Precampanya electoral

El candidat de Vox a Palma, fill d'un franquista radical

La nissaga del general retirat Fulgencio Coll mostra un bon grapat d’avantpassats amb rellevància política, sobretot son pare, un dels franquistes més radicals

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vox a les illes Balears, que també usa la marca Actúa Baleares, presenta com a cap de llista a les eleccions municipals de Palma el general retirat Fulgencio Coll. Els mitjans han fet perfils biogràfics del nou polític, han destacat que va ser cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra durant quatre anys, quan era cap de l’Estat Major de la Defensa el general Julio Rodríguez, ara a Podem, l’han entrevistat —en una interviu assegurà que “si Vox fos d’extrema dreta jo no hauria acceptat” ser el seu candidat— però és curiós que cap no hagi destacat la personalitat política de son pare, un dels grans servidors de la dictadura franquista, i no només a Balears. I no és l’únic membre de la nissaga familiar del general ara candidat de Vox que ha tingut gran rellevància política. 

Antecedents polítics familiars


La seva família va ser de les patrícies de Palma que després de la guerra de Successió van anar ocupant al llarg del segle XVIII llocs rellevants en el nou poder local del règim borbònic, sobretot a la judicatura. 
El primer dels Coll que va tenir activitat política va ser Gaspar Coll, a principis del segle XIX. Segons les fonts genealògiques consultades, suposadament ocupà la batllia de Palma el 1812, però no apareix en la llista oficial d’alcaldes. Posteriorment, Joan Coll Crespí —probablement fill de l’anterior—, nascut a Palma el 1798 —no consta la data de la mort—, adquirí més protagonisme polític. Seguint la tradició familiar es dedicà a la milícia i a la judicatura, com els seus germans Llorenç i Antoni. Es va fer liberal en els tempestuosos anys del primer terç del segle XIX. Durant el Trienni Liberal (1820-1823) liderà, com a capità de milícies, la repressió d’un intent de rebel·lió absolutista a Mallorca. Per això, després de l’anomenada segona reinstauració (1823-1833) de Ferran VII, va ser empresonat al castell de Bellver. Amb la coronació d’Isabel II, el 1833, a la mort de Ferran, s’inicià un període de tres dècades, fins a 1868, en què el règim polític de l’Estat no era absolutista si bé tampoc es pot dir que fos liberal o democràtic. Així i tot, els liberals ocuparen, en alguns casos, llocs rellevants de poder. Així ho feu Joan Coll, que arribà a ser magistrat de l’Audiència Provincial de València i, una vegada retornat a les Illes, batlle de Palma, el 1856, any en què —no consta la raó— deixà el càrrec. 
Un altre avantpassat del general de Vox, per via materna, Lluís de San Simón i Ortega, nascut a Palma el 1864 —es desconeix quan va morir—, comte de San Simón, va ser alternativament senador i diputat entre 1891 i 1908 en representació del Partit Conservador durant la restauració borbònica (1874-1931). 
L’avi patern del general Coll fou Joan Coll Fuster, nascut a Palma cap a 1868 —i mort en data desconeguda—, militar de professió, fou coronel d’infanteria durant la Guerra Civil, en el bàndol franquista. Després del conflicte rebé com a reconeixement polític, pels serveis prestats contra la democràcia republicana, el càrrec de batlle de Palma, el 1945, responsabilitat que ocupà durant set anys. 
De tots els avantpassats polítics del candidat de Vox el que va tenir més rellevància, molt per sobre de la resta, va ser son pare. 

Son pare


Fulgencio Coll de San Simón (1907-1977) era un franquista fanàtic que va fer una gran carrera política durant la dictadura. Seguint la tradició familiar, entrà a l’exèrcit el 1922 . Combaté en les guerres colonials del nord d’Àfrica i entre 1936 i 1939 contra la democràcia republicana. En acabar la Guerra Civil, havia arribat al grau de capità. Durant la postguerra, el 1952, es guanyà els galons de comandant, més tard els de tinent coronel i el 1961 els de coronel. Ascendí al generalat el 1966. Des de poc després de la guerra combinà la carrera militar amb la política: el 1943 va ser nomenat delegat balear del Frente de Juventudes i durant les dues dècades següents no deixà d’intensificar les relacions amb el poder orgànic franquista a les Illes. El 1961 la seva carrera política va fer un gran salt: fou nomenat sotscap del Movimiento Organización a Balears. 
Cal recordar que el Movimiento era l’única formació política permesa en el franquisme i que la seva forma orgànica —el que avui en dia es diu l’aparell dels partits— es deia Movimiento Organización. S’estructurava territorialment per províncies. A Balears —regió d’una sola província— el càrrec que controlava de bon de veres el poder polític local era el de sotscap, perquè el cap habitualment era un enviat de Madrid que hi passava relativament poc temps. Coll de San Simón ocupà la sotsprefectura de Balears entre 1961 i 1968. L’abandonà quan fou nomenat governador civil i cap provincial del Movimiento a Biscaia, un ascens molt important. Estigué allà fins a 1975. Foren els anys en què ETA posà en marxa l’espiral creixent d’atemptats —passà d’un assassinat el 1972 a 18 el 1974, 16 el 1975...—. Els governadors civils eren els encarregats d’executar les ordres de repressió dels dissidents, en especial dels nacionalistes bascos. El bon servei a la dictadura en el País Basc li valgué el reconeixement de Francisco Franco en forma de nomenament, el 1971, de procurador de les Corts Generals, el màxim càrrec institucional no executiu del franquisme. Hi havia 556 procuradors que se suposava que eren la representació del poble espanyol, tal com deia la llei vigent. Aquelles Corts, però, no eren pròpiament un Parlament, més aviat es tractava d’una institució a l’estil del que havien estat les cambres corporatives del feixisme italià. Arribar-hi era motiu de gran orgull, perquè allà es reunien els grans noms del franquisme, tots ells directament elegits pel dictador. 
El 1974, sense deixar les Corts, va ser nomenat nou president de la Diputació de Balears. Tot d’una topà amb els membres de la institució que eren partidaris del reformisme —és a dir, de la transició de la dictadura a la democràcia—, amb els quals va tenir sonores disputes durant els tres anys que va ocupar el càrrec. 
Juntament amb qui aleshores mantenia el control del Movimiento Organización a Balears, Sebastià Serra de Gayeta Perelló, i el governador civil, nomenat el 1976, Carlos de Meer, va crear un triangle de poder institucional i orgànic durant el tardo franquisme que s’oposava furibundament a qualsevol intent de moderar la dictadura. Els tres eren els més clars representants a Balears del que es va dir aleshores “l’esperit del 18 de juliol”, i que la premsa liberal anomenava “el búnquer”, és a dir, els que volien mantenir vigent, a qualsevol preu, la dictadura. 
Fruit d’aquestes conviccions ultradretanes, Coll de San Simón es negà en reiterades ocasions que en la Diputació es pogués usar el català, tal com demanaven alguns diputats almenys per als precs i preguntes, al final dels plenaris. 
No menys significatiu va ser el fet que Coll de San Simón tingués el dubtós honor de ser un dels 59 procuradors que votaren a les Corts en contra de la llei de Reforma Política, el 18 de novembre de 1976, que derogà els principis fonamentals del Movimiento i que obrí la porta a la transició a la democràcia. 
El 26 de juliol de 1977, un poc més d’un mes després de les primeres eleccions al Congrés i Senat, presentà la seva dimissió de president de la Diputació. Abandonà tota activitat política. L’any següent morí a Palma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.