Jutges jutjats

L’home que va lluitar contra l’oblit

Reinhard Strecker va denunciar des de molt aviat que hi havia jutges nazis que impartien justícia a Alemanya. Per aquest motiu, al principi va ser odiat, i fins més tard —molt més tard— no es va reconèixer la seva tasca. Us presentem la història d’un heroi ignorat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha lluitat tota una vida contra l’oblit. Ara ja és gran, té 88 anys; està assegut en una butaca blava i, amb una veu nítida però una mica esquerdada, diu: “La memòria ja em falla”. Però a continuació Reinhard Strecker se’n recorda de tot amb exactitud.

Recorda el 27 de novembre del 1959, quan va inaugurar amb uns companys una exposició a l’ajuntament de Karlsruhe. Gràcies a un treball elaborat al llarg d’anys, aquell grup d’estudiants havien documentat casos de jutges que havien dictat sentències injustes durant el període nazi i que posteriorment havien continuat treballant a la República Federal d’Alemanya. Strecker va fer imprimir en uns cartells la sentència de mort dictada per un tribunal especial de la Polònia ocupada.

La roda de premsa de l’endemà, diu Strecker, “no s’acabava mai, de tant d’interès com hi havia”. Havien vingut molts corresponsals estrangers. Strecker va explicar aleshores: “Que hi hagi jutges que van ser decisius amb sentències com aquesta i que avui dia encara porten la toga, als joves ens preocupa molt de cara al futur”.

L’endemà l’alcalde de Karlsruhe va cancel·lar el contracte de lloguer per utilitzar l’ajuntament, per pressions de la capital, Bonn. En conseqüència, aquells estudiants es van traslladar a l’antiga cerveseria Krokodil. Durant el dia s’exposaven còpies dels documents a la barra, però al vespre s’havien de retirar.

Strecker ara té els cabells i la barba blancs, i els ulls d’un blau brillant. Té l’escriptori cobert de retalls de diari, i una prestatgeria plena de llibres ocupa el llarg de la paret de l’habitació fins a l’estucat del sostre del seu domicili, en un edifici antic del sud-oest de Berlín.

Fa seixanta anys Strecker va formar part d’un grup de joves de l’Alemanya occidental que es van rebel·lar contra l’admissió sistemàtica de jutges nazis a la justícia de la República Federal. Durant el règim nazi, els jutges dels tribunals especials havien condemnat a mort unes 11.000 persones.

Els historiadors no es posen d’acord sobre qui va ser, després d’anys de silenci, que va iniciar la confrontació de l’Alemanya occidental amb la història nacionalsocialista. Van ser els rebels del moviment estudiantil del 1968? Va ser el fiscal general del land de Hessen, Fritz Bauer, que va iniciar els “processos d’Auschwitz”, començats el 1963, contra antics guàrdies de les SS i al qual es va homenatjar fa tres anys en una pel·lícula?

Hi ha molts indicis que apunten que el primer va ser Strecker. Tot i així, avui dia és un personatge oblidat i temps enrere tampoc no era gaire conegut. És un heroi alemany al qual no se li ha concedit el reconeixement públic que es mereix. Algú que es va consagrar a la memòria i que va posar de manifest fins a quin punt un individu pot canviar les coses. I és també una persona que encara pot explicar com va anar tot aquell procés.

Quan tenia 29 anys i era estudiant, va comença a col·laborar amb Wolfgang Koppel, president de la Unió d’Estudiants Socialistes d’Alemanya (SDS, en alemany), a l’Escola Tècnica Superior de Karlsruhe. Amb Koppel volia exhibir l’exposició Ungesühnte Nazijustiz (‘Justícia nazi impune’) a més gran escala, a Karlsruhe, la ciutat dels tribunals federals.

L’executiva de l’SPD va aclarir que no aprovava cap acció “duta a terme per comitès ideada per persones desconegudes i amb intencions també desconegudes”. Els socialdemòcrates temien que els comunistes de l’RDA donessin suport a l’exposició. Durant la Guerra Freda s’havia de combatre tot el que vingués de l’RDA.

