Hi ha un 11M valencià, el 29 d’octubre de 2024, i Carlos Mazón hi viu atrapat. Quatre mesos després, continua instal·lat en el laberint del dia D, aportant versions noves —contradictòries entre si— sobre què va fer i què no en la jornada més luctuosa que recorden els valencians. Siga com siga, el remordiment per la seua actuació errònia el perseguirà sempre. N’ha quedat estigmatitzat.
Fins ara, el cap del Consell pretenia transmetre que va arribar a l’Eliana tan bon punt va tenir coneixement de la «revolució hidrològica» produïda «a partir de les set». Des d’aquesta setmana, en canvi, s’està esforçant a demostrar justament el contrari: que no va personar-se en el Centre de Coordinació d’emergències fins a les 20.28 h, passats 17 minuts de l’enviament del missatge ES-Alert i quan ja feia tres hores i mitja —208 minuts— de la constitució del Cecopi. Una reunió que, segons els tècnics, caldria haver celebrat d’urgència al llarg del matí.
Així com el Botànic, seguint les directrius de Mónica Oltra, sotmetia els acords multilaterals a un procés trifàsic —«què», «com» i «qui»—, amb Mazón únicament importa una cosa: «on». On va estar tots i cadascun dels minuts de la vesprada del 29, quan desenes i desenes dels seus veïns —dels seus governats— morien a Utiel, Xiva, Algemesí i bona part de l’Horta Sud.
Del dinar al restaurant El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana ja hem tingut coneixement, ni que fora després de diversos girs de guió, l’últim d’ells, potser el més extravagant, l’explicació segons la qual hi va acudir com a president del PPCV, no de la Generalitat. En qualsevol cas, les tres hores posteriors són un enigma sideral. I en aquest magma es fon la seua credibilitat, encara més quan sosté que no pintava res a l’Eliana perquè no era membre del Cecopi. «És impossible arribar tard a un òrgan a què no es pertany», ha arribat a dir.
Refugiar-se en la no pertinença al Cecopi és un argument pueril. Fer veure que l’autoritat del president era prescindible en una circumstància tan adversa resulta paradoxal. Qui lidera, si no, l’acció del Consell? És lògic que el màxim responsable del Govern valencià, l’únic integrant de l’executiu elegit pels vots de la ciutadania, se’n desmarque d’aquesta manera? On havia d’estar, si no, l’home que comanda el rumb de 5,3 milions de persones? Com pot ser que ni tan sols seguira la reunió per videoconferència? «Va presentar-se a les eleccions per a ser president, no per a estar de bodes, batejos i comunions», li retreia dimarts passat la delegada del Govern, Pilar Bernabé.
A les portes del 19è aniversari de la massacre islamista de l’11M, Mazón actua com aleshores va fer-ho el govern de José María Aznar (el qual, per cert, l’ha esperonat a mantenir-se en el càrrec i a treballar per la reconstrucció, sense atendre les peticions de dimissió). Mazón ha decidit seguir, fil per randa, una estratègia condemnada al fracàs. L’ús d’àudios manipulats, les mitges veritats, les versions diferents sobre una circumstància molt concreta o l’assenyalament dels tècnics com a responsables principals formen part d’aquesta tàctica equivocada.
Recordem, en aquest sentit, les paraules recargolades del portaveu del Govern espanyol, Eduardo Zaplana, el 13 de març de 2004, dos dies després de les bombes als trens de rodalia madrilenys, obra d’Al-Qaida, que van causar 193 morts: «Quan hi ha un atemptat d’aquesta naturalesa, gravetat i transcendència, amb similituds evidents als intents avortats recentment a la banda terrorista ETA, alguns volen descartar que puga ser la banda criminal i assassina ETA, però no ens podria causar cap sorpresa que foren els criminals dʼETA, perquè hi ha línies d’investigació en marxa».
Ara ETA són l’Aemet, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) i fins i tot Pilar Bernabé, que va anul·lar la seua agenda a les 7.30 h per a seguir des del Palau del Temple l’evolució de la jornada, en contacte directe amb les agències estatals, els cossos i forces de seguretat i desenes d’alcaldes de les poblacions afectades. En canvi, el PP valencià centra les crítiques a Bernabé en què es connectara telemàticament a la reunió del Cecopi en lloc d’acudir de manera presencial al Centre de Coordinació d’Emergències. La delegada arribà a l’Eliana —subratllen ufanosos— nou hores més tard que Mazón.
