Perjudicats per la inflació, la crisi d’habitatge i els salaris congelats, els joves han decidit que, si no se’ls paga prou per viure bé, no dedicaran cos i ànima a la seva feina. Potser perquè, a occident, malgrat certes recessions econòmiques, han crescut en un estat del benestar ben establert, o perquè, després de patir la pandèmia, la salut mental ha passat a ser una prioritat, la generació que ara té entre vint i trenta anys ha començat a canviar la manera en què es relaciona amb les responsabilitats laborals.
A xarxes tot té un nom. El concepte paraigua de tot això és la quiet ambition (ambició silenciosa). És a dir, ara molts joves —per descomptat, no tots— prefereixen gaudir d’una feina que els permeti viure, però que no els obligui a deixar-se la pell en hores extres i sacrificis diversos per empreses que, sovint, no els cuiden massa. “No vull una carrera laboral al món corporatiu, només vull una feina que pagui per les meves necessitats bàsiques i no em generi una crisi d’ansietat gairebé cada dia”, explica una tiktoker americana. Sovint, la quiet ambition contempla prioritzar les condicions laborals, la flexibilitat horària, la possibilitat de teletreball i conciliació amb la vida personal.
Aquesta ambició silenciosa té afluents, tendències derivades que apareixen a les xarxes. N’és un exemple el quiet vacationing, que és com s’etiqueta l’acció de viatjar mentre es treballa en remot. Connectar-se de 9 a 5, aparèixer a les reunions digitals, fer la feina fins a l’hora exacta en què s’acaba la jornada i a les cinc en punt tancar el portàtil per gaudir del destí escollit. Com fan els nòmades digitals tot l’any, però de manera puntual. Un altre és el quiet quitting, és a dir, fer el mínim necessari perquè no et facin fora de la feina, però res més.