Del 24 de maig a l’11 de juny es presenta al Centre de les Arts Lliures – Fundació Joan Brossa, l’obra Els ossos de Montaigne. Una singular experiència escènica dirigida per Glòria Balañà amb dramatúrgia de Sadurní Vergés. Interpretació de Daniela Brown, Marina Fullana i Laura Lliteras.
Els ossos de Montaigne és una proposta estètica que segueix el poc habitual esquema de descabdellar pensaments de diversos filòsofs per argumentar un seguit d’escenes. El món clàssic com a reclam. S’inicia amb el públic a peu dret desplaçant-se lliurement per la sala d’exposicions de la Fundació Joan Brossa i imaginant-se que se situa en el que vindria a representar el soterrani d’un museu. Entren tres actrius, de les quals no sabrem mai el seu nom, vestides amb granotes blanques i que intenten obrir un forat a terra. Una recerca d’arqueologia? Diuen que estan a Bordeus i que busquen les despulles d’un gran filòsof... Tot seguit, sembla que han trobat els ossos de Montaigne, el pensador que ha escrit com pocs sobre la condició humana. Arribats a aquest punt, el públic es desplaça a la sala teatral contigua, una mena d’hibridació amb un altre espai que representa el castell on el filòsof francès es va retirar durant deu anys a escriure els seus coneguts assajos. Ja dins, el món s’atura i les nostres vides queden en suspens.
“Les tres filles” han quedat hipnotitzades en veure el quadre de l’Àngelus de Millet, símbol de la buidor i el silenci. Busquen ecos de pensaments que suren per les cambres del castell i altres reflexions que tots hem subratllat en els llibres dels grans pensadors de la història. Cites que anem assaborint a poc a poc i que conflueixen en la idea que les coses no canvien sinó que som nosaltres que hem de canviar la manera de veure-les. Perquè el canvi de perspectiva és l’única garantia de comprensió. Són pensaments del mateix Montaigne, però també de Plató, de Blaise Pascal, John Cage, Susan Sontag i Slavoj Zizek.
Les actrius es troben, de sobte, immerses en l’atemporalitat, en el consegüent silenci que s’ha generat i en la sensació d’incertesa i inseguretat. Silenci que si, per una banda, és part essencial de la música, també ho és de la vida i és essencial per entendre l’art. Sentim dir: «el que anomenem silenci no existeix. Sempre passa alguna cosa que produeix un so». Una afirmació que ens remet al músic John Cage per a qui no existeix el que anomenem silenci, atès que tot és ple de sons accidentals. I, mentre juguen una partida d’escacs sense fi, parlen del buit, entès aquest com el present que es perpetua: “... tampoc no existeix l’espai buit. Mentre l’ull humà miri, sempre hi haurà alguna cosa per veure…”. I no podia faltar la sensació de mort que tot plegat provoca: “¿Quién es el que teme la muerte del cuerpo, si con ella logra un placer inmenso?”.
Glòria Balañà, directora amb consumat bagatge, ens ha sorprès amb aquesta nova fórmula escènicaque enllaça dos espais amb una sinòptica escenografia i un vestuari de traces renaixentistes. Una aposta arriscada per inèdita i totalment despullada d’artificis gratuïts. L’original dramatúrgia de Sadurní Vergés, autor d’una vintena d’obres teatrals, destaca per l’interessant procés alquímic que parteix de referents molt diversos que conflueixen en una proposta de gran bellesa. La interpretació, un treball excel·lent de llenguatge físic i coreogràfic, va a càrrec de la versàtil i cada dia més convincent Daniela Brown i de les esplèndides Marina Fullana i Laura Lliteras, ballarines que creen unes imatges molt elegants sense cap mena de dramatisme.
Cal destacar un efecte especial referent al so: cada espectador, en entrar a l’espai teatral, es troba al seient uns auriculars per escoltar sense interferències tant a les actrius com altres textos complementaris que no es diuen a escena. S’aconsegueix així gaudir d’una major experiència immersiva.
El 2 de juny està programat un col·loqui postfunció sobre l’espectacle, que comptarà amb la participació de Jaume Casals, catedràtic de Filosofia del Departament d’Humanitats de la UPF i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.