Ni un dia més a l’oficina

a Laura treballa en una immobiliària situada a la cruïlla del carrer de la Pau i la plaça de la Reina, al cor de València, però poden passar dies i dies sense que entre per la porta un client local. Ja li sembla més probable que hi accedesca un coala o un elefant que un veí a la recerca d’un pis de lloguer.

La fauna que sovinteja l’agència és variada, però amb un denominador comú: la condició d’estrangers. I tots ells s’agrupen en quatre categories: els que s’instal·len a la ciutat per a estudiar o perquè la seua empresa hi ha arrelat, els que provenen de Rússia i Ucraïna per les derivades econòmiques de la guerra, els qui hi arriben per assaborir la jubilació daurada que sempre havien anhelat i, finalment, els anomenats nòmades digitals.

Aquesta espècie en concret, la de nòmada digital, s’ha reproduït —i de quina manera— en els darrers anys. Gent que volta pel món amb poca cosa més que un ordinador portàtil, un telèfon mòbil i un passaport. Avui viuen a Múnic, d’ací a quatre mesos a Bristol i després a Tessalònica. Persones que no pronuncien mai allò d’“un dia més a l’oficina” perquè, d’oficina física, no en tenen. El seu lloc de treball és la Terra. La Terra en conjunt.

En la majoria dels casos es mouen entre els 25 i els 45 anys. Es comuniquen en anglès com si aquesta fora la seua llengua materna i, estiguen emparellats o no, això de tenir descendència no entra en els seus plans a curt termini… I a llarg termini, tampoc.

Bé, hi ha un element addicional —gens negligible— que acostuma a ser-hi inherent: el seu poder adquisitiu elevat, els bons sous que perceben per feines habitualment emmarcades en el camp de les noves tecnologies: enginyers de telecomunicacions, experts en màrqueting digital, programadors informàtics…

Treballen en remot i viuen en remot, lluny de casa. I no perquè algú els ho haja imposat, sinó perquè així ho han decidit. Els nòmades i les nòmades digitals, doncs, participen en la rifa de la felicitat amb més opcions d’èxit que la resta de mortals. Hi juguen bastants més butlletes.

 Comptabilitzar-los resulta del tot impossible. No existeix cap dada mínimament fiable. N’hi ha de provinents de la resta de la Unió Europea que no s’empadronen i que, per tant, no hi consten, i d’altres, d’extracomunitaris, que tan sols sol·liciten un visat de treball temporal perquè s’hi estan pocs mesos. Aquests tampoc no figuren al cens.

En canvi, l’efecte sobre l’increment del preu de l’habitatge sí que es percep amb nitidesa. A València, la ciutat que diversos mitjans de renom i portals d’internet han atorgat darrerament la distinció de millor destinació del món per als expatriats, els lloguers s’han disparat d’ençà de la pandèmia. El foment del teletreball provocat pels mesos de confinament i els períodes de reclusió domiciliària parcial han esperonat l’arribada de persones deleroses de gaudir d’un clima menys fred. La presència de platja hi juga a favor.

A Barcelona, la moda prové de molt abans. I les conseqüències, en idèntica direcció, permeten intuir el camí que li espera a València: a districtes com el Poblenou o l’Eixample, dos dels predilectes dels nouvinguts, el cost d’una habitació ja ha trencat la tanca psicològica dels 1.000 euros mensuals. Una xifra inaccessible per a un mileurista indígena i que comença a ser-ho per a qui no supere els 35.000 o 40.000 euros anuals. De fet, el 5 d’octubre passat, en el marc de la quarta edició de la Barcelona New Economy Week (BNEW), el comissionat de Promoció de Ciutat de la capital catalana, Pau Solanilla, ja va deixar clar que l’accés a la vivenda s’havia erigit en “el principal problema” a l’hora d’atreure joves emprenedors talentosos.

El mal endèmic del lloguer és compartit per Palma, una ciutat de dimensions netament inferiors, però que, per això mateix, encara es veu més afectada per l’arribada massiva de nous residents, en la majoria dels casos acabalats. Trobar-hi un pis per menys de 900 euros al mes voreja el qualificatiu de quimera. Les habitacions més modestes dels barris més populars, com ara Son Gotleu, ja van pels 400 euros.

