Entrevista

«És impossible que donem suport a un alcalde independentista»

Jaume Collboni i Cuadrado (Barcelona, 1969) és regidor a Barcelona i, per segona vegada consecutiva, candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PSC. Després de governar en coalició amb els comuns, Ada Colau es va desentendre de la col·laboració quan el PSC va donar suport a l’aplicació de l’article 155. El 26 de maig, Collboni mirarà d’obtenir prou vots perquè el seu partit siga clau en la governabilitat local. Ell assegura que el PSC eixirà a guanyar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quines expectatives té sobre les eleccions municipals?

—Jo surto a guanyar i a governar. Crec que les expectatives electorals són molt bones. És el que percebem en el dia a dia. I estem convençuts, a més a més, que la victòria de les eleccions generals a Espanya es reproduirà a Barcelona i a Catalunya. I això és un gran preludi del que pot ser una victòria socialista a les municipals.

—És la segona vegada que aspira a ser alcalde. Troba diferències entre la campanya de 2015 i l’actual?

—Sobretot que l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia, que havia estat una expectativa de canvi real, s’ha esvaït per la suma de fracassos. Especialment en matèria de seguretat i d’habitatge. I també cal dir que el nostre partit arriba a les eleccions amb més experiència tant al govern local com a l’oposició i, per tant, amb més garantia d’afrontar el procés electoral.

—El 2015 també acumulaven experiència de govern local i els votants els van castigar.

—Va ser el momentum Podemos i enmig de la crisi del partit a tot el país. Molta gent va confiar que l’opció de la senyora Colau podia donar resposta als quatre anys de govern de Xavier Trias, i el resultat ha estat decebedor. No hi ha hagut solució pel problema de l’habitatge, no s’han construït més escoles bressol públiques i l’espai públic s’ha degradat des del punt de vista del civisme i la seguretat.

—Com resoldria els problemes de seguretat i d’habitatge?

—Per començar, el que necessita Barcelona és un Govern fort. Un dels problemes que hem arrossegat durant els darrers vuit anys és que hem tingut governs i lideratges febles. Pel que fa a l’habitatge, hem de tornar a un ritme de construcció d’oferta pública d’habitatge com el que teníem en l’etapa socialista: posar al mercat mil habitatges socials o assequibles a l’any. Durant el mandat de Colau només s’han deixat 700 pisos fets, amb una llista d’espera de quasi 30.000 famílies —un rècord— i una pujada rècord dels preus del lloguer. Pel que fa a la seguretat i el civisme, crec que hi ha coses que es podrien fer ja, com ara dir que hi ha normes a la ciutat de què ens hem autodotat democràticament i que s’han de complir. Les normes que regulen l’espai públic compartit són perquè la convivència funcioni millor. I després, donant suport a la Guàrdia Urbana, una de les damnificades d’aquest mandat. Quant a la criminalització de la ciutat, es parla de 500 delictes diaris en aquests moments a Barcelona. Són dades molt més altes que en altres ciutats, per la qual cosa és un fenomen de la ciutat de Barcelona. Nosaltres proposem ampliar la plantilla de la Guàrdia Urbana en mil efectius més per fer prevenció i policia de barri, de proximitat. I perquè l’última ampliació es va produir en l’anterior etapa socialista, amb l’alcalde Jordi Hereu (2006-2011).

—Per fer tot això caldrà fer pactes, perquè la governabilitat dependrà de la suma entre els partits. Amb quin partit pensa que es podrien aplicar millor aquestes polítiques?

—Jo surto a guanyar i a governar. Si tinc un vot més i tinc la primera opció per fer govern obriré un diàleg amb tots els grups polítics. Excloent els extrems.

—Qui són els extrems per a vostè?

—Els extrems. Hi pot haver grups que ara no estan i després estiguin. Extrems per la banda de l’extrema esquerra independentista i de l’extrema dreta. Amb ells no tenim cap punt de coincidència i, evidentment, no condicionarem la governabilitat de la ciutat a aquests extrems. Pel que fa a la resta, com que es tracta de fer un govern fort de compromís per Barcelona, hem d’obrir el diàleg amb tots aquells que vulguin contribuir a governar bé la ciutat. Cal deixar de banda el procés independentista. Jo estic disposat a obrir el diàleg per fer un govern ampli i sòlid que superi el conflicte independentista i que se centri en la ciutat.

—Segons vostè, Ada Colau ha deixat de banda el procés?