Ben mirat, la participació a distància de Bernabé i dels representants de l’Aemet i la CHX, les dues desconnexions unilaterals de la videoconferència dictades per la Generalitat Valenciana —entre les 18 i les 19 h, i pocs minuts abans de les 20 h, en aquest cas per a redactar el missatge del sistema ES-Alert— i que presumptament ningú no enregistrara aquella reunió són factors que juguen en favor de Mazón. El fos a negre de la pantalla durant tants minuts i que les converses telefòniques del president amb la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, es produïren en una sala a banda, redueix a la mínima expressió el nombre de testimonis dels moments clau.
Setmana ʻhorribilisʼ
La setmana en curs ha estat horribilis per al PP. La comunicació a la jutgessa de l’hora d’arribada tan tardana de Mazón al Cecopi, la seua absència a l’acte inicial de les Falles que és la Crida, l’esmorzar informatiu del president dilluns a Madrid amb absències notables com les d’Alberto Núñez Feijóo, Isabel Díaz Ayuso o María José Català, les esbroncades en actes públics i la revelació de la seua llista de trucades de la vesprada dels fets —en què no figura cap comunicació amb Feijóo, malgrat que aquest assegurà haver estat «puntualment informat» pel cap del Consell— retornen els populars al malson del 29. A la roda perniciosa en què estan immersos com un hàmster.
El calendari faller no convida a l’optimisme. Presenciarà Mazón, des de la balconada de l’Ajuntament de València, alguna de les mascletades programades entre avui i el 19 de març? Visitarà els monuments fallers més destacats? Restringirà la seua participació a la Nit del Foc i la Crema? De moment, aquesta setmana es feia ressò, a les seues xarxes socials, del sorteig per a contemplar les mascletades des del Palau de les Comunicacions, adquirit per la Generalitat en temps del Botànic. Enmig de la maregassa, la sola referència a una qüestió festívola com aquesta ha grinyolat bastant.
Dijous, increpat per alguns dels assistents a un acte sobre formació professional que se celebrava al Palau de les Arts, amb el logotip de CaixaBank al darrere, Mazón demanava «respecte» als organitzadors de l’esdeveniment «encara que no es respecte el president de la Generalitat». Dies abans, als carrers d’Oriola i de Paterna, també havia patit les invectives dels seus conciutadans. Eixir del Palau, allà on siga, ja és sinònim de perill. Per això els seus actes, cada cop més, són a porta tancada.
El ʻchapapoteʼ judicial ha arribat a la vora del Palau molt abans que ningú no es pensava, i això ho ha alterat tot
En efecte, la setmana que ara acaba ha sigut dramàtica en tots els sentits. El chapapote judicial ha arribat a la vora del Palau molt abans que ningú no es pensava, i això ho ha alterat tot. La instrucció de Nuria Ruiz Tobarra, la seua contundència a l’hora de preguntar si hi havia o no alguna autoritat més a l’Eliana en enviar el missatge d’alerta, ha obrat el miracle. En un temps rècord s’ha conegut l’historial de telefonades del president i l’hora d’arribada al Cecopi, dues informacions que no havia volgut facilitar en seu parlamentària sempre que l’oposició li les havia requerit.
En paral·lel, boques que es mantenien callades, com la de l’exconsellera Pradas, comencen a articular paraules a la vista d’una propera citació judicial. I en descarregar en els tècnics qualsevol tipus de responsabilitat, fa que els tècnics comencen a parlar obertament i a filtrar material sensible del 29O. La jutgessa instructora, ben atenta a tot el que es publica, va sabent el punt de vista de cadascú sense que ningú haja prestat declaració encara. Feina feta no fa destorb.
