Escales de mà que no van enlloc i llits que naveguen sense rumb; fàbriques que recorden calaveres i cranis blancs en biblioteques fosques; les finestres de les indústries papereres recorden les òrbites oculars; els llibres de les biblioteques, totxanes d'una paret; parets per on s'enfilen capçals de llit convertits en escales. Carles Gabarró (Barcelona, 1956) ha treballat durant quaranta anys un univers que ha anat creuant elements d'èpoques diferents amb una estètica molt homogènia: una paleta de colors ocres, marrons, terrosos, i una pintura, com ell mateix diu, «espessa» per on es mouen aquests símbols tan particulars.
L'art de Gabarró no apel·la a la mediterraneïtat: «La meva pintura és terrosa, una mica goyesca». La lluminositat de la mar serena, el sol i els colors vius no hi són. La seva obra viu més de l'argilós del secà, del fosc dels interiors, de la mar tempestuosa i nocturna. I ho fa, com es pot apreciar a l'exposició «La fragilitat de la pintura a l'època del 'fast food'» amb una proposta que s'ha mantingut ferma i rotunda al llarg de tres dècades. La majoria de les obres exposades a Can Framis (el museu de la Fundació Vila Casas al Poblenou de Barcelona) són posteriors a 1996, però la mostra s'obre amb una obra del 1987, Zurbarán III, un bodegó de gran format que ja té aquesta rotunditat terrosa.
La referència a Francisco de Zurbarán (1598-1664) ja ens dona pistes dels gustos pictòrics de Gabarró. El pintor es reconeix un enamorat del Barroc espanyol i d'aquell temps també pren la temàtica del vanitas, les natures mortes que incorporaven precisament cranis i altres elements iconogràfics directament relacionats amb la mort.
El comissari de l'exposició, Francesc Puntí, ha dividit l'obra de Gabarró en cinc àmbits: Naufragis i jardins, Magmes, forats i murs, Vanitas vanitatum et omnia vanitas, Fàbriques i biblioteques, Llits i franges.
El primer és el de Zurbaran III i una gran biblioteca que comença a cremar, una obra feta expressament per obrir aquesta exposició (Biblioteca, 2024), a més de dues paletes de pintor titulades Ofici. Puntí recorda que en aquella primera època, «els anys d'aprenentatge», hi havia influències de Rembrandt i Zurbaran, «des de les pintures negres de Francisco de Goya fins a la intensitat expressiva der la pintura plana de Pablo Picasso i Georges Braque, fins i tot, Giorgio Morandi; de l'expressionisme d'Anselm Kiefer i Markus Lüpetz a la mirada irònica i sardònica de Philip Guston». En la presentació de l'exposició, Gabarró va esmentar encara la influència en tota la seva obra de Picasso, Braque i Kiefer.
Però Gabarró també reconeix la influència de Miquel Barceló en les obres que es veuen a «Magmes, forats i murs». «Em van convidar a fer una residència a Santanyí, a Mallorca», en situa Gabarró: «Fins a aquell moment havia fet també pintura paisatgística» però llavors va decidir trencar amb aquella temàtica: «Vaig començar a fer aquesta pintura que anomeno magmàtica, perquè és com si no estigués cristal·litzada i és molt espessa».
Són els finals dels anys noranta. Apareixen ja lloms de llibres però no és fins a la segona dècada dels 2000 que esdevenen biblioteques.
Carles Gabarró explica que un dels seus professors deia que en el fons els artistes estan sempre pintant el mateix quadre. Afegeix que el jove Gabarró no va entendre aquella frase però que ara hi està d'acord. És cert que els lloms dels llibres de la sèrie Magma sembla generar, vint anys més tard, nodrides biblioteques, unes amb un llum solitari que les il·lumina (la llum de la saviesa, diu Gabarró); d'altres amb un nyap d'escala de mà, fràgil i poc fiable; moltes, amb cranis, i l'última, amb foc.
De fet, les calaveres apareixen en l'obra de Gabarró abans de les biblioteques. En el tercer àmbit, Vanitas vanitatum et omnia vanitas, (Vanitat de vanitats, tot és vanitat). Segons Puntí, «el quadre és un mur» i «Per introduir-s'hi -i per introduir-nos-hi- el pintor escull una operació barroca: hi posa uncrani, com els pintors de les vanitates. És el mateix crani mutant que pové de la barca, del gresol i del casc del soldat».
Les calaveres no desapareixeran de les biblioteques però, en esquemàtics paisatges, es convertiran en fàbriques de moltes finestres. Gabarró explica que aquestes fàbriques li les van suggerir les fàbriques papereres de Beseit (Matarranya), molt a prop de Vall-de-roures, on Gabarró s'hi retira sovint. Per això diverses obres de l'àmbit «Fàbriques i biblioteques» dins d'aquesta exposició, són de la Sèrie Beseit.
Mercè Vila conta al catàleg que, en una ocasió, li va demanar a Gabarró què volien dir aquells «edificis reticulars que recordaven l'arquitectura» d'una fàbrica: «Em va parlar de les fàbriques de paper de cotó abandonades de Beseit -properes a Vall-de-roures, on passa llargues temporades- que de nit, amb les parets encalcinades com tenen, retornen una petita reverberació de llum que les converteix en fantasmagòriques. Aquests edificis amb ulls, engolits per la nit, connecten l'obra d'en Carles amb una por atàvica que, lluny de paralitzar-lo, li serveix de motor per afrontar la pintura».
Hi ha un turó amb diverses fàbriques (Turó-laberint), camins de ziga-zaga amb més fàbriques («que també podrien ser masies», diu Gabarró), xemeneies... I hi ha encara escales, cranis i paletes de pintor, paletes que crien dents per alguna banda, com si vullgueren ser calaveres. Segons Gabarró aquestes paletes volen dir que «la pintura no ha de ser complaent», que també «es pot criticar i fer mal» amb l'art.
A l'últim àmbit, Llits i franges, apareixen matalassos i capçals navegant sobre aigües fosques (La nit, 2019), naufragant, amb bombetes solitàries que les il·luminen tristament, amb cranis, amb capçals de llit que s'enfilen amunt com escales de mà, i matalassos rosa perseguits per ombres (L'ombra II, 2020). Aquesta ombra, segons Gabarró, ve «de La pubertat de Munch on apareix una adolescent asseguda en un llit que es tapa el pubis i una ombra darrere seu que representa la por. La por a què? No ho sabem».
En contrast, aquesta última etapa del pintor, que ha titulat Analogies, també té un vessant més lluminós, un pèl diferent de la resta de l'obra. En petit format, Gabarró, torna a jugar amb escales de mà, cranis i llits, però ho fa sense l'angoixa d'acabar una gran obra i, com ell diu, com un divertimento, com ell diu. La mateixa paraula que fa servir per l'única obra de l'exposició que se centra en el sexe femení, Metamorfosi, de 2023.
Els símbols queden, però l'ocre dominant cedeix espai a tons més lluminosos. Excepcionalment.