—No! S’ha tirat als seus braços. El gir que l’alcaldessa i el seu grup ha fet el darrer any i mig, des que nosaltres vam sortir del govern... Acabem de conèixer que un independentista com el senyor Jaume Asens serà el cap de llista de les eleccions generals per Podemos. Ells han estat en totes les tesis que l’independentisme ha sostingut durant el darrer temps i Colau ha donat la clau de la governabilitat de la ciutat als independentistes. Crec que això és una evidència. És més, pel que veiem i pel que ells mostren implícitament, l’alternativa al govern de què jo parlo és una coalició entre els independentistes i la senyora Colau.

—És a dir que, segons vostè, Manuel Valls no és extrem.

—No, extrema és la posició que ha fet el seu partit, Ciutadans, que ha blanquejat l’extrema dreta i ha fet un cordó sanitari contrari als que es fan en qualsevol país. En comptes de fer-lo contra l’extrema dreta, l’ha fet contra la socialdemocràcia.

—Si vostè vol deixar de banda el procés, Colau en forma part i vol fer un govern municipal que fuja de tota aquesta dinàmica, l’única opció que li queda és Manuel Valls...

—No. L’opció és centrar-se en la ciutat. I les opcions polítiques que així ho decideixin, a nosaltres ens trobaran. Si hi ha aquells que vulguin convertir Barcelona en un camp de batalla del procés, a favor o en contra, anirem a l’oposició. Perquè no hi estarem d’acord.

—Deia Miquel Iceta en una de les últimes visites de Pedro Sánchez a Barcelona que “l’única cosa bona que van fer els comuns a l’alcaldia va ser pactar amb vostès”. Va exagerar?

—No. No només perquè fóssim nosaltres, sinó perquè no van entendre que Barcelona només es pot governar amb diàleg i amb acords. Especialment quan estàs en minoria. La prova és que en quatre anys Ada Colau no ha aprovat ni un pressupost. El president Pedro Sánchez ha convocat eleccions generals perquè no hi havia Pressupostos. En política municipal això no es pot fer, perquè els períodes electorals són fixos cada quatre anys. Però dona una mostra de fins a quin punt s’ha governat en precari la ciutat. No només els darrers quatre anys: arrosseguem ja vuit anys de governs en minoria i febles. Quan la senyora Colau entén que la ciutat no és governable des d’una minoria i fa aquesta aposta per un govern de coalició, nosaltres expressem el nostre compromís i entrem en el Govern. Esquerra Republicana no ho va fer i es va quedar des de fora donant-hi suport. Però al cap d’un any i mig la senyora Colau va cedir a la pressió de l’independentisme. En alguns municipis fins i tot feien mocions de censura contra alcaldes que havien guanyat les eleccions. I va deixar caure el govern.

Jaume Collboni / Ariana Nalda

—També hi va haver alcaldes socialistes, com per exemple Jordi Ballart, de Terrassa, que van deixar el PSC després del suport del PSOE a l’aplicació del 155.

—Sí. I després aquests mateixos companys i altres forces d’esquerra van donar suport a Pedro Sánchez perquè fos president del Govern. La política té aquests girs. La intervenció de l’Estat en aquell cas va ser per convocar eleccions, cosa que no va fer el senyor Carles Puigdemont, que és el que hauria d’haver fet. Ho va haver de fer l’Estat. Ens va agradar? No. Però vam fer allò que hauria d’haver fet el president de la Generalitat, com s’ha vist ara.

—Destacaria alguna cosa positiva del govern d’Ada Colau?

—No tinc cap problema a dir-ho. Una va ser fer el govern de coalició amb nosaltres. Al govern local vam aconseguir apujar el pressupost de cultura el 15% fins a posar-lo al 5% de la despesa municipal. Som de les administracions d’Espanya que més recursos públics dediquen a cultura. Vam bastir la candidatura de l’Agència Europea del Medicament. Finalment no va ser escollida, però crec que el mèrit va ser que en un moment de màxima dificultat poguéssim unir institucions i ciutat i presentar-la. I pel que fa a la gestió d’àrees vinculades a la senyora Colau jo crec que, per exemple, en matèria de pisos turístics il·legals, s’ha fet un combat molt seriós i que ha començat a donar bons fruits. Però és evident que les coses que no han funcionat bé són més profundes. En matèria d’inversió als barris, que és allò que un govern d’esquerres ha de prioritzar, ha estat un fracàs.

—Tornant als hipotètics pactes, Ernest Maragall, d’Esquerra Republicana, sembla que té possibilitats de ser el candidat més votat. I és antic company seu de partit. Això facilitaria una entesa?