Llars a mida

En qualsevol cas, el mercat és una mica més amable amb els nòmades digitals, que estan fent florir un nou tipus d’edifici: el que fusiona el coliving (‘coallotjament’) i el coworking (‘cotreball’), és a dir, un espai on poder disposar de 40 o 50 metres quadrats d’ús particular, amb una àrea compartida perfectament equipada per a la feina: un entorn silenciós, ampli, força enllumenat i amb les connexions necessàries per treballar a distància sense ensurts.

Agustina de Adamo, nascuda a Buenos Aires en 1993, coneix molt bé aquesta mena de blocs. Hi ha residit a Palma, on arribà procedent de Malta, a Londres i a diverses ciutats de Romania, Itàlia i Bulgària. Tot plegat en un any i mig. Pròximament, té previst visitar Egipte i després, segurament, Albània. “Però qui sap, en aquest tipus de vida els plans tot sovint s’alteren”, explica amb un somriure a la cara.

Des de maig de 2022, la Tina roda pel globus. Treballa com a programadora per a una empresa californiana de vi que ven el producte per internet. “De mitjana faig quatre viatges en avió al mes”, diu. “Des de ben petita m’ha agradat viatjar i conèixer indrets nous”. Això sí, sense perdre el contacte amb els seus, perquè Tina retorna a l’Argentina sempre que les obligacions laborals li ho permeten.

Graduada en disseny gràfic, va especialitzar-se en temes de programació i de seguida va trobar-se amb una vida convencional a taula: feina, parella i un viatge en el mes de vacances. Massa poca cosa per a un esperit inquiet com el seu. “Somiava treballar en remot”, confessa asseguda en una cafeteria de Palma. Com que l’empresa de vins ho feia viable —42 dels 80 empleats integren la part tecnològica— i acabava de trencar amb el seu xicot, va iniciar aquesta aventura sense límits geogràfics.

Mai no ha trepitjat la seu californiana de l’empresa que li paga. “Fins i tot vaig fer per remot les proves d’accés!”, exclama. Malgrat que es considera ben pagada —“si no, no podria dur aquesta vida”— no amaga que als Estats Units busquen professionals llatinoamericans, com ella, perquè poden pagar-los menys que no als nadius. A Palma, precisament, ha conegut qui és la seua parella actual, un veneçolà que es dedica al sector nàutic.

La feina de la Tina té les seues particularitats, però ja li agraden. En efecte, la seua jornada ha de coincidir amb la dels Estats Units, raó per la qual treballa sobretot entre l’hora de dinar i la de sopar. I els matins, ara que és a Palma, els té lliures per “anar a la platja, passejar per la natura i conèixer llocs nous, perquè aquí hi ha de tot a una distància curta”. A l’Argentina, per banyar-se a la mar, havia de desplaçar-se cinc hores en cotxe.

Els colivings en què s’ha allotjat són com residències d’estudiants per a públic adult. “Cada cop n’hi ha més pertot arreu”, constata. A la de Palma, ubicada en el barri de Son Armadans, paga 1.150 euros mensuals per l’estada, la piscina i l’ús de l’espai de coworking. El menjar va pel seu compte. “Ja sé que el cost d’un pis llogat sol ser més elevat, però, en qualsevol cas, la vida del nòmada digital no és gens barata”, subratlla. “Els colivings són més barats que no un Airbnb; amb els apartaments, a més, has d’abonar un coworking a banda, si és que vols tenir una mínima interrelació social”.

La italiana Valentina Ruta també necessitava aquesta interacció. Procedent de Milà, va aterrar a Alacant, d’on és la seua parella, per a completar els estudis universitaris. Avui treballa com a autònoma per a diverses empreses espanyoles i estrangeres, així com per a particulars. Tradueix a l’italià, el francès, el castellà i l’anglès, amb clients tan variats com la Comissió Europea, la cadena esportiva Decathlon o per a fires i congressos.

