Al nostre país, segurament, li falten èpiques. Com per exemple l’èpica geogràfica. La majoria d’exploradors catalans són desconeguts. Només per fer boca podríem comentar que Antoni de Montserrat va fer el primer mapa de l’Himàlaia. Domènec Badia va entrar per primera vegada a la Meca. Gaspar de Portolà arribà a la Badia de San Francisco i va descobrir Califòrnia. I un altre català, Fèlix Cardona, va desvetllar la cascada més alta del món i va participar en la descoberta de les fonts de l’Orinoco. L’explorador català va fixar també les fronteres actuals de Veneçuela.
Conegut com a Capità Cardona perquè era capità de la marina mercant, va ser el gran expedicionari que va escorcollar la Gran Sabana veneçolana, la Guaiana, al sud de l’Orinoco. Un territori farcit de tepuis, altiplans enormes, considerats illes del temps perquè la vida que conserva és prehistòrica. De fet, el tepui Roraima va inspirar Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes, per situar l’acció de la seva novel·la El món perdut, habitat per dinosaures.
Cardona no buscava dinosaures, però. Va ser convidat per un amic seu, Joan Maria Mundó, a explorar la Guaiana perquè era rica amb minerals preciosos. No en debades en aquell territori era on se situava la llegenda d’El Dorado. L’or, però, no va aparèixer, i Cardona va quedar encaterinat d’aquell paisatge i va ser el primer a confeccionar mapes gràcies a la seva perícia com a navegant. En aquell moment, els anys vint del segle XX, Veneçuela era un país en construcció i ell va delimitar moltes fronteres.
L’any 1927, Cardona donà a conèixer l’Auyantepui, una muntanya plana des d’on es desprenia la cascada més alta del món. El 1929 va escriure: Fem un campament davant les roques de Kerepacupai. De dalt de tot del turó es precipiten uns dolls que fan el paisatge d’una grandiositat insuperable. Posteriorment, la cascada va prendre el nom de Salto Angel perquè hi aterrà Jimmie Angel dalt de tot del tepui. Qui l'havia informat de l’indret i havia fet les primeres fotos del salt d’aigua des de l’avió de Jimmie Angel era Cardona.
Entre el 1938 i el 1946, l’explorador català va ser el cap d’Exploracions de l’Oficina de Fronteres del Ministeri de Relacions Exteriors, va detallar els confins de Veneçuela i va recol·lectarinsectes i plantes que enviava als museus principals.
Cardona, alhora, va conviure amb tribus diferents. I va escriure sobre el gran mercat de la selva, el curare, un extracte de plantes que s’utilitza com anestèsia, calmant o verí paralitzant.
L’explorador, de la mateixa manera, intentà trobà les fonts de l’Orinoco en diferents ocasions. Al 1936 va tornar a Barcelona i va mirar d’aconseguir finançament per a la seva primera expedició als orígens del gran riu. Va fer sondejos a la Generalitat. Va contactar amb el Zoo i l’Aquari, que van acordar de pagar-li quantitats a canvi de l’enviament de caimans, pumes, piranyes i peixos tropicals. En un sopar celebrat en honor seu a l’hotel Victòria, organitzat per la Societat Catalana de Geografia, va prometre davant diferents consellers i l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, que descobriria les fonts de l’Orinoco i que els posaria el nom del traspassat president Macià. Tanmateix, l’esclat de la guerra va fer que Cardona esdevingués un personatge oblidat. El 1951 es descobriren finalment les fonts en una expedició franco-veneçolana on Cardona participà com a representant de la divisió de Geodèsia de la Cartografia Nacional del Ministeri d’Obres Públiques.
El capità Cardona, en definitiva, va incorporar una trentena de rius a la geografia de Veneçuela i va ser el primer de pujar molts tepuis de la Gran Sabana. Identificà centenars d’espècies vegetals, algunes porten el seu nom. I el punt més al sud de Veneçuela, un cim que supera els dos mil metres, du el nom de Pico Cardona. També va ser membre honorari de National Geographic, del Museu d’Història Natural de Nova York i de la Smithsonian Institution de Washington. Un savi de l’Orinoco que va saber veure-hi més enllà de la fal·lera d’El Dorado. I, tanmateix, només té una breu ressenya a les enciclopèdies catalanes.
Sortosament, en els darrers anys s’han publicat diferents llibres sobre les seves expedicions. I, finalment, s’ha pogut realitzar un documental sobre la seva vida, emèsaquests dies pel Canal 33.
El documental, dirigit per Melissa Silva Franco i amb guió de Laia Manresa, dos professionals de gran trajectòria, i finançat per l’Ajuntament de Malgrat de Mar (d’on era l’explorador) i per TV3, posa una peça important en el puzle dels catalans invisibilitats, com el capità Cardona. Un documental que mostra imatges insòlites de l’època; o descobreix la mateixa veu de Cardona, recuperada per primera vegada de gravacions antigues, i mostra els paisatges incommensurables de la Guaiana veneçolana. Però, a més d’incidir en els seus assoliments geogràfics, s’esplaia en la vida personal de l’exploradora través del testimoni dels seus fills i el diàleg amb els indis Pemon, que van ajudar Cardona a pujar l’Auyantepui. Indígenes que, com explica el documental, continuen lluitant contra la depredació de l’home blanc i les seves companyies mineres. En aquest sentit, el documental traspua la contradicció entre la mentalitat de Cardona de jugar a favor dels veritables coneixedors de la Gran Sabana i la cobdícia dels estats ben allunyatsde la mentalitat conservacionista indígena. Cardona, al capdavall, va propiciar la configuració, si més sobre els mapes, de l’estat modern veneçolà, un estat que, a hores d’ara, ha entrat en fallida. El documental es va gravar el 2019, un temps convuls ple de precarietats en aquest país sud-americà creat pel mateix home blanc que, malauradament, encara continua subestimant la saviesa dels pobles indígenes.