L’astracanada arriba al seu final: el desacord entre Vox i el PP a propòsit dels menors immigrants acompanyats va tindre com a conseqüència el trencament de tots els pactes autonòmics entre dreta i extrema dreta. A contracor, el fins aleshores conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, l’empresari i ex torero Vicente Barrera, es veia forçat a deixar el càrrec. I, amb ell, gran part del seu organigrama. La sensació d’alleujament en el món de la cultura al País Valencià era tan densa que es podia tocar amb els dits. A hores d’ara, però, res no indica que hi haurà un canvi igual de consistent.
Com a bon militant de Vox i dirigent d’una federació territorial que, com les altres, és tan sols una delegació mancada de competències i capacitat de decisió, Vicente Barrera va anunciar a l'esclat del conflicte que acataria "la decisió del partit" presa a Madrid. El seu rostre seriós en les Corts Valencianes –les hores decisives van coincidir amb la sessió de control al govern– delatava el nerviosisme. I el disgust. Un any després d’acceptar un nomenament que va fer entrar en pànic el sector cultural al País Valencià i va provocar rialles estupefactes a la resta de l’Estat, s’acabava l’aventura de Barrera i els seus. Quan estava a les portes de veure els fruits de la seua gestió i la publicació d’un pla estratègic que ara es posarà en una certa quarantena per ser revisat pel PP. El malestar de Barrera era de tal magnitud, quan es va anunciar l'acord el dia 11 de juliol, que li va fer una mitja cobra al seu poderós cap, Santiago Abascal.
Semblava el final d’un malson de discursos tavernaris, sectarisme, oxigen a la moribunda parròquia secessionista i exaltacions taurines. I la notícia va ser celebrada en públic i en privat sobretot pels agents culturals més assenyalats durant el mandat de Barrera, les propostes més compromeses i combatives o, simplement, aquelles manifestacions que fan emprar la llengua del país com a idioma vehicular. Que els comandaments de la cultura els tinga el PP pot significar un cert canvi, més perceptible en els matisos que en els fets, però el ben cert és que ni el record de la gestió pretèrita dels conservadors ni els primers gestos, discursos i moviments, conviden a l’optimisme.
La decisió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, de posar Cultura en mans de José Antonio Rovira, agrupant aquest departament amb els que ja gestionava d’Educació, Universitats i Ocupació, ha estat tota una declaració d’intencions. Cultura, com passava amb el Botànic, deixa de ser de nou un ens autònom, la qual cosa li serveix també a Mazón per presumir d’una administració més reduïda i austera. La supeditació a Educació, de nou, no és una bona notícia. Amb tot, la qüestió principal en aquest cas és la persona a la qual s'atorga la responsabilitat.
Rovira, home de partit, nascut a Sant Vicent del Raspeig el 1962, procedent com el seu mentor Mazón de la pedrera del zaplanisme, amb fama de gestionar les qüestions orgàniques i de llanterneria amb eficiència, ha desenvolupat una gestió al front de la cartera d’Educació farcida de polèmiques i atacs al valencià i a l’escola pública que ja ha provocat les primeres protestes i manifestacions. Del seu llegat encara en construcció s’ha de ressaltar l’anomenada «llei de llibertat educativa» amb la qual desmunta el programa lingüístic del Botànic per a l’educació. Aquest projecte dinamita el mínim del 25% de valencià que establia la Llei de plurilingüisme i obre les portes a la marginalització en les zones castellanoparlants, en les quals s’havia aconseguit una certa normalització de l’ensenyament en la nostra llengua. Una normalitat pertorbada, això sí, per l'ascens de l'extrema dreta i l'augment de l'hostilitat ambiental lingüística.
Un conseller d’Educació, altrament, que mai no parla valencià, tret d’alguns formulismes, i que ha qüestionat l’autoritat filològica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), no se sap si per convicció o com a picada d’ull als socis d’ultradreta. Deixant de banda qüestions més ideològiques, tanmateix, Rovira ha fracassar com a gestor, el seu departament ha tingut problemes fins ara desconeguts en les adjudicacions de places i és responsable de retallades injustificables en les escoles oficials d’idiomes i en la construcció de centres públics a través del programa Edificant, que perd 122 milions d’euros. Es tracta segurament del conseller més contestat juntament amb Barrera. Una inoperància i sectarisme que han tingut el premi d’augmentar les seues competències amb una àrea sensible
La cultura «blanca» i «sense ideologia» i altres fal·làcies
D’aquest currículum no calia esperar cap revolució en positiu. I les primeres manifestacions en agafar el relleu de Barrera, amb l’antic matador al davant, ratificaven la intenció de preservar el llegat de l’extrema dreta. «Anem a eliminar la ideologia de la cultura. Va a ser de tots i per a tots», va manifestar. El mantra de Vox per deixar clar que que qualsevol proposta combativa serà perseguida. Cultura sense esperit crític, condicionada per la censura prèvia. Que acabarà, si no està fent-ho ja, amb l'autocensura dels creadors i creadores que vulguen tindre un lloc a taula. Que fa enemics aquells que volen preservar la llengua dels iaios i els pares. La "ideologia" té moltes cares: també es pot fer per omissió. O emmordassant el sector.
