Que Dalí era un apropiacionista avant la lettre se sabia. Que Dalí ha estat menyspreat per l’avantguarda dogmàtica pel seu realisme i falta d’“originalitat” se sabia. I que Dalí ha estat revalorat per la postmodernitat en què l’apropiació ha assolit categoria estètica també se sabia. En certa forma seguia la moral surrealista del lladronici literari i artístic que el surrealisme assumeix amb la seva mirada decadent vers el passat. Dalí segueix fil per randa la sentència d’aquest mestre de l’apropiacionisme literari que és Isidore Ducasse, Comte de Lautréamont: “Le plagiat est nécéssaire”, un mètode que incorpora als “Cants de Maldoror”, i que serveix de model a Dalí.
El que no estava tan clar era trobar les fonts dels seus plagis i apropiacions tant de caràcter literari com plàstic. I això és el que fa Vicent Santamaria de Mingo, amb rigor i propietat en el magnífic assaig Lo que Dalí debe a la naturaleza, publicat recentment per SD Edicions i que du com a subtítol El reciclaje de lo ajeno como proceso de creación. Certament, Dalí tenia poc interès en la natura enfront del que podia generar la imaginació. Per a ell, crear era una forma de mirar. I és així que la revista francesa La Nature. Revue des sciences et leurs Applications aux arts et à l’industries es converteix en una font inesgotable de recursos gràfics amb les seves il·lustracions, que permet als surrealistes, no només a Dalí, crear els seus collages, principalment a Max Ernst, que en traurà moltes de les il·lustracions per a la seva novel·la gràfica La femme à 100 têtes (1929).
També André Breton i Paul Éluard a la tercera part de La Immaculé Conception (1930) que du per títol Le sentiment de la nature, copien descaradament fragments de La Nature. La revista, llançada per Gaston Tissandier el 1873 pretenia fer divulgació científica i al mateix temps, divertir, jugar amb la física, recrear la ciència, des de la biologia, la geografia, l’arqueologia, l’arquitectura, els darrers invents tecnològics, científics, mèdics, aparells relacionats amb la visió, la natura de roques figurades, etc. Un pensament científic de divulgació popular que enllaçava amb la tradició i els invents moderns.
Vicent Santamaria de Mingo introdueix les acusacions de plagi que Dalí rep al seu retorn d’Estats Units a la Catalunya el 1948, en quèno deixa de ser un personatge incòmode pel seu passat. La crítica detecta i denúncia a la revista Destino que els cavalls que Dalí empra al ballet de Tristany, el boig que s’estrena al Liceuel 1949 són una còpia dels cavalls de John F. Herring (1795-1865), però també se l’acusa de plagi d’un artista local de Riudoms, Josep M. Baiges i Jansà en el seu famós Crist amb el cap cap per vall. Tot plegat fa que la crítica s’hagi d’enfrontar al fenomen del plagi els anys cinquanta i prendre posició sobre la falta d’originalitat de Dalí, qui no cita aquesta condició plagiària de la revista La Nature fins a Diario de un genio (1964) a Alain Bosquet.
© Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2021.
L’assaig traça un recorregut per les pintures en què Dalí pren directament motius, personatges i imatges de la revista La Nature. Algunes de les troballes més espectaculars fan referència a algunes pintures de Dalí com Malenconia diürna (1936) que més endavant pren un altre títol: El farmacèutic de l’Empordà a la recerca de no-res, en què pren el farmacèutic com el pare d’Alexandre Deulofeu, autor de la Matemàtica de la Història i també farmacèutic. Vicent Santamaria de Mingo identifica la figura del terapeuta Dr. Rudolf Eisenmerger reproduïda a La Nature i aprofita per esmenar errors anteriors en la identificació d’aquest metge, que també surt al quadre Construcció tova amb mongetes bullides (1936).
La fotografia sobre “la pell elàstica” publicada a la revista amb un reportatge sobre l’India-rubber man (l’home del cautxú) que s’exhibia per Europa després de passar pels EUA i el Canadà impactarem fortament Dalí, ja que a partir de llavors, trobem la pell elàstica en un rostre, un piano, en la pell del mar, etc. Les fotos de les setze orelles d’Alphonse Bertillon publicades a La Nature les trobem en el collage El fenomen de l’èxtasi (1933) publicat a Minotaure. També el cartell del film Babaouo (1932) incorpora imatges femenines dels moviments de dansa de la ballarina Hélène Vanel a la inauguració de l’Exposició internacional del surrealisme de 1938 que condensen la fascinació per la histèria que senten els surrealistes i especialment Dalí.
Detalls del disseny i l’arquitectura modernista en les pintures de Dalí també beuen de La Nature i Vicent Santamaria de Mingo fa un darrer recorregut per les il·lustracions d’obres escrites, cabdals de Dalí, com és el seu relat autobiogràfic The secret life (Vida Secreta), on es troben bona part de les cites d’imatges modernistes de la revista i 50 Secrets of Magic Craftmanship (50 secrets màgics per a pintar), on còpia un dibuix molt afinat de l’organisme larvari d’un anèl·lid marí copiat d’un article divulgatiu sobre els orígens de la vida de 1880.
La minuciositat amb què l’investigador d’aquest treball s’apropa a la iconografia camuflada de l’obra de Dalí en relació amb la revista La Nature recorda també la fascinació de Dalí pel que és menut o diminut. Vicent Santamaria de Mingo no deixa d’esmentar que tota l’obra de Dalí és un referent obert a la Història de l’Art, amb múltiples detalls que ens portarien a molts assajos com el seu. La seva conclusió sobre aquest “gaspillage” surrealista que practica Dalí de la revista La Nature és un mètode de subversió de la imatge que “converteix el que és imprès en suport del desig” i, en el cas del surrealisme, del que Dalí mai no es va desprendre, es tractava més de “re-crear” que no pas de “crear”, de “re-inventar, més que no pas d’inventar, i ens recorda que això és el que va fer Dalí durant tota la seva vida.
