L'Associació Internacional "Duana de les Arts" (AIDA), entitat sense ànim de lucre creada a Barcelona amb la finalitat de fomentar l’art i la literatura, presenta a la Biblioteca de Catalunya els resultats del segon concurs "Hommage à trois". Es tracta de generar estampes —arts gràfiques de tècniques diverses— al voltant de tres figures literàries elegides anualment en funció dels corresponents aniversaris. El 2021 els tres escriptors triats varen ser Jean de la Fontaine, Fiódor Dostoievski i Patricia Highsmith.
Es varen presentar gravadors de diversos països, i entre els seleccionats i finalistes hi ha hagut artistes, a part de Catalunya, d’Itàlia, França, Txèquia, Grècia, Flandes, Països Baixos, Alemanya, Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Eslovàquia, Romània, Polònia, Bulgària, Ucraïna, Rússia, Armènia, Espanya, Argentina, Estats Units, Quebec, Xile, Mèxic, Turquia, Israel i Índia. I potser encara me’n deixo. Si hi comptéssim els que es varen presentar fora de concurs, ampliaríem encara més la llista de procedències.
El món de l’estampa és activíssim, i malgrat que es tracti d’una de les arts visuals més notables, té vida pròpia en la seva expansió pel món. En general, per als gravadors, litògrafs i similars no regeixen els esquemes d’escoles i tendències que priven en les galeries i certàmens de les arts que anomenaríem impròpiament “majors”. Ells es mouen per uns altres camins i fins i tot solen tenir uns col·leccionistes diferents dels que col·leccionen les arts visuals més vistoses. Molts il·lustren llibres d’artista o se centren en l’exlibrisme, sense preocupar-se gaire de l’ambient dels galeristes que monopolitzen l’activitat de pintors, escultors i autors d’instal·lacions de tota mena. I, tot i això, mantenen una activitat notable, que els permet tirar endavant la seva activitat i mantenir actius els seus tallers molt sovint domèstics.
Esmentaré només els tres guardonats —guardonades en aquest cas— del 2021, amb primer premi: la ucraïnesa Anna Voitiuk guanyà el premi sobre La Fontaine; la brasilera resident a Alemanya Tatiana CR el premi sobre Dostoievsk, i una altra ucraïnesa, Olesya Dzhurayeva, el de Patricia Highsmith. La primera estampa és bàsicament un aiguafort; la segona una calcografia sobre cartó laminat, i la tercera un linogravat. Com es veu, doncs, els premis estan oberts a qualsevol de les tècniques de l’estampa, ja que totes estan habilitades per confegir una obra artística amb garanties. De la mateixa manera l’estètica predominant tampoc és unívoca: Anna Voitiuk practica un virtuosisme al servei d’una expressivitat quasi humorística. Tatiana CR —el cognom complet de la qual és Carneiro dos Reis— opta per un dramatisme obtingut d’una geometrització del concepte en clarobscur molt contrastat, i Olesya Dzhuraieva opta per una suite de cinc estampes que evoca la progressió del paisatge a través de la finestra d’un tren, en què, com diu la presidenta d’AIDA, Roser Pintó, “el gravat, fet a la planxa perduda, va mutilant la matriu, és com un procés d’autodestrucció en què no hi ha marxa enrere”.
Entre el 24 de febrer i el 23 de març estarà oberta a la Biblioteca de Catalunya una exposició amb els premiats d’aquest concurs del 2021 —mostra que ja es va celebrar a la Ràpita el novembre passat—, i així mateix amb els de la convocatòria anterior: l’italià Lanfranco Lanari amb un aiguafort i vernís tou dedicat a Hölderlin; l’anglès Malcom Duffin, amb un complex tríptic en gravat calcogràfic dedicat a Anne Brönte, i la mexicana Patricia Arriola, amb una aiguatinta dedicada a Gianni Rodari, varen ser els primers premis de l’edició del 2020, que també s’exposen enguany a la Biblioteca de Catalunya. Igualment, es poden veure a l’exposició els artistes premiats amb menció i els seleccionats catalans.
El món de l’estampa —calcografia, xilografia, litografia, etc.— té vida, doncs. Sovint és una vida subterrània, que no arriba habitualment al gran públic, però que es manté orgullosament activa. La seva mateixa naturalesa física ja fa d’ella un art recollit, intimista. Per això, quan opta per emergir i exposar-se a ulls de tothom val la pena anar a conèixer-la. Ni que sigui perquè és un art on les peces originals per naturalesa no són úniques (la peça única és la matriu que és un mitjà i no un fi): sempre responen a un tiratge més o menys ampli, que té vocació d’arribar a més posseïdors que, posem per exemple, la pintura.