El tràfec continu de gent a la xicoteta estació i el soroll dels clics dels bitllets feien pensar en una jornada laboral qualsevol. A la parada de tren de Puçol, una població situada a menys de 30 quilòmetres de València, no hi havia cap pista d’un municipi immers en les seues festes patronals. Només els senyals mòbils, aquells col·locats per prohibir la circulació durant unes hores, anunciaven l’adveniment a la vesprada del trasllat de la imatge de la mare de Déu. Era un dels actes religiosos d’unes celebracions que s’havien iniciat a les acaballes d’agost.
Al calendari mental de Miquel Claramunt, però, hi havia més esdeveniments anotats. Les comandes i el procés de fabricació dels seus productes marcaven el seu quefer diari. En un racó de l’entrada de la seua llar, amb una finestra que pegava a la cuina, havia construït el seu taller de canyes de dolçaina. Allà tenia les ferramentes necessàries per a elaborar l’element diferenciador d’aquest instrument de vent: paquets de canyes seques, un parell de màquines, una safata amb aigua, fils, navalles. Antic dolçainer, acumula dècades d’ofici. Pocs secrets d’aquesta artesania li són aliens.
Hi havia persones pròximes que li havien proposat un repte: fer pilotes de vaqueta. Tanmateix, Claramunt ho tenia clar i solament feia canyes de dolçaina, gralles i tarotes. La confecció de pilotes de vaqueta era un ofici practicat per no massa persones arreu de la geografia valenciana. José Enrique Narbona Álvarez és un dels més coneguts. Integrant d’una nissaga que va adquirir fama per la qualitat de les seues elaboracions, ha preservat junt amb la seua germana una professió atípica, desproveïda pràcticament de maquinària i amb uns ritmes de producció al·lèrgics a la immediatesa. Hi predomina l’orfebreria, la cura, l’excel·lència.
Tant Álvarez com Claramunt pertanyen al gremi dels artesans que possibiliten tradicions i expressions culturals pròpies del territori valencià. Si l’un proporciona l’element indispensable perquè els jugadors practiquen aquest esport autòcton, l’altre proveeix els dolçainers de la peça més cobejada perquè el seu instrument projecte melodies delicioses, emotives i colpidores. Ambdós són representants d’uns oficis sovint sense massa visibilitat i apresos amb la pràctica constant i quotidiana d’anys i anys, siga per herència familiar o per atreviment personal.
Rere el so de la dolçaina
Amb la represa democràtica, va produir-se una embranzida cultural en diferents municipis valencians. Ja durant els darrers compassos de la dictadura, quan el franquisme emetia símptomes moribunds, les expressions culturals pròpies van experimentar un cert reviscolament que va prolongar-se amb més energia quan els ciutadans escolliren a les urnes. Claramunt va passar de treballar al camp a fer-ho a l’Ajuntament de Puçol. Primer, va exercir d’agent de la policia local, i després va convertir-se en conserge. La seua estança al consistori seria determinant perquè acabara elaborant canyes de dolçaina.
“M’hi vaig dedicar gràcies al naixement de l’escola de música. I aquesta va veure la llum de casualitat. Va ser per iniciativa d’un regidor i arran d’una conversa en què es va comprovar l’interès que hi havia”, narra des de la seua cadira del taller. “Aquells inicis estaven dominats per l’eufòria. Ens vàrem apuntar una trentena o més de persones. No teníem ni idea encara, però vam començar a rebre classe l’1 de juny i el 5 de setembre ja vam eixir a tocar. Era una imprudència”, recorda entre rialles. El calendari marcava els inicis de la dècada dels vuitanta.
