MWC 2019

Ús o abús? Nomofòbia, l'addicció rere la pantalla

Qui es submergeix en el cosmos virtual que s’amaga rere les pantalles dels telèfons intel·ligents té el risc d’ofegar-se. L’addicció al telèfon mòbil o “nomofòbia” -no poder eixir de casa sense ell- és una patologia cada vegada més extesa, especialment, entre els adolescents. Aquest dilluns s'inaugura el Mobile World Congress a Barcelona en un context on augmenten les incògnites sobre els efectes perversos de l'ús excessiu les noves tecnologies.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una jove escriptora de Nova York, Elana Mugdan, passarà un any sense utilitzar el seu smartphone a canvi de 100.000 dòlars. És l'anècdota que la setmana passada travessava l'oceà, a pocs dies abans que Barcelona aculla la nova edició del Mobile World Congress (MWC). La fira de les noves tecnologies coincideix amb una efemèride que ens recorda l'avanç imparable de les telecomunicacions: el diumenge es van complir 10 anys des que Jan Koum i Brian Acton inscrivien en el registre la seua empresa WhatsApp Inc., la que s'ha convertit en l'aplicació de missatgeria instantània més descarregada del planeta.

En un món on el MWC ja compleix el seu tretze aniversari a Barcelona i amb cada vegada uns individus més connectats en una teranyina comunicativa virtual, la renúncia de l'escriptora Elana Mugdan és una odissea insalvable. El smartphone és un company de vida. Parlem, compartim, comprem, planifiquem, escrivim, llegim, escoltem música, veiem vídeos, juguem i fins i tot, treballem. Extremadament funcional, alhora que pervers. La normalització del seu ús a tots els nivells planteja la incògnita d'on situar la trèmula frontera entre el que és habitual i el que és addicció.

Yago té 32 anys i no es considera "addicte", malgrat que el dispositiu l'acompanye com una extremitat inseparable. Treballa com a tècnic informàtic i precisament per aquest motiu procura estar pendent a l'ús que fa del mòbil. És una ferramenta extensible de la connexió a Internet: gairebé no l'empra per a parlar per telèfon. Intenta que no interferisca en les seues relacions interpersonals, tot i que confessa que rep comentaris de què està enganxat, puntualitza, "com qualsevol persona de la meua generació". Al contrari que a l'escriptora nord-americana, li suposaria "un horror" eixir de casa sense ell: és l'arma contra el tedi.

També a Javi li resulta "un suplici" estar les 8 hores que duren les pràctiques a l'hospital sense mirar el mòbil. Té 21 anys, és estudiant d'infermeria i no pot evitar pegar una ullada entre hores per revisar si li ha arribat algun missatge de WhatsApp. Ja a casa, veu passar les hores mentre revisa xarxes socials, consumeix vídeos o compra per Internet. No creu que el seu ús siga "excessiu" -diu, el seu cercle d'amics l'empra de manera molt similar-, però va decidir posar-se límits. Una alternativa era determinar el temps que l'emprava. De les 7 a 10 hores diàries que solia passar enfront de la pantalla, ha aconseguit baixar a 3 o 4 i el seu objectiu és "mantenir-lo, o fins i tot, reduir-lo".

Quan Paula es va marcar un repte similar l'any passat, li costava adquirir la concentració per aprofitar una vesprada d'estudi sense interrupcions. És estudiant de segon de batxillerat, amb 18 anys acabats de complir, i ara apaga el mòbil mentre pren els apunts. Fa un any era la diana dels comentaris sobre el "vici" a les noves tecnologies, i ara el deixa de banda per evitar l'obligació autoimposada de revisar les tedioses notificacions. Va establir una pauta similar a la de Javi: en època d'exàmens, utilitza les opcions de gestió de temps per evitar distraccions indegudes.

El 'vici': normalitzar l'excés

El control de la utilització és una de les primeres tàctiques per escapar de l'atracció del cosmos virtual. O, si fa no fa, reduir-ne la presència. El problema és que moltes persones no són conscients què existeix una conducta addictiva. "La sensibilització de la població és menor que amb les addiccions amb substàncies tòxiques", explica Consuelo Tomás, psicòloga i responsable de l'Institut Valencià de Ludopatia i Addiccions No Tòxiques. També és un error parlar de "vici". "El vici implica que pot acabar d'utilitzar-lo quan es desitja, però quan algú pateix una addicció és perquè sofreix un trastorn psicològic: ha perdut el control sobre la seua conducta".

L'addicció es manifesta quan existeix una necessitat imperiosa de submergir-se en l'oceà inexplorat de l'oci pantallístic, quan l'ús és desmesurat. "També es dona quan cada vegada se li dedica més temps i, si no s'utilitza, es cau en el nerviosisme i l'ansietat del síndrome d'abstinència", afegeix la psicòloga. Paradoxalment, acaben amb aquesta tensió convertint l'ús en abús. A poc a poc, es converteixen en presoners del mateix temps que, abans del mòbil, invertien en activitats que consideraven plaents, com llegir, escriure o, simplement, gaudir sense interrupcions d'una bona conversa.

