Italo Calvino, en la seua novel·la El baró rampant, explica la història de Cosimo Piovasco di Rondó, un jove de família aristocràtica i només 12 anys. Després dʼuna agra discussió motivada per lʼobsessió de baixar lliscant la balaustrada del palau on residien, lʼintrèpid Cosimo va decidir rebel·lar-se contra els pares i mudar-se a un arbre. Enfilat a les seues branques, on construirà sa casa, viurà grans aventures i observarà el món des dʼuna perspectiva diferent.
El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, no vol tenir cap baró rampant. De fet, lʼúnic element díscol que es veu obligat a tolerar al si de la formació, el manxec Emiliano García-Page, més aviat juga el paper de bufó de la Cort que no de contrapès real. Les seues invectives contra el líder del partit i president del Govern fan les delícies dʼuns mitjans ultraconservadors que hi perceben el garant de les essències socialistes —el PSOE autèntic, no el sanchista— on tan sols hi ha una veu dissonant que la pràctica totalitat de la militància rebutja per complet.
Si els seus rivals esperaven que Sánchez preparava la seua eixida, si algú es va creure la seua possible renúncia en els cinc dies de reflexió que va prendreʼs lʼabril passat, ja se li ha esvaït qualsevol dubte. Un cop passat el congrés federal celebrat a Sevilla el darrer cap de setmana de novembre, quan Sánchez va ser proclamat secretari general del PSOE per quarta vegada, el procés de renovació de les federacions autonòmiques transita per la mateixa direcció: un control exhaustiu que denota la seua intenció de reduir la dissidència interna a la mínima expressió. A la insignificança, si fa no fa.
De premi a trampolí
La manera com Pedro Sánchez exerceix el poder intern no té comparació amb les anteriors etapes del partit. Cap altre secretari general no ha aconseguit un control tan ferri de lʼorganització. Ni Felipe González, que tenia lʼoposició manifesta del sector guerrista, ni tampoc José Luis Rodríguez Zapatero, que sempre va haver dʼanar molt amb compte amb el PSOE meridional —extremeny, manxec i andalús— a lʼhora de fer passes en matèria antiterrorista o en relació a la reforma de lʼEstatut català.
Els comitès federals eterns dels anys vuitanta i noranta, que sʼallargaven hores i hores, han donat pas a unes trobades ocasionals de bany i massatge en què la gestió del líder mai no resulta qüestionada. I si algú gosa fer-ho —Sánchez no fa presoners— una allau de defensors hi acudeix al rescat de seguida.
Bona prova del control omnímode del partit és la decisió de convertir el consell de ministres en una mena de trampolí a les presidències autonòmiques. En temps pretèrits, el trajecte era justament lʼinvers: presidents més o menys carismàtics eren premiats amb una cartera ministerial. Va passar amb els populars —Jaume Matas o Eduardo Zaplana nʼeren dos exemples— i amb els socialistes —Joan Lerma, o més recentment, Salvador Illa—, amb ben poques excepcions. Una dʼelles, José Montilla, que va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya després dʼhaver estat ministre de Rodríguez Zapatero de 2004 a 2006. En aquest cas, per la necessitat peremptòria del president lleonès de desfer-se de lʼincòmode Pasqual Maragall.
En canvi, ara, la plataforma governamental ha esdevingut un trampolí per a futurs aspirants a les presidències autonòmiques, prèvia designació com a líder territorial de la formació. És així com han arribat a secretaris generals la valenciana Diana Morant, lʼaragonesa Pilar Alegría, el madrileny Óscar López i lʼandalusa María Jesús Montero, als quals encara cal sumar Ángel Víctor Torres, que no ha abandonat el lideratge del partit a les illes Canàries. I fora del Govern però com a segona autoritat de lʼEstat es manté també Francina Armengol, que no sols no ha cedit la secretaria general el PSIB, sinó que va modificar-ne els estatuts per poder perpetuar-se en el càrrec amb la intenció indissimulada dʼoptar novament a la presidència de Balears en 2027.
En el cas valencià, Morant era lʼaposta clara de Sánchez en detriment de Carlos Fernández Bielsa, secretari general a la província de València i alcalde de Mislata, i Alejandro Soler, diputat al Congrés i exalacalde dʼElx. Tots dos van arribar a la fase de la recollida dʼavals, moment en què la maquinària de Ferraz va actuar manu militari, convocant els protagonistes per tal de tancar un acord. Fruit dʼaquella trobada a la seu socialista, ella va esdevenir lideresa del partit, Soler president i Bielsa vicesecretari general.
A lʼAragó, lʼascens de Pilar Alegría representa això mateix —una alegria evident— per a Pedro Sánchez. Situa al capdavant de la federació una persona de la seua confiança plena, fins al punt que exerceix com a portaveu del Govern espanyol. Res a veure amb lʼexpresident aragonès Javier Lambán, una de les poques veus opositores que sʼescoltaven al si del PSOE.
Pel que fa a Madrid i Castella i Lleó, lʼelecció, respectivament, tant del ministre Óscar López com de Carlos Martínez, lʼactual alcalde de Sòria, responen a una estratègia molt ben calculada per tal dʼesborrar del mapa Juan Lobato i Luis Tudanca, els quals havien exhibit el seu desacord amb algunes decisions de Sánchez.
