—L'occità està present a Catalunya a la zona de la Vall d’Aran. Quina és la vitalitat actual de la llengua aranesa?
—La salut de l’aranès és molt dolenta. Ara bé, la Vall d’Aran és la zona d’Occitània on la llengua està més protegida. I encara que les seves constants vitals no són ni de bon tros per llençar-hi coets, sí que gaudeix d’una certa protecció institucional.
—Què ha possibilitat que la llengua occitana gaudisca d’una protecció important a la Vall d’Aran?
—La Vall d’Aran té la sort d’estar en aquest costat de la frontera, de formar part de Catalunya. En cas contrari, ens passaria com a la resta del territori occità present a França. Arran d’estar a Catalunya, s’ha produït una transmissió de la psicologia catalana. Quan després de la dictadura franquista hi ha una reivindicació de la llengua catalana, a la Vall d’Aran es produeix una transmissió d’aquests valors lingüístics i hi ha un intent de recuperació. S’engega el procés d’introducció a l’escola i el 1990 aquesta protecció de l’aranès es materialitza amb una llei. Aquesta fita és producte d’una sensibilització social provinent d’un determinat ambient polític, el qual va permetre que hi haguera presència de la llengua als carrers o a l’escola.
—A pesar dels reptes i d’una situació no massa engrescadora, la llengua occitana té a la Vall d’Aran el seu principal refugi de vitalitat en comparació amb la resta del territori occità.
—Sí, efectivament. La Vall d’Aran és un territori d’uns 200.000 metres quadrats on la llengua té una protecció més gran i, per tant, una vitalitat més consistent. És un efecte, com deia abans, de la psicologia catalana sobre la llengua. El concepte sobre la protecció de la llengua pròpia que hi ha a Catalunya no està present ni a França ni a l’Aragó. Aquesta psicologia tan particular ha permès que es desenvolupi una protecció social sobre l’aranès, un comportament de la mateixa societat, i ha estat fonamental per assolir una protecció legal.
—Diríem, per tant, que les diferències entre el model que s’aplica a Catalunya i l’implementat a l’Estat francès són força notables.
—Fer pàtria a Catalunya vol dir fer pàtria en català. A França, en canvi, es pot fer occitanisme en francès. De partida, ja hi ha una possible renúncia a una determinada actitud social. Si a Catalunya es fa pàtria en català, a la Vall d’Aran es farà en occità. A partir d’aquesta concepció, els models de tractament de l’occità són ben diferenciats. Si a la Vall d’Aran hi ha una penetració molt important de la llengua a l’escola, a França pràcticament no hi és present. De fet, ni a la zona monegasca, ni a Itàlia, ni, com hem dit, a França hi ha docència a les aules en occità, llevat d’algunes escoles públiques bilingües i d’alguns centres bilingües impulsats per l’associacionisme educatiu. En el cas d’aquestes últimes, es tracta d’escoles bilingües anomenades calandretes. En tot cas, són testimonials en comparació amb el sistema escolar de la Vall d’Aran, on des de la primera etapa hi ha ensenyament en occità.
—Encara que són illes dintre del sistema educatiu francès, quin paper desenvolupen les calandretes i les escoles públiques bilingües?
—El moviment de les calandretes és molt digne i s’ha de valorar com a molt positiu, però és molt testimonial i ni molt menys cobreix el conjunt del territori occità. Aquestes escoles, que no són públiques i estan impulsades per associacions de pares, tenen dificultats importants per a sobreviure, com ara per sentències constitucionals que les posen en qüestió. En el cas dels centres públics bilingües, atresoren un model d’ensenyament partit: es fa docència en francès al matí i en occità a la vesprada, o a l’inrevés. La realitat, però, és que cada vegada es troben amb més restriccions, menys dotació de professorat i, en conseqüència, disminueixen les hores d’occità. Fins i tot, hi ha qui argumenta que, quan es crea una escola pública bilingüe per substituir una calandreta, s’impulsa amb la intenció de combatre el moviment occità, que ja és molt feble en si mateix.
