La Sara Granados té 23 anys i vol ser actriu. Amb el sou que guanya al restaurant on treballa, aquesta garrotxina arrelada a Barcelona fa front a les despeses fixes de cada mes: el lloguer del pis que comparteix amb unes amigues, la part proporcional dels rebuts de l’aigua i la llum, la tarifa del mòbil, la moto, la benzina i, és clar, el menjar. El seu objectiu declarat és estudiar teatre —somia actuar en musicals o en sales de petit format—, però de moment ha deixat aparcada aquesta passió. El pressupost no li ho permet.
A més, tot i que comporte un gran estrès, a la Sara li agrada l’hostaleria. Fa tres anys que atén els clients a Ca la Nuri, un local de la Barceloneta, situat al davant mateix de la platja del Somorrostro, que durant la resta de mesos de l’any té uns 20 o 25 treballadors. A l’estiu, en canvi, la plantilla es multiplica per dos, com les temperatures, que a la cuina poden fregar els 50 graus. “Cada any costa més de trobar-hi gent, molts s’estimen més de treballar en un super- mercat o qualsevol altre lloc, perquè això els evita la calor, l’estrès i la pressió de tenir un tracte tan directe amb el client”, explica.
Per acabar-ho d’adobar, el client de la tardor i el de l’hivern és molt més tranquil que no el dels mesos estivals. “Fa l’efecte que a la temporada baixa tot és de bon rotllo, i a la temporada alta, molt més ràpid i estressant”, relata la Sara, “la gent arriba al local i vol dinar de seguida per tornar a la platja, com si no hi hagués ningú més”.
El factor psicològic
En la interacció amb els comensals, el factor psicològic hi juga un paper clau, i ella mai no abandona el posat amable. “Ja puc tenir un dia de merda que el client sempre em veurà amb un somriure a la cara... Perquè tinc vocació d’actriu!”, exclama. “D’alguna manera, treballar cara al públic a l’estiu, en plena Barceloneta, ve a ser un màster en dramatúrgia.”
Ella remarca la conveniència de separar la vida personal i laboral. “Qui més qui menys té els seus problemes, les seves preocupacions, però en accedir per la porta del restaurant has de saber amagar-les”, comenta. “Si un d’aquests dies fotuts atens un client que et toca una mica la pinça, no explotaràs davant seu, però potser contestaràs malament a algun company o ploraràs en el bany quan no et vegi ningú”. Ella admet que “no és gaire senzill de gestionar, tot plegat”, però, a títol personal, confessa que treballar sota aquesta tensió “motiva bastant”.
Quan fa memòria dels seus inicis, en 2021, reviu sentiments que, afortunadament, només habiten al bagul dels records. “No m’atrevia a anar a les taules, em feia tantíssima vergonya... Ara em trobo molt més còmoda, sé contenir la meva efusivitat i dissimular els dies dolents”. Un desdoblament de personalitat que, sens dubte, li resultarà útil amb vista al futur, quan per fi puga guanyar-se la vida en el món escènic. Amb l’experiència acumulada, però, sosté que el pas per l’hostaleria és altament recomanable: “Tothom hi hauria de treballar en algun moment de la seva vida”.
Com en totes les monedes hi ha una creu, però també una cara. “Fa poc, una taula de 37 guiris va deixar una molt bona propina”, destaca. “Tenim una molt bona carta, oferim plats de qualitat, però la gent d’aquí és molt menys generosa. Si paguen amb la targeta, ens demanen que l’arredonim una mica per dalt, res a veure amb el client de fora”.
Mutació estival
A l’estiu, la clientela de Ca la Nuri canvia radicalment. De catalans, n’hi ha quatre, gairebé tothom és de fora i està de pas. Massa sovint, amb un aire de superioritat evident. “És allò de ‘com que pago, puc seure on vulgui, has de saber comunicar-te perfectament en el meu idioma i vull que sigui tot ràpid’. La gent d’aquí és força més respectuosa amb els cambrers que no la majoria de fora”. Un dels fets diferencials del client forà és que insisteix a sol·licitar la presència del cambrer a cada poc, com si únicament serviren la seua taula.
“En el rànquing d’arrogants, els francesos són els líders indiscutibles; marquen les distàncies i, si no els parles en francès, se senten ofesos; després vindrien els anglesos i els xinesos, que deixen molts diners i bones propines, però mai no et miren als ulls, jo soc incapaç de connectar-hi”, afirma. Els italians estarien a mitja taula, “com els madrilenys i els andalusos, que sovint també et miren per damunt del muscle”, afegeix. “Ben mirat, els de la terra són els menys arrogants”, conclou la Sara, “els catalans empatitzen més amb el cambrer”.
La jornada laboral és força fluctuant. Hi ha el torn de matí, el de tarda i el partit, que és el més dur: des de les 12 fins a les 16 hores i des de les 20 hores fins a la 1. Quan li toca aquest horari, la Sara fa una migdiada a casa per descansar una mica... “Però sempre m’aixeco d’una mala hòstia impressionant”, reconeix sense abandonar, no obstant, el somriure que la caracteritza.
Encara que la jornada completa és de 40 hores, ella en fa 30 per voluntat pròpia. “Necessito respirar una mica, la meva vida no pot ser treballar, treballar i treballar. Malgrat tot, dels dos dies seguits que descanso, el segon ja estic pensant en la feinada que m’espera l’endemà.”
Com passa amb els clients, entre els treballadors de la temporada d’estiu predominen els estrangers. A la cuina, per exemple, hi abunden els filipins, i de cambrers, n’hi ha paquistanesos, marroquins, italians i, fins i tot, xinesos. De fet, l’encarregat de la Sara ho és, de xinès. Un xinès ben particular, l’Albert, que s’expressa en un català perfecte, perquè hi viu des de petit. “Ha estat el meu mestre”, diu ella.
Els propietaris del negoci sempre ho han tingut clar. La primera llengua de Ca la Nuri és el català i l’atenció telefònica ha de fer-se en aquest idioma. “Els caps són catalans i lluitem per mantenir la nostra llengua”, explica la Sara. Tot el personal n’ha de tenir, per aquesta raó, uns coneixements bàsics. “Les reunions que fem abans de cada servei són en català”, subratlla. “Si un company no ho ha comprès tot, li ho repetim amb més calma, però de nou en català, a fi que a poc a poc l’entengui”.
“A l’estiu, però, escoltem parlar poquíssim català, escoltem qualsevol idioma excepte el d’aquí, i això em fot moltíssima ràbia”, apunta la Sara, que ben aviat esdevindrà l’encarregada del tercer Ca la Nuri, que completarà l’oferta actual a la Barceloneta i l’Eixample.
Per qui hi vaja, la Sara ens recomana els seus dos entrants predilectes, unes tellerines a la planxa amb all i llimona i uns musclos a la planxa amb all i julivert “fresquíssims, molt bons”, i un plat principal d’arròs al forn amb escamarlans i navalles. Per alguna cosa els arrossos són l’especialitat de la casa.