L’arrencada de les comissions d’investigació a les Corts Valencianes i el Senat, més la del Congrés que vindrà, augura més emocions fortes. Els uns i els altres, però, saben molt bé que d’elles no se’n desprendrà cap condemna, raó per la qual reservaran per als tribunals de justícia la informació més valuosa. De pirotècnia verbal, ara bé, en tindrem a cabassos. I d’esvarades inoportunes, també.
Un fòrceps, per favor!
La pressió a Mazón no arriba tan sols dels mitjans ideològicament més allunyats. La possibilitat d’una afecció a la marca PP que coarte les opcions de canvi polític a l’Estat ja ha activat els periodistes estrella de la dreta.
Aquest dijous, per exemple, Federico Jiménez Losantos, Ana Rosa Quintana, el presentador de l’informatiu nocturn d’Antena 3 TV, Vicente Vallés, i el director d’Abc, Julián Quirós, arremetien sense embuts contra Mazón i instaven Feijóo a aturar de seguida la sagnia reputacional. No és la primera vegada que ho fan des del 29O, però el to de les seues columnes va in crescendo. Cap d’ells no està per aplicar el laissez faire, laissez passer al més pur estil Rajoy, com es va poder demostrar quan Pablo Casado va qüestionar obertament l’honorabilitat de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. La caiguda del líder del partit fou immediata.
D’acord, cal desfer-se de Mazón. Però com? Si el president valencià no agafa un bolígraf i signa la seua dimissió, l’única manera d’aconseguir-ho passa per una revolta interna, ordenada des de Madrid i de conseqüències imprevisibles. Un fòrceps, ara, resultaria de molta ajuda.
El paper rubricat per Mazón podria circumscriure’s a una renúncia expressa, cosa que obriria un procés successori entre els 39 diputats del PPCV que l’acompanyen a l’hemicicle, o bé a la dissolució de les Corts i una convocatòria electoral que entre els populars ningú no contempla. Seria un tret al peu. Una venjança en tota regla.
Prolongar lʼʻstatu quoʼ beneficia tota lʼoposició, i molt especialment, Vox
D’alternatives per a rellevar-lo sense liquidar la legislatura —les pròximes eleccions, en principi, estan previstes per al 23 de maig de 2027— no n’hi ha moltes. La més clara, sens dubte, l’alcaldessa de València, María José Català, que ja va preocupar-se d’aconseguir un escó autonòmic perquè mai no se sap què pot passar. En 2015, després de la desfeta popular a les urnes, ja va tractar de rellevar Alberto Fabra al capdavant del partit. Un intent en va, perquè l’hereva fou Isabel Bonig.
Per contra, a diferència de Català, els membres del Consell que posseïen un escó un van haver de renunciar-ne a instàncies de Mazón, que els volia plenament dedicats a la tasca executiva. Fet i fet, ell és l’únic integrant del Govern valencià amb acta de diputat. Fins i tot Miguel Barrachina, que era síndic del grup popular, va demanar la baixa en el registre de les Corts en ser designat conseller d’Agricultura, l’estiu passat. En cas que no haguera fet aquell pas, ara seria una opció a tenir en compte.
Més enllà de la primera edil de València, les opcions són escasses, i aquesta mateixa eixida genera dubtes de pes, perquè comportaria designar un altre alcalde o alcaldessa a la ciutat. Juan Carlos Caballero, de 35 anys, n’és el millor posicionat, però tampoc no estaria clara la seua victòria en una futura contesa electoral amb Bernabé, la més que previsible candidata del PSPV-PSOE.
La investidura d’un altre president o presidenta requeriria, a més, el vot afirmatiu de Vox. I això no és tan senzill. Ni de bon tros. L’extrema dreta no pensa aplanar el camí a Català. En primer lloc, per ser una rival clarament experimentada; en segon terme, perquè mantenen discrepàncies serioses amb ella al consistori local, i per últim, pel seu feeling evident amb Esteban González Pons, una mena d’ogre per als ultres.
Així doncs, en petit comitè, Vox deixa anar noms com els de Vicente Betoret, que fou mà dreta d’Alfonso Rus, i Alejo Font de Mora, fill de l’exconseller d’Educació de Francisco Camps. Dues vies que no apareixen a les travesses de Feijóo. Al carrer de Gènova ja se sent la remor de fons que projecta el PPCV. La branca valenciana desconfia d’un nucli dur de Mazón eminentment alacantí. Hi impera, des del cap i casal, un cert aire de superioritat.