“A Alacant he trobat moltíssima gent de fora treballant igual que jo”, comenta. “Ací tot està a l’abast de tothom, tot ho tenim a tir de pedra”. Valentina treballa molt de temps a casa, però en el passat ha compartit oficina i un coworking. Encara ara, de tant en tant, agafa l’ordinador al muscle i se’n va a l’espai de treball que hi ha a la Rambla.

“Per la feina del meu marit, també ha treballat en altres ciutats, per exemple al Carib”, afegeix. “Era a Barbados sense que els meus clients ho saberen, però vaig haver de salvar els inconvenients derivats de la diferència horària”.

Uns pocs quilòmetres cap al sud, a Torrevella (Baix Segura), l’holandès Jac Goorden, un enginyer de software de 58 anys, és la versió contemporània de Phileas Fogg. Treballa des de casa seua, però, per raons laborals, cada setmana vola a diverses ciutats europees. També es retroba periòdicament amb la família al seu país d’origen.

“La meua dona i jo volíem gaudir del clima de Torrevella i treballar amb més tranquil·litat, però cada sis o vuit setmanes tornem a Holanda per a visitar els nostres familiars”, explica el Jac. Abans d’aquesta població turística, havia residit a París i en diferents ciutats alemanyes.

Ell és l’únic membre de la microempresa on treballa que va decidir fer les maletes. Els quatre companys que té fan la feina des dels seus domicilis i un dia a la setmana acudeixen a l’oficina de manera presencial.

“A Torrevella encara resulta complicat crear una comunitat de nòmades digitals, no en conec molts… Ara bé, la vida és molt més barata que no a Holanda. A Madrid o Barcelona no ho notaríem tant, perquè són ciutats on la vida s’ha encarit força, però a Torrevella, i a la província d’Alacant en general, la situació és molt més favorable”, exposa. Des de la ciutat de les salines i les havaneres, farcida de visitants a l’estiu, el Jan i la seua esposa han visitat compatriotes seus que treballen a distància des de València, Múrcia i Màlaga. També han aprofitat per conèixer de prop Madrid, si han tingut l’oportunitat de mantenir allà alguna trobada de treball.

Medicina per a la desestacionalització

Per les seues característiques, Torrevella està en condicions d’esdevenir un gran pol d’atracció de nòmades digitals. Disposa de desenes de milers de segones residències que només s’ocupen unes poques setmanes a l’any: les d’estiu. Amb ells, uns visitants de llarga estada, l’objectiu de la desestacionalització del turisme seria més a l’abast. Poden ser la medicina que sane aquesta malaltia.

Marco Celdrán, investigador de l’Institut d’Investigacions Turístiques de la Universitat d’Alacant (UA), és un dels que ha passat de les paraules als fets: “El fenomen dels nòmades digitals és molt estimulant, Torrevella ha de saber aprofitar aquesta oportunitat. Nosaltres hem dissenyat una estratègia per a captar nous segments de consumidors i turistes, dins de la qual, durant dos anys, hem desenvolupat un curs de nòmades digitals per a motivar i inspirar un laboratori de turisme residencial”.

I quin ha estat el resultat? “El curs ha generat molt d’interès a l’hora d’estudiar la possibilitat d’instal·lar coworkings, perquè els nòmades digitals desitgen treballar en comunitat, conèixer persones noves amb qui poder col·laborar, generar nous projectes laborals o, simplement, mantenir una amistat”. El repte d’habilitar aquests espais per tal de captar talent és damunt la taula.

En la mateixa línia s’expressa Rafael Lafont, el director de la Fundació Empresa de la UA (Fundeun). “Els nòmades digitals no sols busquen un bon clima i la platja, sinó també trobar una comunitat. A través d’un congrés que vam fer vam constatar les potencialitats de la ciutat d’Alacant per a captar aquest tipus de treballadors”, diu.

Fruit de tot allò, la Fundeun va redactar un informe adreçat a l’Ajuntament per a desenvolupar aquesta idea, i el consistori, mitjançant el Patronat de Turisme local, va impulsar una campanya audiovisual per a promocionar la ciutat com a destinació idíl·lica per als teletreballadors. “Hem fet campanyes de visibilitat per a turistes i hem dissenyat, igualment, campanyes de comunicació per les xarxes socials”, afegeix.