Quan l’equip de Rovira acabe de posar cullerada en el pla estratègic dissenyat per Vox es podrà tindre un mapa més aproximat de la traducció pràctica d’aquesta filosofia, però ja hem tingut alguns indicadors com l’augment de subvencions a les entitats secessionistes mentre desapareixen per a l’Espai Joan Fuster, la Càtedra Vicent Andrés Estellés o es trencava la tímida col·laboració que existia amb l’Institut Ramon Llull, un instrument molt eficaç d'internacionalització que els conservadors bandegen perquè qualsevol front comú amb els altres territoris de llengua catalana els fa hiperventilar. O sobreactuar. Perquè en el fons és l'excusa per posar la internacionalització en mans dels instituts Cervantes, amb les limitacions que això suposa per al català. Val a dir que algun dels plans estratègics del Botànic coixejava del mateix peu i que la col·laboració amb el Llull era testimonial.
Tanquem parèntesi perquè la confecció del nou organigrama també mereix un comentari. L’única peça que sobreviu de l’administració amb Vox és Pilar Tébar, una professional de reconegut prestigi que va ser incorporada per Barrera com a directora general de Patrimoni entre l'estupefacció del món de l’art. Desconcert que no tenia a veure amb la capacitació per al càrrec. Ara, assumirà la secretaria autonòmica després d’uns mesos en què ha mantingut un perfil mediàtic baix, molt diferent del tarannà agressiu de Paula Añó, la seua predecessora, i de Sergio Arlandis, fins ara director general. L'un i l'altra abandonen la conselleria. Arlandis, un escriptor en castellà vinculat a l’entorn secessionista de Lo Rat Penat i la RACV, no va assistir a l’acte de relleu. Si es tractava d’una manera de marcar distàncies amb Barrera, ha fet tard. Entre més perquè el discurs i les formes seues i d’Añó han anat coordinades amb les de Barrera i la seua dèria contra el «pancatalanisme» i la cultura “woke”.
La vacant que deixa Tébar en Patrimoni serà ocupada per Marta Alonso, fins ara membre del Consell Valencià de Cultura (CVC). Alonso, una persona de perfil més polític, ja va tenir responsabilitats de gestió com a directora general de Cultura entre 2011 i 2015 i, abans, com a assessora en assumptes de patrimoni. L’any 2023 va exercir com a Regina dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, un possible indicador de la seua sensibilitat lingüística. Les seues competències, en tot cas, estaran allunyades en principi d'aquest fangar.
Més sorprenent és la incorporació com a director general de cultura de Miquel Nadal Tàrrega (València, 1962) advocat, escriptor i un dels teòrics de la «tercera via», l'aposta per una alternativa al valencianisme secessionista i el nacionalisme fusterià. Aquest corrent no és homogeni, hi ha qui posa més èmfasi en un pol o en un altre, però el valencianisme de Nadal no sembla excloent. En el seu bagatge editorial trobem assajos publicats per Tres i Quatre als seus inicis, com ara Tradició i modernitat en el valencianisme (1988), i també publicacions en una editorial particularista però que segueix la normativa oficial de l’AVL, Llibres de la Drassana. El seu llibre tal vegada més important siga la novel·la Càndid (2021), el Premi Lletraferit que va succeir el Noruega de Rafa Lahuerta. Columnista de Las Provincias, sol abordar en castellà temàtiques culturals –un dels últims articles estirava del fil de les memòries de Josep Pla per contar els vincles de l’empordanès amb un personatge valencià, José Martí de Veses Sancho– o relacionades amb el futbol i el València CF, una de les seues grans passions. Un perfil moderat que caldrà veure com encaixa en la Conselleria de Rovira.
