La Masia i la Moncloa són ànimes bessones. En el primer cas, Hansi Flick ha fet de la necessitat virtut i ha convertit en peces clau jugadors fets a casa com Cubarsí, Balde, Casadó, Gavi, Fermín o Lamine Yamal, erigit la gran estrella de l'equip. En el segon cas, Pedro Sánchez ha convertit el Consell de Ministres en un planter de candidats a les eleccions autonòmiques. Fins i tot María Jesús Montero, vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda, optarà a la presidència andalusa. Montero ha passat de sonar amb força com a relleu del president —a l'abril, quan Sánchez va prendre's cinc dies de reflexió— a tenir un peu a Madrid i l'altre a Sevilla, on competirà per arrabassar-li la Junta al popular Juan Manuel Moreno Bonilla.
Ella és l'última que s'ha sumat a la condició de ministra presidenciable, una figura absolutament anòmala a la política espanyola que Sánchez està promovent ara de manera bastant cridanera. Quan l'estabilitat del Govern estatal depèn dels acords amb forces tan dispars com el PNB, EH Bildu, Esquerra, Junts o el BNG, resulta que l'oposició socialista en comunitats primordials està centralitzada a Madrid.
A més de Montero a Andalusia, són ministres i secretaris generals Diana Morant al País Valencià, Pilar Alegría a l'Aragó, Ángel Víctor Torres a Canàries i Óscar López a Madrid, als quals encara caldria sumar Francina Armengol, presidenta del Congrés dels Diputats i secretària general dels socialistes balears. En cinc de les 12 eleccions autonòmiques previstes per al 23 de maig de 2027, els socialistes presentaran un membre del govern Sánchez com a número 1 de la llista.
Una gerra d'aigua freda
No obstant això, la victòria de Carlos Fernández Bielsa en les eleccions primàries que els socialistes de la província de València van celebrar aquest diumenge denota el lideratge encara feble de Morant. L'alcalde de Mislata i portaveu a la Diputació de València ha revalidat el càrrec en imposar-se al primer edil de Riba-roja de Túria, Robert Raga, per un marge estretíssim: 3.421 vots a 3.388. És a dir, per només 33 paperetes.
La preferència de la saforenca Morant per l'opció derrotada era clara, cosa que significa un colp important, encara més tractant-se de la seua província. A l'Horta Sud, la comarca més afectada per la dana, la victòria de Fernández Bielsa ha sigut rotunda, de 818 vots a 514. Un altre toc d'alerta a la secretària general i ministra de Sánchez.
Bielsa ha jugat molt bé les seues cartes. Va renunciar a la vicesecretaria general del PSPV que ostentava des del congrés extraordinari d'ara fa un any, celebrat a Benicàssim, per a afermar el seu poder provincial. El seu trampolí intern. Un moviment arriscat que li ha eixit redó, ni que siga pels pèls.
En aquell moment, quan es dilucidava el relleu de Ximo Puig, la pugna a tres entre Morant, Bielsa i l'il·licità Alejandro Soler va concloure amb un pacte salomònic, cuinat a Ferraz, pel qual ella esdevenia la secretària general, Bielsa el vicesecretari general i Soler el president, un càrrec més honorífic que executiu. La prioritat de Sánchez —i el seu secretari d'Organització, Santos Cerdán— era evitar les primàries després que els tres aspirants hagueren recollit prou avals per presentar-s'hi. I va aconseguir-ho.
Recentment, en el 15è congrés ordinari, celebrat al Palau de Congressos de València, Morant no va trobar cap oposició. No va tenir cap competidor en les primàries convocades amb anterioritat i va poder dissenyar una executiva a mida, ja sense Bielsa i també sense Soler. Amb perspectiva, la foto de família eixida del congrés extraordinari anterior ha demostrat ser un miratge.
Morant va tenir Bielsa com a vicesecretari general ‘fake’, no va atorgar-li protagonisme
Des d'ara, Bielsa serà un contrapès a tenir molt en compte. La direcció provincial de València és la més nombrosa de l'Estat, seguida de prop per la de Sevilla. Al capdavall, l'ànima comarcal del PSPV ja fa més de quinze anys que va quedar subjugada —per imposició de Ferraz— a l'estructura provincial que funcionava a la resta de federacions excepte la gallega. Les direccions provincials han esdevingut unes plataformes de promoció inqüestionables. Gràcies a elles, tant Bielsa com Soler van prendre part de la cursa successòria de Puig.
En aquest sentit, haver retingut València era fonamental per a Bielsa. D'una banda, perquè la votació era un cara o creu, i de l'altra, perquè és encara jove i pot mantenir les seues aspiracions futures —l'alcaldia de Mislata, la té gairebé assegurada— a partir d'aquesta base rocosa. Ha guanyat un procés en què comptava amb molts menys suports il·lustres.
Però si Bielsa ha pogut arribar fins ací és perquè Morant no va fer els deures en el seu moment. Va tenir-lo com a vicesecretari general sense atorgar-li protagonisme. Ni la seua absència habitual al País Valencià no va servir perquè Bielsa se'n sentira partícip. La projecció pública era monopolitzada pel síndic parlamentari, José Muñoz, i el portaveu de l'executiva, Rubén Alfaro. En realitat, Bielsa era un vicesecretari fake.