Alacant, detalla Lafont, està en possessió de les cinc ces que representen el paradís per a qualsevol nòmada digital: “El clima, la connexió, la comunitat, el cost de la vida i la connectivitat”.

La desconnexió dels ‘expats’

 “L’estil de vida ha canviat perquè ho ha fet la societat”, corrobora Jordi Colobrans, del Departament de Sociologia de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (UB). A ell no li agrada gens ni mica la denominació nòmada digital; troba que antropològicament té una connotació negativa, prèvia a la civilització. Per això s’estima més anomenar-los, ras i curt, treballadors digitals. Són el resultat, efectivament, “del trànsit de la societat industrial a la societat digital”. “L’estat nació es va inventar en un moment determinat, però el context en què va néixer ha canviat molt d’ençà de l’arribada de la globalització i la variable digital; ens hi hem d’adaptar i entendre’l com toca”, precisa.

Tot i el seu afany de sentir experiències noves i de conèixer persones de diversos llocs del planeta, no sempre els expatriats —popularment coneguts amb la forma anglosaxona expats— s’integren com podríem suposar. N’hi ha que viuen en autèntics guetos —el coliving, el coworking, els locals freqüentats per estrangers— sense barrejar-se amb la població local. Massa sovint ni tan sols fan el pas d’aprendre l’idioma, en tenen prou amb la llengua de Shakespeare.

A ulls de Colobrans, la percepció de comunitats de treballadors digitals excessivament tancades, endògenes, no ve tan de nou. “A la Jerusalem de fa 2.500 anys ja hi havia la Jerusalem cristiana, la Jerusalem musulmana, la Jerusalem armènia i la Jerusalem jueva”, assenyala. “La gent que viu i treballa en el món digital es relaciona amb la gent que viu i treballa en el món digital. És coherent que generen llaços dins d’aquest espai virtual. Això pot sorprendre a qui està habituat a veure les coses d’una altra manera, però les generacions canvien, evolucionen, i la gent més gran sempre es queixa dels hàbits de la gent més jove… Sèneca i Sòcrates ja es queixaven dels joves, a la seua època!”.

L’onada digital, en aquest sentit, ha trasbalsat els paràmetres que coneixíem des dels grecs i els romans. Ara, l’oci i el negoci poden anar plegats. El turisme i el treball poden compatibilitzar-se gràcies a les feines a distància. “Ni els horaris ni l’espai no són els que es prioritzaven a l’era industrial”, insisteix a dir Colobrans. “Com a civilització, hem creat una nova realitat: la realitat digital. El temps i l’espai no són tan rellevants com abans. Per a les empreses també resulta més interessant: ja no han de mantenir grans instal·lacions on encabir la seva plantilla, poden abaratir-ne els costos. El repte, ara, és de tots aquells territoris que aspiren a captar aquest talent. Per aconseguir-ho, hauran de bastir projectes d’innovació i estímuls atractius”.

Un altre factor de modernitat és que, entre els nòmades digitals, no existeix cap bretxa de gènere. Hi ha tantes dones com homes treballant pel món. Fins i tot algunes més.

Todd Wasserman, un periodista novaiorquès especialitzat en informació tecnològica i d’empresa, va escriure al portal Mashable.com ja fa nou anys, en novembre de 2014, un article de titular cridaner i contingut premonitori: “Els nòmades digitals viatgen pel món mentre vosaltres us podriu a l’oficina”.

Llavors ja existien uns dos centenars de persones que havien obert un bloc a internet on compartien la seua experiència com a treballadors planetaris. La millora de les connexions d’internet a través de la banda ampla i l’extensió de la xarxa wifi ja havia possibilitat que, en 2013, el 2,6% dels treballadors nord-americans treballaren —a jornada completa o només en part— de manera telemàtica.