IVC i herència de Vox
Al marge de l’estructura de la Conselleria, cal no oblidar que la política cultural s’executa des de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), organisme que ha viscut una renovació total i absoluta pilotada per Vox. L’últim en incorporar-se, el director en substitució d’Abel Guarinos, ha estat Álvaro López-Jamar, advocat de professió que ha passat per càrrecs com la coordinació de la Fundació Ciutat de les Arts i les Ciències o la presidència de l’Associació d’Amics de l’Òpera i les Arts de la Comunitat Valenciana, entre altres mèrits com un important bagatge com a programador cultural.
López-Jamar es va imposar a una desena d’aspirants en el concurs per ocupar la vacant amb un projecte, «En diàleg», que planteja qüestions necessàries com el rejoveniment de l’IVC i l’ampliació dels seus recursos humans, reivindicació històrica del sector. Alhora, també qüestiona que les ajudes de l’anterior administració estaven influenciades «per aspectes aliens al mèrit artístic o cultural, la qualitat dels projectes, o el seu potencial impacte públic i social». Una reflexió que s’entén molt millor lligada a unes declaracions al diari Levante-EMV: «Anem a traure l’obligació de programar pel·lícules en valencià, la promoció del valencià ha de sorgir de manera natural». Els fets corregiran tal vegada aquesta afirmació, però el nou director de l'IVC sembla un d'aquells agents culturals que té sota sospita les manifestacions que escapen al seu radar.
I, en tot cas, aquesta filosofia va en contra de la tendència general: segons fonts del sector, la normativa estatal que obliga a televisions i plataformes a emetre un percentatge de produccions en les distintes llengües de l'Estat fa que les productes estiguen buscant activament guions i projectes en la nostra llengua. La normativa, com sempre, va per davant. I per posar un exemple proper al nou responsable de l'IVC, seria interessant veure com es programaria òpera sense forçar, sense potenciar-la des de les institucions, sorgida "de manera natural".
Pel que fa a les direccions adjuntes, el director adjunt de Música Popular, Joan Cerveró, una persona amb una important trajectòria artística i com a gestor, compartia filosofia en aquest sentit, apostant per una música «plural i sense ideologies». Tot i que la declaració que va alçar més polleguera va ser en una entrevista, en associar la música en valencià amb l’amateurisme i la qüestió identitària, una consideració que fins i tot posada en el seu context té una càrrega òbvia de menyspreu. I tan greu o més per a un gestor públic, de desconeixement: a hores d'ara, els projectes en valencià coparien un hipotètic rànquing dels més professionalitzats de la música popular feta al País Valencià en qualsevol llengua.
Més prudents i ponderades han estat en els seus pronunciaments públics les adjuntes d’Audiovisual i Arts Escèniques, Maria Fuster i Maria José Mora, respectivament. En el seu projecte Fuster parlava de «despolititzar la cultura» en el sentit de no fer dependre les ajudes del color polític de cada moment, una versió light del mantra. Comptat i debatut, amb López-Jamar ja operatiu, caldrà veure com evolucionen i en quina direcció les ajudes a l'audiovisual i quines conseqüències per a la producció en valencià.
Pel que fa l’àmbit de Maria José Mora, el cavall de batalla ara mateix és la transformació del Circuit Cultural Valencià, un projecte de Vicente Barrera per posar aquesta eina de col·laboració entre IVC i ajuntaments, per poder programar espectacles, en mans de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. S'ha fet través d’un conveni que, en la pràctica, es tradueix en un nou circuit, amb noves regles.
Les associacions afectades, tant empresarials com professionals, i també els gestors, rebutgen aquest nou plantejament, demanen tornar al circuit anterior i auguren conseqüències «nefandes» per al sector d’un conveni signat sense diàleg. Alhora, denuncien que les administracions locals perden autonomia a l’hora de programar. Com a teló de fons, el control sobre quin serà el catàleg d’espectacles i els possibles filtres. Les explicacions de Conselleria dient que seran més els pobles beneficiats no semblen convèncer els col·lectius. El lema de la concentració davant el Palau de la Generalitat, era ben eloqüent al respecte: «Per un Circuit i una cultura sense barreres».
Si tenia un sentit polisèmic la pancarta, Barrera ja no està. Però el conveni està signat. I no sembla que ni Mazón ni Rovira tinguen un gran interès en desautoritzar l’antic conseller i el seu partit. Entre altres coses perquè Vox ja no governa però continua manant perquè el PP necessita els seus vots en el Parlament. Una ombra massa allargada per esperar de moment canvis substancials.