Se’ls veu tant que ningú es fixa en ells. Són els repartidors de begudes. Una peça fonamental de la xarxa comercial. Des de primera hora del matí fins ben entrat l’horabaixa estan per tot arreu i, en alguns casos, allarguen la jornada fins a les primeres hores del vespre, quan serveixen als establiments d’oci nocturn.
No és una feina de temporada però durant els mesos d’estiu les plantilles laborals fixes no donen l’abast i les empreses han de contractar personal eventual per fer front a l’increment de la demanda. Que en el cas de Balears augmenta molt, per òbvies raons turístiques: la gran part dels 17,8 milions de visitants que arribaren a l’arxipèlag l’any passat ho feren durant la temporada alta, de maig a octubre. Per tant, el consum creix en lògica conseqüència.
A les Illes existeixen 405 empreses dedicades a la distribució d’aliments i begudes —segons la pàgina proveedores.com— i, a més, les grans marques compten amb plantilla pròpia de repartidors. És un dels àmbits en els que l’oferta de llocs de feina està per sobre de la demanda laboral. En especial durant l’estiu. L’última setmana de juliol aquest setmanari va comptar —a internet— 149 ofertes per cobrir a les Illes, la majoria amb la crida “urgent” i “incorporació immediata”.
Els sous que es paguen a l’arxipèlag, segons el conveni de comerç vigent, són catorze pagues de 1.266 euros bruts al mes per al conductor-repartidor i 1.173 per a l’ajudant-repartidor. És a dir 17.724 i 16.422 anuals, respectivament. Ara bé, és fàcil trobar casos d’empreses que paguen més, no essent estrany que l’ingrés mensual brut s’acosti als 1.500 euros, que són uns 21.000 a l’any. Sobretot passa els últims anys per la referida necessitat de mà d’obra, un dels problemes que s’agreuja cada estiu a les Illes. A més, després, el xòfer-repartidor i el seu ajudant-repartidor poden cobrar més per la feina extra que facin, a comissió sobre cada caixa repartida. D’aquesta manera el volum d’ingressos, almenys durant els mesos d’estiu, creix força. Com més gran és l’empresa i més demanda té, més potencials ingressos per als repartidors.
Ara bé, ningú regala ni un cèntim. La feina és dura, com és fàcil de suposar. De fet, no és gaire estrany que alguns dels que ho proven no puguin o no vulguin seguir perquè és una activitat molt feixuga. Cadascú que la fa es guanya fins a la darrera moneda. A base de molt d’esforç i suor. No és poca cosa haver d’omplir el carretó i portar-lo ple de caixes al client, descarregar-la... i així una vegada, una altra i una altra durant tot el dia, amb una temperatura que al sol pot ser ben bé de prop de 35 graus en les hores centrals. Dins del camió hi ha aire condicionat però la feina, pròpiament dita, es fa al carrer, a peu de camió i traginant la càrrega a cada bar o restaurant al qual se serveix. I sempre contra rellotge. La fulla de ruta és sagrada. S’ha de complir escrupolosament. No hi ha excuses que valguin.
Carlos Russo, nascut a Palma el 2005, és un jove mallorquí que aquest agost fa 19 anys i que va provar la feina de repartidor de begudes a començant de la temporada alta d’enguany. En el seu cas en una gran empresa de refrescos. Es diu que el seu producte estrella és el més popular del món. En la publicitat que feia molts anys enrere assegurava ser “l’espurna de la vida”. Carlos va iniciar l’any passat la seva vida laboral en la restauració però enguany, a través d’un conegut, es va assabentar que la referida empresa cercava ajudants de repartidor. Amb l’atractiu de guanyar uns bons doblers no s’ho pensà i presentà la sol·licitud. L’acceptaren.
A les cinc de la matinada havia de ser cada dia present al magatzem de l’empresa on l’esperava el camió. Buit. Juntament amb el xòfer-repartidor la primera feina de la jornada era omplir el vehicle amb les caixes de la beguda d’acord amb les comandes que havien de servir en la fulla de ruta que se’ls facilitava.
“Depenia del dia però aquesta primera feina et podia suposar mitja hora, tres quarts... Devers les sis sortíem de ruta”, conta. Sempre contra rellotge, la jornada no podia acabar ni un segon abans d’haver repartit l’última caixa. “Et torbis el que et torbis no pots tornar (a la base) fins que no has acabat de repartir-ho tot”. La durada del recorregut depèn molt, segons les comandes que hi hagi cada jornada. “Hi havia dies que podíem acabar a les 11 o 12 del migdia”, però, és clar, així com avança el calendari turístic la demanda de bars i restaurants creix i creix i aleshores les vuit hores reglamentàries no basten. I què passa, llavors?
La resposta és òbvia: més hores de feina. “Quan has descarregat del tot el camió te’n tornes (a l’empresa) i tornes carregar i a començar una altra vegada s’ha dit”. Més calor, més suor, més cansament... “Ufff, t’assegur que és una feina dura, molt dura”. Servir les primeres comandes no costa, però a mesura que el repartidor va acumulant una i una altra i sobretot si s’ha de fer una carregada extra del camió es fa molt costa amunt per aquell que acaba de començar a fer tan pesada feina: “quedes rebentat”, confessa. En el cas que s’hagi de fer doble servei, la jornada laboral s’allarga prou hores: “un dia vaig acabar que eren més de les 4 de l’horabaixa. I havia començat a les 5 del matí. Ja et pots imaginar com vaig quedar”. I val a dir-ho, Carlos no és un al·lot dèbil sinó de complexió molt forta.
Així i tot el jove explica que va ser dels que no aguantaren. Al cap de dues setmanes “em varen dir (els caps) que no havia superat el termini de prova”. No ho diu com a lament. O no del tot. Per una banda reconeix que li sap un cert greu: “mem, s’ha de reconèixer que es cobra bé, sobretot si fas extres perquè cobres la comissió per cada caixa i així sumes una bona quantitat” però per l’altra... “és una feina molt dura, molt, molt”.
A Balears no falten oportunitats laborals, així que el canvi no va ser cap trauma per aquest jove. Passà a treballar en una gran superfície comercial, amb un horari més còmode i si bé no ingressa tant com hauria pogut fer-ho com a repartidor, sobretot si hagués fet cada dia doble camionada, no es queixa. I és que “l’espurna de la vida” pot ser una feixuga càrrega quan l’has de repartir sota el sol de justícia de l’estiu mallorquí.