—Nosaltres no donarem suport a un alcalde independentista. De cap de les maneres. Primer, perquè és subordinar la ciutat a un projecte que no és propi. Des del PSC sempre hem defensat, també quan hi estava el senyor Ernest Maragall, l’autonomia. I el senyor Maragall i els independentistes venen a  convertir la ciutat en un instrument més del procés independentista. I segon, perquè no compartim el projecte de supeditar la ciutat. Per tant, és impossible que donem suport a un alcalde independentista, es digui com es digui.

—Té la sensació que el seu partit ha estat electoralment castigat quan en moments de conflicte s’ha posicionat explícitament contra l’independentisme?

—Nosaltres defensem el que creiem. Pensem que aquest és un conflicte polític que s’ha de superar políticament. S’ha de trobar una solució negociada i acordada, probablement quan passi el judici. Pensem que la independència no és la solució. És una resposta antiga i en molts casos populista a problemes que són molt complexos de seguretat, d’identitat, de projecte col·lectiu de futur... I no ho compartim. Si ara no som majoria, ja ho serem. Ens presentem per defensar allò que és millor per al país i la ciutat, no allò que doni més vots.

—Les enquestes el situen per sota de Colau i Maragall, igualat amb Valls...

—Depèn, depèn...

—Quines enquestes manegen vostès?

—La conclusió seria que el resultat està molt obert. Si hem de fer cas de les enquestes, anem millorant i hi ha quatre grups que estaran igualats. Les diferències són mínimes, d’un o dos regidors. I per tant, tot està obert.

—El 2015 va obtenir quatre regidors, menys del 10% dels vots. Gairebé una tercera part dels regidors que va obtenir Jordi Hereu el 2011, votat per més del 25% dels barcelonins. Tenint-ho en compte, com interpreta que el partit l’haja triat novament com a alcaldable?

—Per la feina que hem fet aquests darrers quatre anys. Hem demostrat que el PSC pot governar Barcelona, perquè en circumstàncies molt complicades hem adquirit un compromís governant en coalició amb la senyora Colau. Sembla que ho vam fer bé, perquè les dades així ho han demostrat. I en aquest sentit han reiterat la confiança en mi perquè això pot donar bons resultats. Jo crec que venen temps molt volàtils políticament i, de la mateixa manera que hi va haver grups polítics que van passar de zero a cinc regidors, com Ciutadans, el PSC pot doblar els resultats de 2015 justament per aquesta volatilitat. I perquè el corrent que suposen les eleccions generals i el suport que donen les enquestes a les opcions socialistes acabarà d’ajudar a fer un bon resultat. Espero que em pugui col·locar en primera posició. I en tot cas la perspectiva és molt millor.

—El PSC, de segur, ha estat víctima de la fi del bipartidisme. I d’alguna cosa més?

—No. Crec, senzillament, que el que s’està demostrant és que allò que anomenen la fi del bipartidisme només ha suposat inestabilitat política. I crec que cal obrir una nova cultura que és la del multipartidisme, amb més de dues opcions principals. Jo crec que acabarà havent-n’hi dues de principals, això amb el temps s’acabarà veient. I per tant hem de canviar el xip. Això vol dir diàleg i capacitat d’acords. En això el PSC té una posició central i centrada. Jo reivindico la centralitat i la moderació. I això ens permetrà arribar a espectres més amplis de suports.

—Una de les dinàmiques del multipartidisme és que els partits incorporen candidats independents o procedents d’altres espais polítics. Al llibre Imaginem Barcelona, fet per Xavier Marcé, vostè s’entrevista amb moltes personalitats. Una n’és Santi Vila. Això es pot interpretar en aquest sentit?

—S’ha d’interpretar com que la ciutat es fa a partir del diàleg i de la suma de gent diferent. La pluralitat és una naturalesa que hem de saber conrear. És un missatge de diàleg amb algú que pensa diferent. És evident que el senyor Santi Vila i jo pensem diferent: no només per l’eix nacional, sinó pel de dreta-esquerra. Però som capaços de seure i compartir punts en comú.

—Amb Ramon Espadaler tampoc no comparteix l’eix nacional ni el d’esquerra-dreta i li donarà suport a l’alcaldia a través d’Units per Avançar, que s’incorporarà a les llistes del PSC.

—Compartim una cosa molt important amb el senyor Espadaler: la defensa del catalanisme polític i la del diàleg com a mètode per fer política. Coincidim també en la defensa de la moderació i la centralitat. Evidentment, l’evolució del temps farà veure fins a quin punt Units per Avançar pot volar sol o té autonomia per fer un projecte autònom.

Jaume Collboni / Ariana Nalda

—Una hipotètica entesa del PSOE amb Podem o l’independentisme al Congrés després del 28 d’abril podria tenir rèplica en els pactes per l’Ajuntament de Barcelona?