—Al marge del sistema escolar, el tractament de l’occità a Catalunya i a l’Estat francès atresora més divergències?
—I tant. A la Vall d’Aran, l’occità s’usa per al debat polític. De fet, encara continua sent mal vist no emprar-lo als plens dels ajuntaments. A França, però, és impossible usar-lo, ja que darrerament s’han produït sentències judicials que impedien i negaven la utilització del català en els plens de les poblacions de la Catalunya del Nord. Diríem que hi ha un comportament molt diferent entre Catalunya i França a l’hora de tractar la llengua occitana. Al contrari que Catalunya, França arracona l’occità.
—A l’espai públic, és ben visible aquesta diferència.
—A França, la presència de l’occità a la retolació pública i a l’espai públic es podria qualificar de quasi inexistent i de perseguida. Hi ha una persecució evident de la llengua occitana, així com de les altres llengües que no són el francès. No fa ni dos mesos el mateix president francès, Emmanuel Macron, va expressar en un discurs a l’Acadèmia francesa que les llengües patueses, locals o regionals trencaven la unitat de la República Francesa. Ara bé, sí que hi ha una presència testimonial en algunes poblacions, com ara als autobusos de Montpeller o a la megafonia bilingüe del metro de Toulouse. També hi ha cartells que indiquen l’entrada al municipi en francès i a sota en xicotet en occità i plaques bilingües de carrers, però mai únicament en occità. A França, és impossible un escenari com l’existent a la Vall d’Aran, on les plaques de la via pública estan escrites únicament en occità. Però hi insisteixo: costa molt veure presència de l’occità a l’espai públic francès.
—Atesa aquesta situació de persecució i d’arraconament actiu de l’Estat francès, quina és la salut de la llengua al territori occità francès?
—No se’n deixen fer massa, d’estudis. Se n’han fet per part de l’Oficina Pública de la Llengua Occitana (OPLO), que va elaborar-ne sobre la presència a les regions de Nova Aquitània i Occitània, un departament creat fa uns anys sota aquest nom, però que no acull al conjunt del territori històric d’Occitània. L’OPLO va traçar una comparació entre la penetració de la llengua en aquestes regions de França i l’ús a la Vall d’Aran. Aquesta anàlisi assenyalava que l’ús habitual a les zones de França no arriba al 2%, mentre que a la Vall d’Aran l’usa el 20% de la població. Ara bé, són comparacions odioses, ja que no té massa sentit comparar dues zones que proporcionalment no són equivalents. Tanmateix, i malgrat que l’ús de l’occità és molt reduït a la part francesa, sí que hi ha una important reivindicació de la millora del seu ús que xoca amb la visió francesa i d’institucions com ara l’Acadèmia, que nega la possibilitat d’incrementar l’ús; i no ho diuen, però deixen entendre que per a ells seria millor que l’occità desaparegués.
—L’occità resisteix ni que siga de manera testimonial a l’Estat francès. Quina és la xarxa dels moviments a favor de la llengua occitana?
—No és una xarxa potent, estan desconnectats entre si, tenen un caràcter molt local i el que més presència té són moviments tècnics o científics d’estudi de la llengua. Es tracta d’un àmbit universitari, però està allunyat de la reivindicació. No hi ha una estructura potent de difusió i reivindicació de la llengua occitana. La referència de les entitats que resisteixen és l’Institut d’Estudis Occitans, el qual no és un centre d’estudis a l’ús, ja que té un tarannà de molta reivindicació social. Està molt compartimentat en estructures locals i regionals, algunes de les quals funcionen molt bé. En canvi, a escala federal, del conjunt del territori, no acaba de tirar.
—La salut de la llengua occitana és diferent de la part italiana i monegasca?
