Diàleg entre l’abstracció/figuració i el color
Feia temps que no veia una exposició de Rafa Forteza, ja que l’última va ser a la galeria Miguel Marcos el 2005. Ara, per primera vegada, presenta el seu recent treball a la galeria Carles Taché, ja que l’anterior mostra va ser a l’espai que Taché tenia al carrer Juan Sebastian Bach. L’exposició es titula Estancias i a través de pintures sobre tela i escultures podem contemplar el seu món tan singular, on destaquen els diferents elements que hi apareixen així com el seu exacerbat cromatisme. A més es dona la circumstància que en una sala de la galeria s’hi exhibeixen una sèrie de dibuixos del seu germà Francisco Javier Forteza, un reconegut dermatòleg, on els rostres són els protagonistes. Rafa Forteza ha volgut retre homenatge al seu germà ja que mai havia exposat aquestes obres.
Rafa Forteza. Estancias
Galeria Carles Taché
Mèxic, 19. Barcelona
Fins a final de novembre 2022
El títol d’Estancias tant pot correspondre a les explotacions agràries que es troben a Menorca, que solen ser més petites que les habituals, com a l’habitació d’una casa o l’estada d’una persona en un lloc durant un temps determinat. Sigui d’una manera o altra l’artista s’endinsa en un terreny on s’estableix un diàleg entre el color i la figuració/abstracció des d’un vessant plenament expressionista, hereu de l’informalisme europeu.
Al 2016 el Museu Es Baluard de Palma de Mallorca va mostrar El tremolor de la màscara, una retrospectiva que comprenia el període de principis dels noranta fins al 2015. El títol provenia d’unes paraules que el pintor d’El Paso Antonio Saura li va dedicar i que volia “senyalar la idea que la pintura i l’art és com una cosa que s’amaga però que s’enuncia , quelcom que emergeix però que es conté com enigma”.
D’Anglada Camarasa a Miró
Rafa Forteza (Palma de Mallorca, 1955) viu i treballa a la localitat mallorquina d’Alaró. Va estudiar arquitectura i es va llicenciar en Belles Arts a Barcelona. Al marge de dedicar-se a la pintura i a l’escultura es notable la seva aportació al món de les arts gràfiques. La primera exposició individual la va dur a terme als 4 Gats de Barcelona. La seva presència a les fires internacionals és constant, com per exemple ARCO, Art Cologne i Art Basel. Ha publicat diversos llibres d’artista al costat d’autors com Joan Brossa, Antonio Saura, Ángel Valente i José Carlos Llop, entre altres. La seva obra s’ha pogut contemplar en galeries i museus europeus, com a la Fundació Joan Miró, al Museu Estatal Rus de Sant Petersburg o a la Kunst Station Sankt Peter de Colònia.
La primera vegada que vaig veure el seu treball va ser a la desapareguda galeria Maria José Castellví l’any 1998, de la que Maria Lluïsa Borràs senyalava que “davant d’una tela en blanc, força la seva ment fins aconseguir alliberar-la de qualsevol control racional. Només quan ho ha aconseguit, ataca la pintura, amb traç gestual, generós, provocant que el seu braç i la seva mà obeeixin dòcils al dictat del subconscient”. Com molts artistes mallorquins és hereu de Joan Miró, principalment en els seus inicis, ja que després cadascú ha anat trobant el seu propi camí, com és el cas de Forteza. Conxita Oliver, referint-se a la mateixa exposició, destaca que la seva obra és plenament automàtica, degut a què s’enfronta a la tela amb “traços gestuals, gratats arrauxats, regalims densos, pinzellades pastoses, entramats cal·ligràfics i superposicions de collage fins arribar a unes composicions barroques”.
En canvi, a l’exposició de la galeria Miguel Marcos el 2005, amb Sol-edad, la llum és essencial en les seves composicions. Aquesta relació entre la llum i el pas del temps origina un esclat de color i de formes estranyes, serpentejants i ovalades, on la idea de moviment és ben evident. Per a ell la figuració no desapareix del tot, ja que d’alguna manera hi és present, i pel que fa a l’abstracció, és allò tangible i el concepte.
Estancias. L’esclat del color
És obvi que quan hom contempla la seva obra, tant la recent com la d’altres èpoques, i el primer que li crida l’atenció és la seva manera d’enfrontar-se al color. Un color que està permanentment en moviment, tant pels diferents elements geomètrics o pseudofiguratius que hi apareixen com pels diversos cromatismes que inunden les teles de format gran i mitjà. També s’exhibeixen tres escultures que segueixen la mateixa línia i que ha creat a partir de diferents materials que fins i tot se’ls ha relacionat amb els penetrables del brasiler Hélio Oiticica, de qui fa uns anys vam tenir ocasió de veure una exposició al MACBA.
La disposició dels colors es ben aleatòria, ja que comparteixen espai els primaris amb els secundaris, però amb la particularitat que la llum és cada vegada més protagonista. És difícil interpretar i identificar els elements que sorgeixen, ja que només el propi artista sap el què signifiquen. Per nosaltres són formes serpentejants, en ziga-zaga, ovoidals, cercles, quadrats. Hi ha regalims com si es tractés d’una pluja de color. També apareix algun personatge, com si estigués camuflat, observant el què està succeint en el quadre i que podríem associar amb les escultures que, d’alguna manera, s’aproximen al món infantil o del còmic.
Els rostres de Francisco Javier Forteza
No és gaire habitual que dos germans comparteixin un espai expositiu, sobretot quan només un d’ells és un artista professional, ja que pintors com els germans Santilari o Moscardó, per exemple, sí que es dediquen plenament al món de l’art. En el cas de Francisco Javier Forteza ha estat el seu germà qui ha tingut la iniciativa de poder mostrar junts els seus treballs.
Hi ha dos tipus de rostres, els que estan acolorits i els que no. Els primers s’aproximen a l’ideari expressionista alemany o de la nova figuració, amb cares desfigurades i taques de color ben notòries. Quant als que no estan acolorits, són més naturals, quasi bé semblen esbossos. En conjunt, el seu treball és de caire expressionista i intimista.