Poques setmanes després de l’inici d’aquella escola musical, Puçol celebrava les festes de Sant Joan. Per aquella festivitat, va contractar-se el grup la Moma, conformat per un elenc de personalitats del món de la dolçaina i el tabal, com ara Joan Martínez, Enric Gironés, Paco Ramírez, Xavier Ahuir, Raimon Galiana o Paco Bessó. “La Moma va interpretar una cercavila, i en acabar, vaig convidar-los a prendre alguna cosa a ma casa, que estava dintre de l’Ajuntament. En aquell moment, innocent de mi i una miqueta xafaxarcos, vaig agafar la dolçaina de Galiana per veure la canya”, rescata de l’anecdotari.
“En adonar-se, es va enfadar moltíssim”, comenta. Claramunt, però, va reaccionar. “A setembre, no provaràs les meues canyes”, va replicar sense que el dolçainer fera massa cas. No debades, confeccionar canyes de dolçaina, és a dir, la part superior de l’instrument amb la qual bufen els músics per emetre els sons, no era cosa d’un dia. Requeria una certa habilitat i una experiència que no tenia. Ara bé, Claramunt disposava de l’energia i el temps per aconseguir-ho. “Mai havia fet vacances. En el camp, no hi havia període de descans. A l’estiu, s’havia d’estar amb la tomata o els melons, i en agost calia plantar per a l’hivern. Però, en aquell moment, com a conserge, vaig tenir un mes de lliurança. No m’ho creia”, rememora.
Aconsellat per un treballador de l’Ajuntament de Puçol, que posteriorment exerciria de cap de la Policia Local, va desplaçar-se amb la seua família a Tuéjar (Serrans). Claramunt va instal·lar la seua tenda de campanya a prop del riu, en uns terrenys del seu company de feina. En aquell espai trobaria un canyar per començar a elaborar les canyes de dolçaina. “No en tenia ni idea. Vaig endur-me una canya per obrir-la per dins i tractar d’imitar la construcció. Per nugar-la, vaig haver d’emprar el fil que em van deixar a la carnisseria”, relata. A pesar de la seua inexperiència, la seua primera canya va sonar. Havia superat el primer repte.
Claramunt va haver de jubilar-se de la dolçaina perquè li sagnaven els llavis cada vegada que tocava, però va prosseguir en el món de la música tradicional amb la fabricació de canyes. “En vaig tirar 5.000 abans de vendre’n una”, ressalta envers el procés de perfeccionament que va emprendre per oferir un producte de qualitat. Al pòdium dels constructors de canyes, arribaria a produir fins a onze models diferents. N’elaborava quatre per a tarota, dos per a dolçaina —castellana i valenciana—, dos de gralla —una per a llarga i una segona per a curta—, així com per al sac de gemecs valencià, català i mallorquí. Encara més, n’arribaria a confeccionar per a gaites gallegues antigues.
“En l’any 2000, vaig caure malalt i em van jubilar de la feina. Van concedir-me una pensió, però com estava raonablement bé per a treballar, vaig dedicar-me plenament a fer canyes per complementar els ingressos familiars”, apunta d’una època en la qual va viure a Gilet (Camp de Morvedre) i de la mà d’un altre soci va impulsar un museu d’instruments. Tancada aquella aventura empresarial i després d’haver rebut tota mena d’encàrrecs de canyes, s’hi dedica només a construir-ne de dolçaina, tarota i gralla. Claramunt cobra de 5 a 12 euros per cada canya. “El preu depèn de la qualitat que tenen després d’haver-les provat”, indica.
El procés d’elaboració s’engega al canyar. “Nosaltres tallem les canyes; ja no les comprem. Tots els venedors treballen per a Vandoren, una empresa que fa canyes de saxo i de clarinet. Al dia en produeix unes 30.000. Necessita una immensitat de canyes i, per tant, nosaltres hem optat per buscar canyars i tallar-les. Ho faig amb l’ajuda del meu fill i un amic seu”, exposa. Claramunt fa recerca de canyars vells. L’última vegada va desplaçar-se fins a l’Aragó. “Usem un material més antic i la talla la fem quan fa fred per evitar problemes amb la sàvia de la canya”, afirma.