A Andalusia, lʼaposta és doble. No sols situa una ministra tan destacada com la dʼHisenda, sinó que aquesta ostenta el rang de vicepresidenta primera del Govern. I és que María Jesús Montero, que acaba de descavalcar Juan Espadas al front del PSA-PSOE, ha passat de sonar fort com el relleu més probable de Sánchez en cas que aquest renunciara al càrrec, a aspirar a la presidència de la Junta dʼAndalusia, lʼantic feu socialista que ha virat 180 graus ara ho és del PP. La reacció eufòrica de Montero en conèixer que no tindria cap rival en la seua cursa per la secretària general andalusa grinyola bastant.
Fins a quin punt un ministre o ministra té la capacitat de gestionar una direcció autonòmica del partit, sobretot si es tracta dʼuna federació gran? En molts temes es veuen obligats a adoptar un perfil baix, netament institucional, que no sʼadiu al to opositor a què estem acostumats. Nʼés bona mostra la metamorfosi experimentada pel titular de Foment, Óscar Puente, que sense aspirar a presidir cap autonomia ha sabut domesticar, la mar de bé, el seu vessant provocador.
Lʼagenda és lʼaltre gran hàndicap. Viatjar dʼací cap allà, tenint la base estable a Madrid, no facilita les reunions amb els companys de federació ni amb els mitjans de comunicació dels respectius llocs dʼorigen. I deixen com a ànecs coixos els portaveus parlamentaris de cada territori, que no tenen facilitat per interlocutar amb el líder o lideresa ni lʼautonomia suficient per a establir una línia opositora clara. Els seus argumentaris sempre han de ser supervisats per una persona que es troba a molts quilòmetres de distància.
La part positiva és que la posició ministerial dota als futurs candidats dʼuna trona pública de primer nivell a lʼhora de plantejar propostes en clau casolana o de figurar en els actes públics dels seus territoris a què acudeixen. En cas de ser-ne secretaris generals i res més, no gaudirien, sens dubte, dʼaquesta posició protocol·lària de privilegi. I és aquesta projecció pública la que acostuma a proporcionar-los, també, un índex de popularitat més elevat que no si foren, únicament, el secretari o la secretària general de torn.
A banda dels cinc ministres i la presidenta del Congrés, hi ha quatre lideratges més que semblen indiscutibles. El de lʼesmentat García-Page a Castella-la Manxa, una espècie dʼaldea gal·la dins del PSOE, president autonòmic des de 2015; la navarresa María Chivite i lʼasturià Adrián Barbón, presidents des de 2019, i Salvador Illa, que va estrenar-se a la presidència de la Generalitat ara fa un semestre.
Les vacants
Lligats en curt els territoris clau amb cinc ministres, la presidenta del Congrés i els quatre presidents autonòmics contra els quals no tindria cap sentit plantejar una alternativa, a penes quedaven set secretaries generals per cobrir.
Les tres primeres han sigut les del País Basc, Castella i Lleó i la Rioja, ja que ni Eneko Andueza, ni Carlos Martínez ni Javier García Ibáñez no han trobat competidor en les primàries. I la quarta serà, tret dʼuna sorpresa majúscula, per a José Ramón Gómez Besteiro, qui prosseguirà com a secretari general a Galícia. El seu pèssim resultat a les eleccions de 2024 no impedirà que aquest bon amic del president espanyol —Sánchez ha afirmat que va oferir-li una cartera ministerial però que Besteiro va rebutjar-la— continue liderant els socialistes gallecs després del congrés previst per al 8 i 9 de març. Per alguna cosa ja fou elevat a la secretaria general en el congrés extraordinari que el PSdeG —com el PSPV i el PSOE extremeny— celebrà en el primer trimestre de 2024. Ni lʼenorme desfeta electoral —Besteiro quedà a moltíssima distància del PP i a molta del BNG— no ha alterat gens ni mica els plans de Sánchez a la terra dʼAlberto Núñez Feijóo.
Així doncs, només restaven quatre vacants. Les dʼExtremadura, Cantàbria i Múrcia. Territoris de caça menor. En el primer cas, el més sucós, la vicepresidenta de la Diputació de Càceres, Esther Gutiérrez, competia dissabte passat pel lideratge de la federació amb Miguel Ángel Gallardo, president de la Diputació de Badajoz i secretari general des del congrés extraordinari del març passat, quan va derrotar Lara Garlito, lʼopció predilecta de Sánchez. Els 9.000 militants cridats a les urnes aquest dissabte van optar per revalidar la confiança en Gallardo.
A Múrcia, la pugna és entre dos sanchistes de raça: Francisco Lucas, diputat al Congrés, i Diego Conesa, que ja fou candidat —i guanyador— a les eleccions autonòmiques de 2019, per bé que no va repetir com a número 1 de la llista en 2023. Aquest dimecres és previst un debat entre els dos aspirants.
Per últim, el secretari general del PSOE de Cantàbria i portaveu al Parlament autonòmic, Pablo Zuloaga, competeix amb Pedro Casares, diputat al Congrés que va presentar aquest dissabte la seua candidatura i compta amb el suport de set dels 10 alcaldes de la formació. Una federació, la càntabra, tan menuda com convulsa, força dividida internament. En lʼelecció de delegats al congrés federal de novembre ja va caldre la intervenció del comitè dʼètica i garanties.
Siga com siga, quan les federacions de Múrcia i de Cantàbria certifiquen els seus nous lideratges, Sánchez disposarà dʼun partit a mida, amb comptadíssimes veus dissonants. Una organització dedicada en cos i ànima a ell, sense cap baró rampant.