De tota manera, l’exposició només es va poder visitar durant tres dies a Karlsruhe. Però el fiscal general Max Güde va convidar Strecker a presentar-li el seu material. És “autèntic, amb tota seguretat”, va dir Güde poc després en una entrevista. El seu superior, el ministre de Justícia Friedrich Schäffer, de la CDU, el va exhortar a mostrar “més discreció que fins aleshores”.

L’Oficina per a la Protecció de la Constitució va seguir la pista del company de Strecker, Wolfgang Koppel, i la fiscalia el va investigar per “vinculacions d’alta traïció”. La policia va escorcollar el domicili de Koppel sense ordre judicial, el va retenir durant 24 hores i li va requisar el compte bancari, on havia recollit les donacions per a l’exposició.

“En aquell moment ens vam dir: ara anem a totes”, explica Strecker. Dos mesos més tard, juntament amb Koppel va presentar una denúncia contra 43 antics jutges i fiscals alemanys de tribunals especials per prevaricació en unitat d’acte amb homicidi. Quinze anys després de la fi del Tercer Reich, ells van ser els primers que van formular denúncies contra juristes nazis que tornaven a exercir. Per exemple, contra un jutge que va condemnar a mort una noia polonesa de 25 anys perquè presumptament havia apallissat fins a la mort una dona de negocis amb una bossa de mà.

Poc després de la denúncia Strecker va rebre la carta d’un secretari de duana de Francònia: “Vostè és una persona infame, vil i sense caràcter, que no es mereix res més que la forca [...]. Em presentaré voluntàriament per fer de botxí i l’executaré amb un somriure als llavis”.

Strecker va aconseguir que alguns estudiants també portessin l’exposició a Frankfurt, Hamburg, Munic, el Berlín occidental i altres ciutats. Va escriure que s’havia de presentar “d’una manera tan objectiva como fos possible”. “Nosaltres no jutgem, només presentem el material”.

Al Berlín occidental el senador de Justícia Valentin Kielinger (SPD) va demanar als rectors de les dues universitats que no oferissin cap espai per a la presentació. Els responsables, va dir, estan “inspirats pel bàndol soviètic”. Quan el galerista Rudolf Springer va oferir els seus locals a Kurfürstendamm, el govern berlinès, liderat per l’SPD, va assetjar la propietària perquè fes fora els marxant d’art. Springer es va mantenir ferm, i Strecker i els seus companys van exhibir els seus documents durant catorze dies als espais de la galeria.

Per aquelles dates van entrar violentament a casa de Strecker i es van endur documents. Va rebre amenaces de mort. I estava tan preocupat que va portar les seves dues filles petites fora del país. Almenys algunes persones li van fer costat: la comunitat jueva, un patronat socioliberal —del qual formaven part Helmut Gollwitzer i Günter Grass—, socialdemòcrates d’esquerres, però també l’editor conservador Axel Springer.

Que el senat de l’SPD amb Willy Brandt no gosés prohibir l’exposició es va deure al gran interès dels corresponsals estrangers, sobretot dels diaris britànics. Quan el maig del 1961 es va inaugurar l’exposició a Hamburg, Strecker va demanar als organitzadors si li podien reintegrar el preu dels bitllets “amb anterioritat al viatge, perquè ja no puc demanar préstecs i estic massa endeutat per fer pagaments”.

El jurista Globke -al centre, a la segona fila-, a Bratislava el 1941. Globke va ser coautor de les lleis nazis de Nuremberg. Dotze anys després era conseller del canceller alemany Konrad Adenauer

Un lector de l’editorial Rütten und Loening, que formava part de la companyia Bertelsmann, va proposar a Strecker que confegís un llibre amb documents sobre Hans Globke. Globke havia estat coautor i comentarista de les Lleis nazis de Nuremberg, amb què es va excloure i perseguir els jueus, i des del 1953 era cap de la cancelleria amb Konrad Adenauer (CDU).

Quan Strecker va entregar l’original, la cúpula de la companyia Bertelsmann va disposar que només sortiria com a llibre de butxaca i reduït gairebé a la meitat. El prefaci començava amb les paraules següents: “L’Alemanya actual només té una legitimitat moral: l’oposició a Hitler i el rebuig als seus còmplices, instigadors, assassins i mètodes. Mentre quedin crims per aclarir i vestigis de l’Estat nacionalsocialista, aquest Estat no tindrà el seu fonament moral”. Fins i tot abans que s’imprimís el llibre, l’advocat de Globke ja va emprendre accions contra Strecker.