En aquell reportatge iniciàtic ja es feia esment a la conveniència de treballar en un espai compartit, separat de la llar. I Greg Jorgensen, un programador de Portland, a l’estat d’Oregon, comentava la seua trajectòria com a nòmada digital. Per bé que somiava emigrar a Costa Rica o Belize, les connexions no eren prou bones per fer-ho i havia hagut d’anar-se’n al sud-est asiàtic. Un cambrer tailandès de Las Vegas va recomanar-li el seu país per practicar el submarinisme, una de les grans passions que tenia. D’allà va passar a Malàisia, Laos i Macau, entre més països.

Jodi Ettenberg, una escriptora de viatges, reblava el clau: “No es tracta només de viatjar o de treballar des de qualsevol lloc. És la barreja d’ambdues coses, i aprendre, com a persona, a adaptar-se a situacions molt diferents. És un procés increïblement satisfactori”.

Vora una dècada més tard, el panorama és ben diferent. Ja no sols s’han creat tot de coworkings, sinó que ara, directament, es creen colivings amb coworking inclòs.

A València, en un complex d’aquestes característiques, per accedir a un estudi moblat, amb bany, cuina privada i totes les despeses cobertes, cal abonar un mínim de 800 euros en un barri com Aiora, a mig camí entre el centre de la ciutat i la platja. A poca distància, el Cabanyal i el Canyamelar, que ja oloren la mar, han experimentat un increment dels preus desorbitat. En aquests deu anys han passat de ser dos barris bastant degradats, amb poca demanda, a convertir-se en un autèntic caramelet.

A Urban Campus, el coliving en qüestió, no s’accepten estudiants ni mascotes. L’edat permesa va dels 25 als 40 anys i la majoria de clients són autònoms o emprenedors adscrits a una startup o a una multinacional. L’estada mínima és de tres mesos, però, usualment, la gent s’hi queda un any o més. A les zones comunes hi ha el coworking, un gimnàs, una zona lounge, una terrassa i una sala de vídeo on tothom pot veure les sèries de Netflix.

Amb casa pròpia… De lloguer

La parella holandesa formada per Henok Nuguse i Annelot Konijn —naturals d’Amsterdam i Hoorn, respectivament— no viu a un coliving, sinó que tenen living propi. O més ben dit, llogat.

Vivien llogats a Russafa, un altre barri de moda de la ciutat, i ara s’han traslladat a Malilla, entre el parc Central i el nou hospital La Fe. Abans d’entrar-hi van interessar-se per la compra d’un habitatge, però els preus ja estaven pels núvols. “València ha agafat la fama de gran ciutat per a viure i això ha disparat el cost dels pisos”, lamenta Henok.

Ell fou qui primer va fer-hi cap. Residia a Madrid, però amb motiu de la pandèmia va retornar al seu país d’origen. Quan la covid va començar a estar superada, ell i la seua nòvia —a qui havia conegut a Holanda pocs mesos abans— van decidir emigrar a València, aquella ciutat de què tothom parlava tan bé.

“La primera vegada que hi vaig anar, mentre vivia a Madrid, no va agradar-me gens ni mica!”, comenta Henok entre riures. Després va tornar-hi un cap de setmana, a la casa que un amic tenia a Rafelbunyol (Horta Nord), i va quedar-ne impactat: “El clima, la natura, la mar, el centre històric, la Ciutat de les Arts i les Ciències… València és una ciutat meravellosa!”.

Quan gira la vista enrere i recorda la seua oficina holandesa, té clar que ha eixit guanyant. “La gran majoria de treballadors estrangers que he conegut a València no tenen la intenció de marxar d’ací”, fa saber. “Alemanys, italians, francesos… Gent que ja ha après espanyol i que s’interessa per la cultura local. En general, diria que els nòmades digitals som persones que conservem els nostres costums, però que mirem d’enriquir-nos amb la cultura del lloc on som”.

Els partits de vòlei platja a la Malva-rosa i les Arenes, les paelles a llenya i el sol, el déu Ra cada vegada més present a València, són elements que el fan sentir feliç. “És que no té res a veure amb Amsterdam o Madrid”, diu. “València té més espai per al ciutadà, més qualitat de vida. I encara que la vida s’ha encarit els darrers anys, la llum o la benzina continuen sent molt i molt més barates que no a Holanda”.