Guardades a l’ombra en la terrassa, el pas següent és tallar-les en tubs més xicotets, amb una mesura de 8,5 centímetres. Els tubs es parteixen en quatre i es va donant forma fins que amb un paper de vidre es redueix la seua grossor. “Quan ja tens la canya més fina, s’ha de posar a remulla durant una hora o una hora i poc. L’objectiu és que les canyes es puguen doblar”, desgrana. Fer la punta de la canya i lligar-la seran l’epíleg d’aquesta primera fase de confecció. “L’acció de lligar-la és a gust del consumidor, tant en el color com en la quantitat d’aire que deixes passar amb la compressió del fil”, puntualitza. Lligar-la costa sis minuts; tot aquest procés més d’una hora.
Les canyes, però, no es poden emprar de seguida. Claramunt aposta perquè vagen salivant-se durant més o menys 21 dies. A partir d’aquell moment, les canyes són testades per un músic professional. “Abans d’entregar-ne cap, són provades per un dolçainer de solvència i preparació contrastades”, remarca. Una cura i un rigor que l’han situat com un dels artesans més apreciats del món de la dolçaina, tot i no faltar la competència. “Hi ha músics que són manyosos i se les fan ells mateixos. També competim amb productors de canyes d’altres territoris”, assenyala pocs minuts abans que els carrers de Puçol recuperen l’esperit festiu amb el trasllat de la Verge.
Un rebot centenari
En poblacions com ara Carcaixent, enclavada a la comarca de la Ribera Alta i a escassos quilòmetres de les aigües del riu Xúquer, la petjada agrària encara resisteix el pas del temps. No només pels bancals de tarongers que envolten la vila, sinó per la fisonomia d’algunes cases antigues, amb unes entrades preparades per a acollir carros o animals amb els quals treballar el camp.
La llar de José Enrique Narbona Álvarez està construïda amb aquest patró. El seu avi va combinar l’aixada i el cabàs amb l’artesania. Sense cap mena de màquina, Enrique Álvarez Puig confeccionava sabates. La industrialització del calcer l’empentaria a buscar nous horitzons. Això sí, vinculats amb el treball manual del cuir. Álvarez Puig optaria per construir pilotes de vaqueta, és a dir, per fabricar l’element indestriable de qualsevol partida de pilota valenciana, siga en la modalitat de raspall, escala i corda o galotxa.
L’antic sabater adquiriria pilotes velles per obrir-les i desxifrar els secrets de la seua creació. Al principi, els seus productes no atresorarien massa qualitat, però a poc a poc arredoniria la factura de les pilotes. Ara bé, fou el seu fill qui duria la marca Álvarez a la galeria dels trinquets. Enrique Álvarez Martínez innovaria, buscaria cuirs bons i milloraria la tècnica per donar l’impuls definitiu a una aventura artesanal nascuda en 1922. Narbona Álvarez heretaria del seu oncle aquest negoci familiar, una pràctica que ja compta tres generacions.
“El meu oncle no va tenir fills. Jo soc fill d’una de les seues dos germanes, de la xicoteta. Tots vivíem a la mateixa casa. El meu avi ho feia a la planta baixa, ma mare en el primer i el meu oncle en el segon. Quan era xicotet, em passava la vida amunt i avall, i d’aquest contacte, va ensenyar-me a fer pilotes. Només arribar de l’escola, agafava la venda i pujava al segon pis per fer pilotes amb el meu oncle”, conta Narbona Álvarez. Aquella inquietud de xicotet començaria a ser un ofici en plena adolescència, quan el carnet d’identitat marcava 15 o 16 anys i estudiava a l’institut d’Alzira, la capital de la Ribera Alta.
