Entrevista a Veronika Paulics

«Necessito que la gent pense que parlo de les seves tripes, però són les meves»

La trajectòria de la periodista i poeta Veronika Paulics (São Paulo, 1967) és singular. Filla de pares hongaresos emigrats a Brasil, entre 1987 i 2013 va assessorar en matèria de comunicació moviments populars i organitzacions no governamentals. Després, es va instal·lar a Barcelona, dedicada a la traducció i l’edició. I va encetar un blog poètic en portuguès, «Ando a pé», del qual s’ha fet una selecció d’engrescadors textos en forma de llibre amb traducció de Joan Navarro. Una oportuna edició bilingüe del segell valencià Pruna. Una conversa literària per la qual es filtra el moment polític del seu país.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Veronika Paulics té els trets físics centreeuropeus però una gestualitat i un somriure molt brasilers, molt càlids. Es disculpa pel seu català, per no trobar de vegades el terme adient, però el seu domini de la llengua és francament notable. Visqué a Barcelona un curt període, el 2012, i tornà definitivament el 2014, per restar-hi a viure. Entremig, Paulics va traduir alguns poemes de Manuel Forcano al portuguès, «per entrenar el meu català». Va penjar al Facebook una de les traduccions. Així és com va entrar en contacte amb Joan Navarro, el poeta valencià i introductor a casa nostra de la poesia en llengua portuguesa, gràcies a amics comuns en aquella xarxa. Començaren a col·laborar: «Les coses van anar molt bé, ell té una manera de fer molt directa, jo soc molt directa, i això m’encanta», diu. El resultat ha estat «un vincle fort», amb la traducció de Magrana, de Navarro, al portuguès, de futura publicació. I l’esmentat A pé / A peu, una vigorosa mostra de poètica directa, terrenal i espiritual al mateix temps, arrelada als records i al present. Evocativa i compromesa.

- La seua és una biografia atípica, però cada vegada menys estranya en un món global.

- Quasi global. A l’orient encara no hem anat [riures]. Si mires el món, tots som nòmades. Potser no la teva generació, però segur que els teus pares o els teus avis provenen d’un altre lloc. És un món molt mogut...

- Vostè parla molt de l’exili, en el seus textos.

- Jo no volia canviar de país. Només deixar de viure a la ciutat on vivia, perquè és molt gran i les condicions de vida, molt difícils. Tot és lluny. I canviar de ciutat a Brasil comportava anar a altres ciutats grans, com Rio, Belo Horizonte o Salvador de Bahia, perquè les ciutats petites no tenen les infraestructures que hi ha aquí. No volíem canviar de país, però per anar a una ciutat habitable -tinc dos fills-, ens va semblar que Barcelona estava molt bé. Sí que tinc, en tot cas, una certa sensació d’exili: no és que no m’agradara estar on estava, m’agradava moltíssim, però les condicions existencials eren molt difícils. És un exili més existencial que una altra cosa.

- El llibre és una selecció de textos del blog Ando a pé, però sembla que s'ha fet un treball d’ordenació molt exhaustiu. Tots els blocs tenen una coherència interna molt gran, sobretot estilística.

- El meu primer moviment era fer un recull en ordre cronològic, però em va semblar que no anava bé. A Barcelona tinc un amic editor argentí, l’Aníbal Cristobo, que em deia que la poesia són moments de silenci i de parla. Sempre es pregunta quan llegeix alguna cosa per què algú suspèn el silenci per dir coses. O per què deixa de dir aquestes coses per fer silencis. A cada text em feia aquesta pregunta: Per què vull dir açò? Per què trenque el silenci? Al blog dic més coses de les que hauria d’haver dit, és una mica com un calaix d’esborranys, un calaix sorollós. Però el llibre està més definit en els seus silencis i paraules. I l’altre concepte que té l’Aníbal que m’encanta és que un llibre és com una playlist què estàs escoltant, maneres d’estar en el món. Llavors sí, vaig fer un treball de reordenar per blocs que tinguessin alguna cosa per dir, descontextualitzant els textos del moment en què van ser escrits. M’havien traduït textos periodístics i acadèmics, però aquesta és la meva primera vegada que em tradueixen un text literari. Joan em preguntava: «Per què has escrit això així, per què no ho dius d’una altra manera?». I de vegades escrivia els textos perquè estigueren d’acord amb la seva traducció.

- A l’epíleg, Evelyn Blaut-Fernandes destaca uns versos que m’havien cridat l’atenció: «Un dels secrets de la poesia és fer que a l’altre li semble que són seves les tripes que són meves». Em semblava una definició molt afinada sobre la identificació poètica del lector.

- Sí, però la poesia, els textos en general, és això. Si escrius alguna cosa, la màgia rau en què el lector es posi en el lloc de qui ha escrit el text, encara que sigui el periodisme més objectiu. Les preguntes que tens al cap han d’estar contestades d’alguna manera en aquell text. El meu origen és el periodisme, dono importància a la mirada sobre el món. I quan dic «Ando a pé», em refereixo a què estem caminant el món moltes vegades sense empatia, cadascú a la seva. Necessito aquest temps per posar-me al lloc de les altres persones, especialment d’aquells que no estan als llocs de poder. I que la gent que em llegeixi pense que estic parlant de les seves tripes. Però són les meves.

- De fet, al poemari hi ha una càrrega biogràfica molt forta: parla del pare, de la mare, de la llengua perduda (el poema «magyar»)... És una mirada molt retrospectiva.