Si acordar una successió pactada amb Vox ja és difícil, amb l’esquerra sembla utòpica. El PSPV va oferir al novembre, a través de la seua secretària general i ministra, Diana Morant, una transició pilotada per un president tècnic designat pel PP amb el suport dels socialistes i el compromís de convocar eleccions al cap de pocs mesos. Un paper que ben bé podria representar el veterà Alfredo Castelló, actual vicepresident primer de les Corts.
Com era de preveure, la direcció estatal del PP no va valorar aquell oferiment. I els socialistes, que van adoptar un perfil baix en les setmanes següents a la catàstrofe, comencen a prémer l’accelerador. Si Feijóo no decideix actuar a curt termini, ja no descarten la presentació d’una moció de censura, segons afirmava aquest divendres la pròpia Morant.
Amb els únics vots a favor de socialistes (31) i Compromís (15), la iniciativa probablement fracassaria (en caldrien quatre més), però obligaria Feijóo a alinear-se de nou al costat de Mazón i situaria Vox en una conjuntura incòmoda. La setmana passada, sense anar més lluny, els ultres van demanar a la Mesa de les Corts de votar secretament la proposició no de llei de Compromís que instava Mazón a dimitir. I no tenia el valor vinculant de la moció de censura.
Prolongar l’statu quo beneficia el conjunt de l’oposició, i molt especialment, Vox, tot i que es manté com a soci lleial en la majoria de les votacions després de la seua eixida sobtada del Govern, ara fa set mesos. El desgast que acumula Mazón erosiona el PPCV i la imatge de Feijóo, i una bona part d’aquest descontentament és capitalitzada per l’extrema dreta. Alguna enquesta ja situa Vox, al País Valencià, frec a frec amb el PP.
Feijóo va subjugar la futura candidatura a la reelecció de Mazón als seus èxits o no en el procés de reconstrucció i l’hauria obligat a no recol·locar la cessada Pradas. Advocada de professió, ara com ara sense feina, qui pilotava estaturàriament l’emergències té molt de temps lliure per a pensar i preparar la seua defensa. Insisteix a dir que ella sí que estava on tocava.
Prolongar lʼʻstatu quoʼ beneficia lʼoposició, i molt especialment, Vox, tot i que es manté com a soci lleial
En aquests moments tan durs, Pradas manté un contacte fluid amb qui era el secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso, que també assegura haver estat on tocava. La geolocalització del seu telèfon i els testimonis amb què compta —començant pel de la jutgessa de Torrent, a qui va atendre en persona, el matí del 30 d’octubre, al lloc de comandament avançat instal·lat per la Generalitat a Paiporta— el situaran on també havia d’estar. La peça del trencaclosques que no encaixa és la de Mazón, que proclama que no havia d’estar on tothom considera que sí que havia d’estar.
Aquest dissabte, la cinquena manifestació —després de les dels dies 9 i el 30 de novembre, 29 de desembre i 1 de febrer— per a exigir la dimissió de Mazón torna a tenir en contra les inclemències meteorològiques, amb la pluja com a protagonista. Amb tot, la tenacitat dels més de 200 col·lectius convocants denota la tensió social existent, sobretot després que s’hagen conegut alguns testimonis dels familiars de les víctimes recollits per la instructora en el sumari.
Mentrestant, Mazón clama en el desert. Assenyala Ximo Puig per haver aprovat la llei de lʼHorta que, segons diu, va impedir la neteja del barranc del Poio; reclama la dimissió dels responsables de les agències estatals per no haver-lo advertit de la magnitud del problema que s’aproximava, i la de la delegada Bernabé, per haver «mentit» en afirmar que no va veure’l al Cecopi fins a l’enviament del missatge ES-Alert...
El president percep enemics pertot arreu, sosté que molts haurien de dimitir abans que no ell i resta importància al seu dinar en El Ventorro i al seu parador en les hores posteriors, abans d’arribar a l’Eliana a les 20.28 h. A aquelles sis hores que s’han convertit en el seu particular 11M.