Mariano Chóliz, psicòleg i investigador de conductes addictives a la Universitat de València, assenyalava en el número 1706 d'aquest setmanari que un dels altres criteris per determinar l'addicció és la interferència amb altres activitats personals, familiars o socials. També ho és la dificultat per aturar-ne l'ús, però diferenciant entre l'ús professional i el parany de l'ús recreatiu. "Algú pot necessitar internet per al seu treball però no li costa parar, quan ha de fer-ho, ho fa".

Aquestes persones desenvolupen, entre altres patologies, el què es coneix com a "nomofòbia", la por irracional a eixir de casa sense el telèfon mòbil. L’"horror" de què parlava Yago, que cada vegada està més a l'ordre del dia en campanyes de sensibilització i a les unitats de conductes addictives. "A les persones que la pateixen cada vegada els resulta més complicat capficar-se completament en una sola activitat. A més, disminueix la seua capacitat de concentració", apunta la psicòloga. Els usuaris s'habituen a la sensació d'immediatesa que proporciona la velocitat vertiginosa d'Internet i tenen predisposició a desenvolupar conductes impulsives, així com a tendències intolerants a la frustració.

Un col·lectiu vulnerable

Baixa a las plaça i troba joves asseguts en un banc que gairebé no es miren. Mòbil en mà, juguen a videojocs o competeixen per aconseguir el desitjat 'like'. És una imatge freqüent per a Francesc Perendeu, president de l'Associació Centre Català d'Addiccions Socials (Accecas): "Els menors reben el seu primer telèfon mòbil entre els 9 i els 12 anys i no són conscients del perill a què estan sotmesos". Segons l'INE, un 69,8 % dels menors espanyols entre 10 i 15 anys tenen un telèfon mòbil.

Adolescents revisen les notificacions del mòbil
Adolescents revisen les notificacions del mòbil

"És una addicció silenciosa: mentre està amb el mòbil, no molesta ningú", afegeix Perendreu. Sovint les famílies no li donen importància a la magnitud del problema. El principal grup de risc són adolescents amb autoestima baixa que desenvolupen problemes de comunicació. "Creen un exoesquelet en què projecten una personalitat virtual per la qual esperen la resposta dels altres", assenyala el psicòleg. Les xarxes es converteixen en l'espill distorsionador on projecten -i alhora, reben- un miratge de la realitat.

Molts menors que desenvolupen aquestes conductes acaben trencant amb el món real i s'allunyen del seu entorn més pròxim. Són susceptibles de caure en el fracàs escolar sense que moltes famílies ni se n'adonen. "Si els pares treballen moltes hores, l'únic refugi comunicatiu del menut és el grup: els amics tenen mòbil i parlen així. Molts prefereixen una trobada virtual a una cara a cara", afegeix Perendreu. El president d'Accecas recorda que, no només cal tenir en compte el comportament addictiu, sinó que els adolescents són els més susceptibles de convertir-se víctimes de ciberbullying. Les campanyes de sensibilització als col·legis i institut cada vegada es fan més necessàries. "L'objectiu és que entenguen que existeixen activitats que poden produir-los beneficis superiors", matisen des de l'Accecas.

Magnificar les conductes addictives

"Abans havíem de desplaçar-nos al bar si volíem jugar a les màquines o apostar", relata Perendreu. "Ara és tan fàcil com entrar una pàgina web", on prometen fortuna invertint diners fals fins que condueixen a la ruina als que es converteixen en adeptes. Caure en les urpes de la ludopatia resulta més senzill que mai. Amb Internet i l'extensió tecnològica, les cases d'apostes, els casinos virtuals o les pàgines de sortejos veuen amplificat el seu potencial de recaptar jugadors. Ara, perdre els estalvis pot realitzar-se còmodament tant des del sofà de casa com des d'una cafeteria. 

"És fàcil que, per error, una persona es descarregue una aplicació de joc i hi acabe caient", afegeix Consuelo Tomás. L'extensió de les conductes addictives també es reprodueix al sexe, una patologia que es pateix des del tabú, el silenci i la vergonya. El consum de pornografia es dispara en les edats més joves. "Comencen cada vegada més menuts, amb només 10 anys", explica Perendreu. "Estem davant d'una situació dramàtica". I, mentre l'educació sexual es fulmina amb quatre xerrades als instituts, els adolescents creuen tenir a un sol clic la resposta a les preguntes que no s'atreveixen a formular.

Davant un ús del mòbil tan normalitzat, la complicació per detectar-ne l'abús recau en la concepció de cada individu. L'Accecas organitza jornades per sensibilitzar els adolescents i encoratjar-los a demanar ajuda professional davant les primeres senyals d'excés. Perendreu incideix en què "falta autocrítica i més implicació per part de les institucions", així com planteja el debat sobre els events que, com el MWC, promocionen uns productes sense advertir sobre les seues conseqüències a llarg termini. Uns efectes anestèsics que estan a l'abast de la mà. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.