final, Déu no és res més que una gran memòria emmagatzemada. [...] Sense memòria no hi ha crim». I té part de raó, evidentment, no es pot negar. Però ben mirat, un cop llegida la novel·la, una de les lectures a què es pot arribar és que la desmemòria col·lectiva com a tal, en el fons, és impossible. O més ben dit: que ...
Memòria
El refugi inabastable
Les societats occidentals viuen en el marc de la tensió entre la desmemòria que cobreix molts elements del passat col·lectiu i el record obsessiu d’alguns fets concrets fins al punt de deformar-los i veure’ls amb nostàlgia. Parlem de la formació de la memòria i els seus usos a partir de les novel·les El refugi del temps, de G. Gospodínov, i El monstre de la memòria, d’Y. Sarid.
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.
Ja ets subscriptor? Accedeix-hi