Malgrat unes previsions meteorològiques adverses, a pesar d'una vesprada freda i humida, lluny encara de la irrupció primaveral que acompanya la proximitat de les festes falleres, desenes de milers de persones -unes 30.000, segons delegació del govern-, convocades per 200 entitats cíviques i sindicals del País Valencià, tornaren a omplir els carrers de la capital valenciana exigint la dimissió del cap del Consell. Un personatge gairebé bufonesc, egòlatra, aïllat i entestat en protegir-se de les possibles implicacions judicials de la seua gestió canviant novament la versió pel que fa a l'arribada al Cecopi aquell desgraciat 29 d'octubre.
Un gir en l'estratègia, l'enèsim, forçat per la conscienciosa instrucció del jutjat número 3 de Catarroja, que sembla haver acabat amb la paciència dels dirigents del PP i que s'ha menjat el poc crèdit que li quedava a Mazón. Perquè amb les darreres maniobres, que inclogueren un matusser intent de manipular unes gravacions, el president ha creuat totes les línies roges possibles. La seua continuïtat és un insult a la ciutadania. I, especialment, una falta de respecte a les víctimes, cansades del que consideren un afront a la memòria dels seus morts. En aquest context, la manifestació d'aquest dissabte a València contra el president, la cinquena en quatre mesos, quedava envoltada d'una significació especial. D'un clima molt dens i visceral.
Tot just les associacions de víctimes eren les encarregades d'obrir la marxa, en un intent de visibilitzar al col·lectiu amb més de 200 víctimes mortals, moltes de les quals es podrien haver evitat amb una gestió responsable i conscient. En un segon terme, els comités locals d'emergència i reconstrucció que han sorgit per tindre veu en un procés de reconstrucció, igualment discutible. L'itinerari de la manifestació, condicionat per les instal·lacions i celebracions falleres, eixia a partir de les 18,00 hores del Carrer Colom, la gran artèria comercial de la ciutat. Un punt conflictiu i confús per fer arrencar una mobilització. Ple de contrastos.
En pocs minuts, tanmateix, amb una eficiència encomiable, es va poder organitzar l'eixida. La manifestació va arrencar puntual, una volta dispersat l'eixam d'informadors de desenes de mitjans que cobrien la protesta. Primeres declaracions dels familiars de víctimes mortals, demanant la dimissió “una vegada més, en aquesta ocasió de manera inexcusable” de Carlos Mazón.“Les famílies no podem aguantar més, ha sigut una setmana molt dolenta, no volem ni una mentida més. És una burla, no ens ha atès en cap moment. Que se'n vaja ja”, s'expressava Rosa María Álvarez Gil, abans de demanar que “la jutgesa faça justícia”. I llançar un missatge a navegants que reiteraria al final, després de la lectura del manifest: “A nosaltres no ens està manipulant ningú, com s'està dient”, en referència a manifestacions de dirigents de PP i Vox. Especialment de Carlos Mazón, el protagonista involuntari de la jornada.
Hi havia molt de fàstic en els seus rostres, però també molta emoció. Llàgrimes en arrencar que es tornaren a reproduir quan, al pas de les víctimes, en els laterals del carrer Colom, els assistents els ovacionaven entusiàsticament. Un escalf ciutadà que es va agrair al final de l'acte. Emoció, però també ràbia continguda, concentrada en el cap del Consell. “Mazón dimissió” i “President a Picassent” van ser els lemes més repetits. En l'ambient, també flotava una idea ben contundent: “No són morts, són assassinats”. “Els nostres familiars han mort per la vostra incompetència. Assassins”, resava la pancarta que obria. Al voltant, moltes fotografies i noms d'algunes de les 223 víctimes mortals.
Al davant, obrint, una formació de dolçainers i tabaleters que redoblaven i, cada poc, tocaven una peça solemne, “Processó de la memòria”, de Ferran Navarro. Un dels moments més emocionants de la marxa va ser quan la peça es va interpretar de cara als familiars de les víctimes, a tall d'homenatge. Les llàgrimes tornaren a brollar. No seria la darrera vegada.
Tot i ser la cinquena manifestació exigint la responsabilitat política de Mazón, tot i ser encara molt nombrosa -veient com s'estirava per tot Colom la marxa, algunes imatges amb perspectiva, sembla curta l'estimació de delegació del govern-, hi havia en l'ambient un altre clima, una indignació ja difícilment superable. Que ha arribat al zenit amb els darrers gestos de Mazón, algú que no és capaç de fer cap acte públic sense ser escridassat, ni tan sols en el seus reductes alacantins.
La marxa finalitzava en Porta de la Mar amb Navarro Reverter, al voltant de les 19,30 hores. Allí es va llegir un manifest que insistia en les raons per demanar la dimissió del president, en una inacció letal. “Qui salva una vida, salva el món sencer, qui destrueix una vida, destrueix el món sencer”, parafrasejaren. Per fer a continuació un exercici emocionant de personificació, d'apel·lar als records i projectes de les persones que ja no estan, del seu amor interromput. “Si s'haguera actuat en temps i forma de la manera correcta, tots o quasi tots s'hagueren salvat. I si hagueren salvat sols un, hagueren salvat el món. Però va optar per no fer-ho”, denunciaren les portaveus, interrompudes per crits de “Mazón dimissió”.
Víctimes mortals moltes de les quals, les que tenien autorització familiar, van ser invocades, amb noms i cognoms, sovint amb els malnoms, com a símbol humà de la tragèdia. Amb els familiars fent rotllana, abraçant-se, agafant-se de les mans. Víctimes per a les quals es demanava justícia i accions aquells que podien haver fet alguna cosa per evitar l'enorme mortalitat de la dana. L'altra petició anava dirigida a la ciutadania, instant-la a què aquella tragèdia no caiguera en l'oblit, “perquè un poble que oblida està condemnat a repetir la mateixa història”. Així mateix, hi hagué espai, quatre mesos després, per agrair la tasca dels voluntaris, la generositat que van demostrat. Aquesta circumstància també mereixia ser esmentada. Com l'exigència d'una reconstrucció que tinga en compte els afectats, la seua veu, una aspiració canalitzada pels comitès d'emergència i reconstrucció. “Amb Mazón no hi ha reconstrucció”, resumiren.
El poeta del poble, Vicent Andrés Estellés, serví per connectar passat i present, a través de la lectura dels seus versos: “El fang, la pluja” i, a continuació, “Assumiràs la veu d'un poble”. “Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble”, recitaren, amb energia i emoció, amb tota la força telúrica d'estar invocant un sentiment molt profund. D'una petició justa de reparació i respecte, de dignitat. Amb una pluja que, aquesta vegada sí, va saber ploure. O, millor dit, no ploure sobre banyat. Un més d'uns quants senyals d'esperança.