—Jo crec que són lògiques diferents. Nosaltres hem d’intentar tenir un govern sòlid i el màxim de fort possible. Com he dit abans, parlem amb tothom excepte amb els extrems. Això és el que ha plantejat el president del Govern. Si guanyem, el que farem és obrir converses amb tots els grups sense excepcions. Després, segons com evolucionin... Evidentment l’objectiu ha de ser tenir governs forts que puguin governar.

—Abans m’ha dit que no conversarien amb els extrems...

—En el cas de Barcelona, evidentment. La CUP no està a Espanya...

—No ho sabem encara...

—Té raó. Però aquí a Catalunya hem patit especialment el Govern independentista. I la deriva que ha tingut el país els darrers anys ha estat en gran mesura perquè ha estat posat a les mans d’un grup extremista com és la CUP i han culminat l’agenda radical i rupturista de la CUP sense que la CUP gestionés: ruptura de la legalitat, DUI... Aquest és el programa polític de la CUP, i això és el que hem d’evitar a Catalunya i a Barcelona.

—El context del judici i de l’extrema dreta afecta les eleccions?

—Evidentment. Volem parlar d’habitatge, d’aire net, de sostenibilitat, del model econòmic, de la digitalització, de la transició ecològica... Són reptes que tenen totes les grans ciutats del món. Aquí ens ocupa l’espai i el temps un debat provocat pel procés però que està i no el podem eludir. Nosaltres l’hem afrontat de la manera que pensem que es pot fer millor, que és fer política. Això vol dir diàleg dins de la llei i buscar una entesa.

—Està seguint el judici?

—No gaire. Vaig seguint els titulars, però no tinc temps per seguir tota la informació.

—Com valora la situació dels encausats?

—És un punt al qual no s’hauria d’haver arribat. Aquest judici és la materialització del fracàs de la política. I per tant, jo confio en la justícia i que la decisió dels jutges sigui l’adequada perquè després torni la política i torni el diàleg.

—Quan parla de fracàs, a qui li atribueix més aquest fracàs?

—És col·lectiu. És l’exemple del que no ha de passar. La política té uns mecanismes democràtics, constitucionals, pels quals transcorre el debat. És evident que si obvies aquests canals, com ha fet l’independentisme, això acaba tenint conseqüències. I és evident que amb la resposta que la dreta ofereix en aquests moments tampoc no hi estic d’acord. La resposta que s’ha de donar a l’independentisme és política. No serà fàcil, però això no s’arregla amb 155 permanent o amb noves declaracions d’independència.

—Ha tingut contacte amb algun dels encausats?

—Vaig anar a Estremera quan encara no estava de moda anar-hi a veure el Quim Forn. Hi tinc relació personal des de fa molts anys. I volia mostrar-li la meva solidaritat des del punt de vista humà i personal. Encara que no estigui d’acord amb res del que va fer, aquesta dimensió no s’ha de perdre mai des del punt de vista polític.

—Quim Forn també serà alcaldable des de la presó. Com ho interpreta?

—Ho respecto, però crec que algú que es presenta ha d’estar a disposició de poder exercir el càrrec d’alcalde. I això és consubstancial a tenir llibertat de moviments. Respecto la decisió, però crec que és una mala idea. I és evident que hi ha una càrrega simbòlica en la decisió que ha pres el PDECaT en aquest cas.

—Per acabar, és evident que el PSOE, en les eleccions espanyoles, haurà de buscar aliances en cas que la dreta i l’extrema dreta no sumen majoria absoluta. Vostè quines preferències té?

—El PSC representem l’esquerra no independentista a Catalunya. Tot el que sigui coherent amb la nostra posició serà el pacte més senzill. També, el moment excepcional que viu Catalunya i Espanya segurament exigirà que fórmules que ens semblen molt difícils siguin possibles en el cas de Catalunya i també en el cas d’Espanya. Si vostè em diu quin model m’agrada, a mi m’agrada el portuguès. Li ha anat molt bé amb un model d’esquerra, un país que ha sortit de la crisi, que ha pagat el deute, on creix l’ocupació, que ha posat Lisboa com una de les ciutats més emergents d’Europa... Tot això ho ha fet l’esquerra.

—Ací, però, un govern a la portuguesa hauria de comptar amb el suport de l’independentisme.

—Jo espero no haver de dependre de l’independentisme. Crec que la solució que fins ara ha donat l’independentisme ha provocat aquestes eleccions, en part. És un error històric. Crec que s’ha comportat d’una forma molt irresponsable. I afortunadament, si m’ho permet, a Portugal no tenen grups independentistes i es poden fer pactes sobre els eixos dreta-esquerra, que és amb el que jo simpatitzo. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.