 

El canceller alemany Konrad Adenauer amb el jurista i antic nazi Hans Globke

Strecker es va trobar amb el dramaturg Rolf Hochhuth, que també indagava la superació dels crims del nazisme i que era autor d’una obra —Der Stellvertrer (‘El vicari’)— que Bertelsmann no volia publicar. Hochhuth li va explicar que una secretària en cap de l’editorial l’havia amonestat: li havia dit que en l’obra no representava correctament l’atmosfera a l’oficina de seguretat del Reich. Quan Hochhuth li va preguntar com ho sabia, ella li va respondre: “Home, és que jo també n’era la secretària en cap”.

Strecker va rebre suport de l’estranger. El fiscal general de Polònia el va convidar, i Strecker va fer investigació als arxius de Varsòvia, on va ser un dels tres únics alemanys que hi van treballar. I també va poder fer investigacions a Praga. Als arxius de l’Alemanya occidental, en canvi, no va poder consultar cap document. I al Centre de Documentació de Berlín, propietat dels ocupants nord-americans, al Berlín occidental, tampoc no se li va permetre l’accés.

Per això els serveis secrets de l’RDA li van donar un cop de mà. Globke havia demandat Strecker, i uns oficials de la Stasi es van posar a treballar en una llista de més de vint punts per subministrar-li material. A final del 1961 la Fiscalia Superior de l’RDA va entregar a Strecker 117 còpies de documents que afectaven Globke. Strecker diu que no sap qui en va ser el responsable. De tota manera, l’editorial va assegurar a Globke, cap de la cancelleria, que no distribuiria el llibre de Strecker. L’autor, que ja tenia deutes molt elevats, encara en va acumular més.

Al cap d’un temps els polonesos van voler saber qui era aquell jove alemany que treballava als arxius com un maníac. L’abril del 1963 el ministre de l’Interior polonès va enviar un telegrama al cap de la Stasi, Erich Mielke, al Berlín oriental: “Els nostres òrgans s’interessen pel ciutadà de l’Alemanya occidental Reinhard Strecker”. Tres mesos més tard Mielke va respondre amb un perfil de personalitat de Strecker. “La seva actitud és combatre ‘extremistes de dreta i d’esquerra’”. A aquesta conclusió ja hi havien arribat els oficials de la Stasi abans. “A causa d’aquesta actitud l’individu té una sèrie de reserves respecte a l’RDA”.

Els oficials de la Stasi van escriure “que Strecker, malgrat tot un seguit de tendències progressistes que s’expressen en la seva aspiració de desemmascarar funcionaris que serveixen a l’Estat de Bonn, és una persona altament dubitativa”. “S’aconsella precaució en el tracte amb Strecker”.

D’on va treure aquell estudiant la força per enfrontar-se amb la CDU i l’SPD, i també amb membres de l’Oficina per a la Protecció de la Constitució i fiscals i no rendir-se?

Strecker prové d’una família de juristes: el seu avi va participar en la redacció del Codi Civil alemany i el seu pare va ser assessor del Tribunal Superior de Berlín. Quan els nazis van arribar al poder, el 1933, els seus pares van intentar portar els seus set fills a un lloc segur i van enviar Reinhard a Bohèmia. Enmig del caos de la guerra, el noi va acabar a Ucraïna, i el 1944 uns homes de les SS el van capturar prop del Dnièper.

“Van organitzar el transport de nens alemanys”, recorda Strecker, “que ens havia de tornar al nostre país”. Dels 380 nens i nenes només en van arribar 23 a Mecklenburg”. Van morir per les privacions, de gana o per malalties. Cada matí n’hi havia alguns de morts. Estaven allà estirats, morts”.

Després de la guerra la família es va retrobar a Trittau, a l’est d’Hamburg: tant els pares com tots set fills havien sobreviscut a la guerra. Reinhard, de 15 anys, va treballar de carboner al bosc i després en una granja. Aviat va tenir la sensació que, acabada la guerra, en les zones d’ocupació occidentals “hi havia una comunitat nacional nazi que estava unida en l’odi als ocupants. Jo no volia continuar vivint en aquella terra marcada pels nazis”.