Encara que va cursar psicologia i va especialitzar-se en la seua aplicació a la interpretació artística, sempre s’ha dedicat professionalment a la confecció de la pilota junt amb la seua germana. “Si no fas pilotes de qualitat, no hi ha massa venda. Nosaltres vivim bé d’aquest negoci perquè el nostre producte és molt apreciat al món de la pilota i totes les pilotes que fem les tenim venudes”, afirma. Trinqueters, jugadors professionals i amateurs de pilota i clubs són els seus clients. També alguna persona que desitja comptar amb aquesta artesania com a peça de col·leccionista.
Amb un preu únic de vuitanta euros, Narbona Álvarez i la seua germana n’elaboren de dos a tres cada dia. Ho fan al seu taller, ubicat en la part darrera de sa casa. És un dels secrets millors guardats d’aquest artesà: no l’ensenya a ningú. “El procés d’elaborar una pilota dura de quatre a cinc hores”, indica. Per a començar a fabricar la pilota, abans s’haurà d’haver adquirit un cuir de qualitat. “Cada vegada és més difícil trobar un bon cuir. Als animals ja no se’ls alimenta igual que abans i nosaltres necessitem un cuir que siga dur, com aquell que empraven per a fabricar les botes Segarra”, compara.
“El cuir s’ha de posar a remulla perquè és impossible treballar-lo en sec. Quan ja s’ha fet més blanet, es tallen els vuit triangles semiesfèrics dels quals constarà la pilota. A continuació, es fan uns forats als laterals perquè es puguen cosir els triangles. Abans de tancar-la, s’ompli amb fibra. En el passat, es feia amb una bola de llana, però en l’actualitat s’utilitza aquest material perquè és millor per al bot de la pilota”, dissecciona. Un treball absolutament manual que passarà per l’única fase mecanitzada: modelar la pilota amb una premsa perquè agafe la forma i el gramatge suficient. El temps per modelar-la és una setmana.
Els pilotaris, però, hauran d’esperar fins a un mes perquè la pilota es puga emprar als trinquets i als carrers. “Ha de passar un mes perquè s’asseque i agafe el pes adequat”, anota. El gramatge és diferent per a cada modalitat. Encara que la pilota siga igual, les usades al raspall masculí pesen entre 49 i 50 grams, i les utilitzades en la categoria femenina solen estar en els 42 grams. En el cas de l’escala i corda, el pes oscil·la entre els 45 i els 48 grams. “Quan el meu oncle feia pilotes, el gramatge era menor. Les pilotes pesaven 34 o 35 grams. Eren molt lleugeres. Amb el temps, s’ha augmentat el pes perquè els jugadors volien sentir més la pilota i perquè, si és més pesada, es desgasta i es pela menys en utilitzar-la als trinquets i als carrers”, contextualitza.
Narbona Álvarez i la seua germana es guanyen bé la vida amb la fabricació de pilotes. Són dels pocs artesans que hi ha arreu de la geografia valenciana i, de moment, no comptem amb relleu generacional. “El meu fill té 27 anys i és músic professional, i la meua neboda en té 24 i és professora de matemàtiques. No els veig a cap dels dos dedicant-se en el futur a l’elaboració de pilotes de vaqueta”, afirma. Amb la seua germana havent bufat les espelmes dels 59 anys i ell havent-hi assolit els 62 anys, l’ombra de la successió està present. I més quan l’aprenentatge per a fabricar pilotes “requereix un parell d’anys”.
“Haurem de veure com ho solucionem i a qui ensenyem perquè seria una pena que es perdera aquest ofici. És cert que és una activitat minoritària i amb una demanda restringida, però si fas un producte de màxima qualitat, es pot viure bé”, manifesta amb la mirada present del seu oncle i del seu avi a través dels quadres; dos artesans que van encimbellar les pilotes Álvarez al màxim reconeixement dintre de l’univers de l’esport autòcton valencià. Els seus descendents han permès que el bot d’aquestes pilotes supere el segle de vida. El repte és ampliar la història. •