—A la zona monegasca, l’ús social és zero. A Itàlia, però, en ser una zona encara molt rural, hi ha un cert ús social i una certa presència a la música. De fet, s’ha de recordar que els sectors musicals són els darrers que queden davant l’anorreament total d’una llengua. En tot cas, hi ha zero presència a l’escola i la llei de protecció que tenen és una autèntica bogeria. No debades promulga que la llengua del territori serà decidida pels ajuntaments. I, per tant, hi ha llocs del territori on el consistori ha dit que la llengua és el francès pel contacte amb la tradició francesa. Atès que en quatre anys pot canviar la composició dels ajuntaments, no hi ha possibilitat, ni tampoc una oportunitat sòlida de revitalitzar la llengua occitana.
—En aquest territori, a més, hi ha la convivència amb el moviment piamontès.
—En efecte, és una variant de l’italià, però hi ha moviments que defensen que és una llengua separada. Ara bé, hi ha regions i poblacions que es declaren piamonteses, la qual cosa acaba constituint una certa bogeria institucional. De totes maneres, l’occità compta amb moviments socials de suport i, fins i tot, amb una certa estructura institucional a través de l’espai occità, que està conformat pels ajuntaments que són sensibles lingüísticament a l’occità. Cal recordar, a més, que l’italià Fredo Valla ha estat guardonat amb el Premi Robèrt Lafont, impulsat per la Generalitat de Catalunya per reconèixer el paper de persones o entitats en defensa de la llengua occitana. Lafont afirma que a Itàlia encara hi ha mobilització per l’occità, però que a França no la percep.
—A pesar de tenir una millor vitalitat que a la resta del territori occità, quins són els reptes lingüístics que afronta la Vall d’Aran?
—S’ha de dir clar i ras: o hi ha una voluntat més decidida de treballar en determinats àmbits per conservar la llengua occitana, o el seu futur serà molt complicat. Una de les qüestions que s’ha d’abordar és la immigració. A la Vall d’Aran, hi ha un 30% d’immigrants. S’ha passat d’una població de 6.500 habitants a una de 10.000 persones. És cert que estem parlant de xifres molt petites, però s’ha de pensar que és un creixement molt important per a un territori com la Vall d’Aran. La població ha crescut amb gent procedent del Marroc, Romania i Sud-amèrica, la qual, si ha d’escollir una llengua, opta pel castellà. Aquesta situació ha provocat un declivi de l’ús de la llengua perquè l’Administració no ha treballat aquest camp. No s’ha fomentat l’ús de la llengua occitana entre els immigrants.
—Més enllà de la qüestió migratòria, hi haurà altres desafiaments de futur.
—Sí, l’informe del Consell d’Europa assenyalava que s’ha de treballar amb certa urgència en l’àmbit de la sanitat, la qual està traspassada i és gestionada pel Conselh Generau d’Aran. Cada vegada hi ha una presència més complicada de l’occità a l’àmbit sanitari. Hi ha metges que no comprenen res de l’occità. Al seu torn, i malgrat els programes d’ensenyament en occità, en l’àmbit de l’educació també es produeixen uns incompliments brutals per la falta de professorat que sàpiga occità. I en termes lingüístics, totes aquestes problemàtiques acaben sempre en benefici del castellà.
—L’altre camp a treballar són els joves.
—Per descomptat. La penetració de la llengua en les capes joves és prou dolenta i no en fa tot l’ús que caldria per mantenir-la. A banda, el seu ús és força deficient, amb introducció de molt vocabulari procedent del castellà i amb unes aportacions cada vegada més grans de l’anglès. El català no té res a veure amb la substitució de la llengua aranesa. És necessari actuar en les capes joves perquè actualment utilitzen llengües que no són la pròpia. No hi ha una activitat de penetració en les xarxes socials, ni tampoc en els mitjans de comunicació, que és on caldria fer feina per la permanència de la llengua. Ara bé, tots aquests reptes depenen de la voluntat política de les autoritats per posar mans a l’obra i intervenir-hi decididament.