Aquesta incapacitat de fer pinya, de fer equip, se li ha girat en contra ara a Morant. Si algú va dir-li que Bielsa no s'atreviria a anar a primàries si ella posava damunt la taula un candidat alternatiu, qui li ho va comentar anava ben errat. L'alcalde de Mislata no tenia res a perdre, la seua projecció a la direcció nacional havia estat nul·la i retenir la direcció provincial no era cap missió impossible. Li dedica 25 hores diàries al partit, a mantenir obertes les vies de comunicació amb els uns i amb els altres.
Lideratge en suspens
De la terna Morant, Bielsa, Soler, era ella qui tenia més ganxo. I de lluny. Ni Bielsa ni Soler no destaquen per un carisma exacerbat ni l'oratòria excelsa, i tot i que Morant continua exhibint una cadència robòtica, la cartera de ministra i el plus de ser la primera dona secretària general del PSPV li proporcionaven un avantatge nítid.
Un any més tard, però, Morant no ha liderat el partit com molts imaginaven. Amb un problema afegit: el creixement polític de la delegada del Govern espanyol, Pilar Bernabé, amb motiu de la dana. De fet, Sánchez l'ha situada en el número 4 de la direcció del PSOE, que és la secretaria d'Igualtat.
La delegada sembla predestinada a encapçalar la candidatura del PSPV a la ciutat de València, encara que no són poques les veus que fan notar el valor que representa al conjunt del país. Costa de creure en un canvi de plans de Sánchez, però els seus camins són inescrutables, i les enquestes, la seua Bíblia.
La condició de ministra té pros i contres per a Morant. L'oposició a Carlos Mazón és a temps parcial i sempre tenint present que representa el Govern d'Espanya, i que el cap del Consell és el màxim representant de l'Estat en territori valencià. No ha acudit, per exemple, a cap de les cinc manifestacions convocades per a exigir la seua dimissió.
La secretària general del PSPV no va verbalitzar la necessitat de rellevar Mazón fins al 15 de novembre, pocs minuts abans que el síndic parlamentari del seu partit intervinguera en el ple monogràfic convocat pel president valencià. Fins aleshores havia mantingut un silenci prolongat només interromput per l'anunci de la predisposició absoluta del PSPV a aprovar els comptes de la Generalitat de 2025. Un anunci que més endavant va modular, fins al punt que el vot a favor dels socialistes es dona per descartat.
La presentació o no d'una moció de censura és un altre dels aspectes que genera controvèrsia. Compromís no deixa d'animar els socialistes perquè la registren, però Morant, ara sí ara no, no s'acaba de decidir. Divendres passat va advertir que el PSPV «faria passes» si Alberto Núñez Feijóo no en feia cap pròximament.
Morant dedica els divendres al seu paper de secretària general. De dilluns a dijous està més centrada en el seu vessant ministerial, tret que tinga algun acte en territori valencià, on sempre ocupa, això sí, un lloc preeminent dins del protocol, al costat del president de la Generalitat o l'alcalde o alcaldessa de torn. Aquest és el principal punt a favor de tenir una secretària general ministra: la seua visibilitat en els actes públics.
Que Andalusia puga presumir dʼun acord de condonació del deute més satisfactori que no el País Valencià és una oportunitat perduda per a Morant
Amb tot, la seua popularitat continua sent baixa. No és de les ministres més conegudes i és probable que els pròxims estudis demoscòpics —si pregunten per totes dues— reflectisquen un nivell de coneixement inferior al de Bernabé. En el debat sobre la condonació del deute autonòmic, Morant tampoc no ha estat capaç d'arrossegar el Govern a un tractament privilegiat per als valencians, l'única comunitat pobra que paga com a rica, amb un deute descomunal generat per l'infrafinançament i una situació d'emergència extrema a conseqüència de la dana. Que Andalusia puga presumir d'un acord més satisfactori que no el País Valencià és una oportunitat perduda per a Morant.
La secretària general del PSPV està convençuda que hauria guanyat les primàries a Bielsa i Soler. En efecte, segurament hauria estat així. Amb el pas del temps ha quedat clar que no celebrar-les va ser una equivocació que s'ha convertit en una rèmora. Se sentiria més legitimada com a secretària general i els seus companys i companyes també ho percebrien així. Hauria optat Bielsa ara a la secretaria provincial? Probablement, no.
Per contra, la primera ocasió en què Bielsa i algú de l'òrbita de Morant han competit en una urna, ha guanyat ell. I tot i que promet lleialtat i treball en equip, tot i que assegura que la seua missió és fer-la presidenta, la percepció interna és que Bielsa representa un contrapès.
Arribar a la secretaria general a taula parada va ser contraproduent. A més, la mateixa cartera de ministra que li dona prestigi li pesa, perquè li resta temps al capdavant del PSPV, cosa que anima els crítics i els empodera. I perquè Morant no és Yamal, l'estrella eclipsant del Barça, sinó una secretària general encara en rodatge.