Henok i la seua parella ja figuren en el Padró i no tenen intenció d’abandonar-lo. “Si Annelot no diu el contrari, ens quedarem ací molt de temps”.

La tributació és un altre punt a tenir en compte. A Ciutat de Mèxic s’ha generat una polèmica considerable perquè el Govern local pretén aturar l’escalada imparable dels lloguers —un 14% més cars en el darrer any— amb un increment notable dels impostos que paguen els treballadors digitals. Es calcula que ja n’hi ha més de 90.000, amb un impacte de 9.300 milions de pesos —uns 510 milions d’euros— sobre l’economia.

L’alt poder adquisitiu d’aquests immigrants de primera sens dubte que contribueix a l’encariment de la vida. La nova llei de startups espanyola, aprovada a la darreria de 2022, aplana el camí a qualsevol treballador estranger —no comunitari— que demostre uns ingressos mensuals equivalents o superiors a dos salaris mínims interprofessionals, és a dir, a 28.000 euros anuals. Una xifra irrisòria que tots els nòmades digitals ultrapassen amb escreix. No cal un contracte estable, sinó que n’hi ha prou de demostrar-los a través de factures o extractes bancaris. Si el nòmada vol instal·lar-se amb la seua parella, ha de tenir uns ingressos addicionals equivalents o superiors al 75% del salari mínim, i per cada fill, del 25% més. En tots els casos, quantitats ben assumibles.

El visat a què tenen dret té una durada màxima d’un any. Aquest és un dels motius per què bastants immobiliàries i particulars ofereixen lloguers per períodes compresos entre 1 i 11 mesos. Pactes efímers que no comprometen ningú a mitjà ni llarg termini i que bloquen l’accés a l’habitatge dels oriünds que busquen un contracte de llarga estada. Al propietari, això li permet de revalorar el preu del lloguer molt per sobre de l’IPC, i al llogater, com ha quedat dit, li elimina molts possibles competidors casolans.

En matèria impositiva, com és obvi, la majoria dels nòmades assentats en un país amb una fiscalitat més baixa que no el seu opten per tributar en l’estat d’acollida. Perquè els resulta més barat i perquè, de fet, s’hi han acabat empadronant. Ara bé, n’hi ha que volten tant, d’un país a un altre, que no tenen ni temps d’arrelar-hi. En aquest cas, el més probable és que continuen tributant al seu país d’origen o bé que hagen fixat la seu de la seua empresa —o el seu domicili fiscal— allà on consideren més beneficiós per als seus interessos, encara que, en realitat, no passen el temps mínim exigible per tributar-hi.

Dels antípodes del món als antípodes d’Europa

Nascuda a Melbourne (Austràlia), la Maria Konidaris té 29 anys, és autònoma i es dedica a escriure per a diversos clients. Té família a Grècia, i per això ja fa anys que treballa en projectes temporals a Austràlia o en d’altres que puga fer a distància i que li permeten de viure alguna temporada en el país hel·lènic.

En passar la pandèmia, va decidir convertir-se en una nòmada digital a jornada completa. Així, tot i que la majoria de les empreses per les quals treballa són australianes i tot i que paga la quota d’autònoms al país, no hi viu. Fins ara vivia a Barcelona i recentment se n’ha anat a Grècia.

 “Vaig decidir que volia aprendre el castellà, i per això vaig escollir venir a viure i treballar a Barcelona”, explica. Tot i ser conscient que a la ciutat també s’hi parla català, va escollir-la perquè n’estava enamorada. “Barcelona és una ciutat internacional, molt multicultural, i em cridava l’atenció el menjar, el bon temps, la història i la cultura de Catalunya…”.

La Maria va trobar un coliving a la Dreta de l’Eixample, prop de la parada de metro de Verdaguer, que oferia habitacions individuals per 800 euros i compartides per 400 en un pis on cabien 14 persones. Allà hi va viure les primeres sis setmanes, fins a trobar una habitació més assequible en un pis compartit al mateix barri, per 460 euros al mes.