Strecker va anar primer a Roma i després a París, on va estudiar a la Sorbona, però el 1954 va tornar a Alemanya per les pressions dels seus pares i va estudiar Estudis Hebreus al Berlín occidental. Va quedar desconcertat amb el “règim Adenauer-Globke”, tal com el govern de la CDU dels anys cinquanta va anomenar-lo. El 1951 el Bundestag havia decidit per unanimitat que tots els funcionaris que no havien estat classificats en el procés de desnazificació dut a terme pels aliats com a “culpable principal” o “imputat”, podien tornar a ser servidors públics. El resultat va ser, segons Strecker, que “els nazis tornaven a estar ficats pertot arreu”.

Aquest és el moment en què aquest home vell i tranquil, assegut a la seva butaca, aixeca la veu. “No van tenir cap vergonya”, diu cridant. “Gens ni mica de vergonya!”.

Sobretot molts antics juristes nazis s’havien aplegat a la Baixa Saxònia, havien emigrat de la zona d’ocupació soviètica, on no tenien cap opció de trobar feina. L’absurda conseqüència va ser la següent: el 1948 fins a un 80% dels jutges i fiscals de la Baixa Saxònia eren antics membres del NSDAP, el partit nazi. Quan va caure la dictadura nazi, el 1945, “només” n’eren el 65%.

A Strecker li semblava intolerable que els seus fills haguessin de créixer en un país com aquell. Va començar a elaborar un “fitxer de criminals nazis”, seguint aquesta directriu: “Hem d’aportar proves documentals per convèncer la gent”.

Va presentar el projecte davant mil estudiants a la Universitat Lliure de Berlín, a la part occidental. Primer només es va posar en contacte amb ell una estudiant que hi volia col·laborar. Quan el 1958 va afiliar-se al sindicat d’estudiants SDS, va exigir que cada membre de l’SDS a Berlín hagués de col·laborar catorze dies o nits amb el fitxer.

Més endavant, quan Strecker treballava de professor d’alemany, alguns estudiants van continuar la seva feina. El gener del 1969 van inaugurar a la Universitat de Colònia una nova versió de l’exposició Ungesühnte Nazijustiz, ampliada al passat nazi dels professors de Dret de Colònia. El rector va avisar la policia i va fer tancar l’exposició.

Strecker veu les seves accions com un “element precursor del maig del 68”, van ser un preludi “de l’ajust de comptes amb la generació dels nostres pares i avis, que no havien fet net amb els crims del nazisme i la pervivència de personatges d’aquell període”.

A començament de l’any passat l’assemblea de districtes de Berlín-Steglitz-Zehlendorf va debatre si s’havia de col·locar una placa commemorativa a la casa on Strecker i els seus amics van elaborar l’exposició “Ungesühnte Nazijustiz”. La CDU, el grup majoritari en aquest òrgan, ho va impedir.

Les 43 denúncies de Strecker contra juristes nazis no van suposar ni una sola condemna. El 1961 el Bundestag va aprovar una llei segons la qual els jutges i fiscals que havien servit durant el règim nacionalsocialista podien retirar-se voluntàriament del sistema judicial; mantenint la remuneració completa fins a la jubilació. 149 van acceptar l’oferta.

Strecker va treballar fins a la jubilació a l’Institut Goethe de Berlín ensenyant alemany a estrangers. La memòria va continuar sent el tema de la seva vida. “La meva indignació envers els criminals nazis no s’ha calmat”, diu Strecker. Es va tardar fins que als alemanys “se’ls va fer recordar i es van recordar del passat”, declara Strecker, “però l’esforç va valdre la pena”.

L’agost del 2015 va rebre l’Ordre al Mèrit de la República Federal d’Alemanya. Aquell acte de reconeixement tardà el va reconciliar una mica —però no del tot— amb la República Federal Alemanya. Tot i això, de totes les difamacions i calúmnies contra ell, per les quals mai ningú s’ha disculpat, probablement ningú l’en rescabalarà mai.

Michael Sontheimer

© Der Spiegel

Traducció d’Arnau Figueras

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.