- És l’edat, potser [riures]. Quan vaig arribar als 45-50, vaig fer un canvi vital molt gran. Els meus fills ja tenen vida pròpia, estan al món i es pot veure quins adults seran. El meu pare va morir, fa poc, i ja puc veure com seré quan sigui gran. Quan ets un nen, només veus fins els 20 anys, però ara soc al mig i ja he vist la mort. De la meva àvia, del meu pare, que va ser la més forta, per la connexió que tenia amb ell. I crec que la manera d’ordenar el llibre està impregnada d’això. Encara que alguns textos van ser escrits fa 18 o 20 anys, la majoria són d’aquest moment de la meva vida. Sóc molt transparent, molt directa. No hi ha un joc de paraules per amagar quelcom.

- La presència de la mort al llibre és constant, «la infinita voluntat de no morir mai» del poema «metamòrfica». Un text, per cert, que és una mena de pregària, no sé si irònica, a Santa Maria da Silva.

- No és irònica, però sí descreguda. Quan treballes molt la vida et passa per sobre. I no volíem això: volíem més temps per estar amb els nens i amb nosaltres mateixos. Veus morir gent més gran fins que mor una amiga més jove, d’una manera molt trista. Aquestes morts defineixen la teva vida. Si prens consciència que tot s’acaba algun dia, vius de manera diferent. La mort m’interessa en el sentit de l’amor a la vida: si estimem les coses, d’alguna manera la mort té més sentit.

"Si la poesia no hi és a les coses petites, no hi serà a les grans"

- Al llibre hi ha fragments de congelació d’instants, de vegades de coses tan quotidianes com fer pa, amb un resultat molt bonic.

- Només tenim cada dia. Ara mateix només tenim aquest moment: el que ha passat al matí ja és passat i el que vindrà encara no hi és. Quan tens cura de la teva vida, de cada cosa, quan estàs fent pa, la poesia hi és. Si la poesia no hi és a les coses petites, no hi serà a les grans. És la mirada. I el temps que tens per mirar les coses que t’estan passant. Pots mirar una tassa de cafè i pots no veure res. O fer pa per necessitat. Però el menjar té un sentit fort per a mi, preparar el pa té un sentit de casa, d’estar junts. Per ser amics, has de menjar un dia a casa meva.

- Això està molt bé. També és present al volum la connexió amb el seu passat activista. Quan diu «matar dona no portava a la presó». O «tot pres és un pres polític».

- Vaig començar a fer poesia per imitar la meva germana, que n’escrivia. Al meu pare li encantava la poesia, encara que fos enginyer químic... La poesia era a casa. Però amb tot el que estava passant a Brasil al final de la dècada del 1980, amb la fi de la dictadura militar, no em semblava gaire legítim escriure poesia. No servia per a res, per canviar el món. I jo volia canviar el món! Fins que vaig veure que les coses estan connectades, que no cal deixar una cosa per fer l’altra. L’activisme polític no pot estar desvinculat de la teva vida quotidiana, has de fer un moviment total: no pots ser un activista del canvi climàtic i canviar de mòbil cada sis mesos. Vaig encetar el blog perquè no volia ser una escriptora de llibres, però volia parlar d’una manera diferent, establir un diàleg amb persones que eren lluny.

- Al pròleg de l’Obra completa d’Orides Fontela (Edicions de 1984), escriu sobre la dificultat de ser dona i poeta en un país amb les taxes de feminicidis més altes del món i una de les més baixes de lectura.

- Sí. Viure a Barcelona és més fàcil com a dona i com a poeta. Però especialment com a dona. Puc sortir als carrers i no sentir-me amenaçada. Anar des de Calders fins la Vila Olímpic en bicicleta, sola, i no sentir aquesta tensió interna. A  São Paulo la violència està present. Com a dona encara més, és latent. M’he adonat d’això vivint a Barcelona, es pot viure d’una manera més relaxada.

- Per això ens resulta tan difícil entendre des d’ací l’ascens al poder en Brasil de Jair Bolsonaro? Què ens hem perdut?

- [Paulics fa una pausa molt llarga. Els seus ulls s’humitegen. I li canvia el to de la veu per fer-se trencadís] Jo encara tracto de comprendre. Quan decidírem venir a Barcelona la situació estava canviant, ja portaven dotze anys d’un govern diferent al que havíem tingut els darrers 500 anys. El meu activisme polític va ser per construir un país on les coses poguessin ser mínimament democràtiques, més igualitàries. Em podia anar a un altre país sense sentiment de culpa. I no sé exactament què ha passat ara, però hi ha coses que em criden l’atenció.Veig que cada persona que ha votat Bolsonaro ha rebut a través de les xarxes socials notícies molt diferents, molt personalitzades: als racistes, notícies racistes, als homòfobs, notícies homofòbiques... A qui estava interessat en l’escenari econòmic, li arribaven notícies sobre com Bolsonaro canviaria les qüestions econòmiques, no sobre el Bolsonaro homòfob, masclista i racista.

- Està suggerint una gestió electoral del Big Data?

- Sí. Les xares socials són molt presents a Brasil, la gent no s’informa de les maneres públiques. I els arguments que la gent em dona no tenen sentit respecte de les coses que jo sé sobre Bolsonaro, el que apunta tota la premsa del món. Però la gent el creu. Mentrestant, Bolsonaro es permet dir que l’esquerra és a favor de la tortura, la dictadura... Amb fotografies trucades, amb muntatges... Darrerament, estic menys connectada a les notícies que m’arriben des de Brasil, perquè em poso literalment malalta. No sé què fer, no sé per on anar, no sé què dir.

A pé / A peu
VERONIKA PAULICS

Traducció de Joan Navarro
Pruna Llibres, València, 2018
Poesia, 267 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.