El seu dia a dia representa prou bé el dels nòmades digitals més joves, encara no assentats del tot laboralment i més inquiets a l’hora d’aprendre idiomes. “Als matins estudiava la llengua, de vesprada treballava pels meus clients i, a les estones lliures, compartia xerrades, cerveses, passejades per la ciutat o visites a museus amb els amics”.

I la feina? “Des del coliving, des del pis compartit o des de qualsevol cafeteria amb bons sandvitxos”. Ella sobretot interactuava amb persones de fora de Catalunya, en especial amb els companys de pis i els seus coneguts, però, també, a través de les trobades organitzades per la plataforma internacional Meetup.

Amb tot, tal com relata, també va conèixer catalans: “Barcelona és una ciutat tan internacional que és més fàcil trobar-te amb gent d’arreu que barcelonins, però les interaccions que hi he tingut, sobretot si he dit alguna cosa en català, han estat ben agradables”.

Ara la Maria resideix a Atenes amb la seua parella, un altre nòmada digital —argentí— a qui va conèixer mentre vivia a la capital catalana. Com que es dedica al sector musical, també pot fer la feina des de qualsevol indret.

Des de la distància, on habita sempre, aquesta ciutadana australiana afirma trobar-se la mar de bé. Grècia no és Gràcia, sobretot pel que fa al preu dels habitatges. “Barcelona és molt més cara pel turisme, la gentrificació... L’habitatge a Atenes pot ser car, però la vida a Grècia és més assequible, com la de ciutats del sud d’Espanya”.

Això sí, a Atenes no hi ha abundància de colivings o són molt més cars, no hi ha espais de treball compartits ni està gaire estesa la cultura de treballar a les cafeteries. Internet tampoc no acaba de rutllar.

I és que, per als treballadors digitals, ciutats com Palma, València o Barcelona juguen a la Champions. Els seus veïns, afablement, posen el camp i la pilota.

Gonçalo Hall és un gran expert en tot allò que mouen els nòmades digitals. Estudia el fenomen des de fa anys i assessora empreses del sector privat i governs del Brasil i Portugal. Té la missió de fomentar la creació de comunitats digitals.

Com ja passava amb el turisme cultural i el de sol i platja, l’Estat espanyol n’ha esdevingut un dels principals reclams. A les fires turístiques i les campanyes publicitàries a l’estranger, els nòmades ja hi tenen un apartat reservat. No sols llocs paradisíacs plens de llum com les Balears o les Canàries, sinó també llocs naturals tan valuosos com Astúries. Tothom vol atreure aquest perfil de visitant.

“Dubai és la número u del món i Barcelona és una destinació molt atractiva des de fa temps, però València serà la pròxima gran ciutat europea de moda per als nòmades”, explica Hall. Segons ell, “entrarà en el top 5 si treballa una miqueta més aquest aspecte”. Aporta, si fa no fa, les mateixes raons que qualsevol dels nòmades que ja hi resideixen: “És un lloc increïble, perquè té natura, té platja, unes dimensions no excessivament grans…”.

Hall destaca el treball que han fet, en aquest sentit, els arxipèlags de les Açores i les Canàries. “A Espanya, qui més ha treballat la creació d’una comunitat digital són les Canàries”, afirma. “Mentre que Madeira, a les Açores, amb una inversió relativament curta, de 50.000 euros anuals durant tres anys, ja s’ha erigit en un referent per als nòmades digitals”.

“No es tracta de fer màrqueting turístic, sinó de facilitar la creació d’una comunitat nòmada, i València ho té a l’abast”, continua Hall, que sosté que aquests treballadors no disparen el preu de la vivenda.

Per què? Perquè estableix una línia divisòria molt nítida entre el nòmada digital —“no passen més de tres mesos en una ciutat, s’allotgen en un apartament d’Airbnb o un coliving i ho fan en temporada baixa”— i el teletreballador estable a l’estranger, que prolonga la seua estada mesos i mesos, o fins i tot anys. •