Un vell fantasma recorre Europa. És el fantasma de l’autoritarisme dels partits ultradretans que s’han imposat en diferents estats europeus o que han aconseguit un èxit electoral previsible segons les enquestes, però inèdit des de feia dècades.
Fa ara un segle, en el context europeu d’entreguerres; i dècades abans, prèviament a la Primera Guerra Mundial, les tensions socials derivades de les diferents crisis econòmiques van legitimar a ulls d’un sector de la població les doctrines totalitàries que tant acostumen a beneficiar-se del malestar general. No només a Itàlia i a Alemanya, que són els casos més coneguts. A França, l’evolució secular de la República no anava separada d’un antisemitisme que es va fer especialment visible amb l’afer Dreyfus, contestat periodísticament per l’escriptor Émile Zola. Al seu torn, els reaccionaris reialistes i protofeixistes s’integraven en grups com ara l’Action Française o la Ligue des patriotes. Als països adjacents a Alemanya el feixisme també acabaria fent forat, exercint una variada influència: el corporativisme catòlic a Àustria, l’ultranacionalisme a Romania o la dictadura militar a Hongria. I a l’Estat espanyol el 1923 Alfons XIII va trobar la manera de fer sobreviure la monarquia uns anys més amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera, un confés admirador de la Itàlia de Mussolini.
Aleshores, el fantasma que recorria Europa era nou, i molts intel·lectuals van alertar dels perills del totalitarisme que tindria unes conseqüències tan nefastes com generalment imprevisibles en un primer moment.
Karl Polanyi
Un dels qui en va parlar va ser l’austríac Karl Polanyi. Nascut a Viena el 1886, aquest economista i filòsof va haver de marxar a Londres davant l’ascens del feixisme al seu país. Ell mateix va parlar sobre aquest moviment autoritari en l’article “The Essence of Fascism”, publicat al volum Chistianity and the Social Revolution de 1935 des de la capital anglesa. Com a socialista cristià, Polanyi advertia que el feixisme era un moviment que atacava tant la democràcia com el socialisme i que, com a tal, atacava l’arrel cristiana d’ambdós moviments.
El feixisme, explicava, “va tenir un paper decisiu en la mobilització d’unes masses desemparades i desarrelades pels efectes del sistema de mercat, amb un mecanisme que havia triturat profundament el teixit social i va proporcionar un nou mite identitari al qual es van poder adherir”. Per això Polanyi reflexionava que el feixisme havia actuat com una “solució defensiva adoptada per l’economia de mercat, assetjada en la seua dinàmica per les demandes democratitzadores de les classes populars”. El feixisme era, en conclusió, una eina de la burgesia per a fer sobreviure les elits del capitalisme durant el context de crisi.
Així, Polanyi escrivia el 1935 que “avui s’accepta, en termes generals, que la mútua incompatibilitat de la democràcia i el capitalisme constitueix el rerefons de la crisi social del nostre temps. Segons Mussolini, la democràcia és un anacronisme, ‘ja que únicament un estat autoritari pot afrontar les contradiccions inherents al capitalisme’. Està convençut que el temps de la democràcia ha passat, però el capitalisme tot just comença la seua cursa. El discurs de Hitler a Düsseldorf proclama que l’absoluta incompatibilitat del principi d’igualtat democràtica, en política, i el principi de la propietat privada dels mitjans de producció, a la vida econòmica, és la principal causa de la crisi actual, atès que ‘la democràcia en la política i el comunisme en l’economia es basen en principis anàlegs’ (...) el feixisme es justifica, per tant, com la salvaguarda de l’economia liberal: tant els feixistes intervencionistes com els liberals estan convençuts que la democràcia condueix al socialisme”. És per això que Polanyi explicava que, per al feixisme, “si el socialisme no deu ocórrer, la democràcia ha de desaparèixer”.
Antonio Gramsci
Aquest italià de Sardenya, nascut el 1891, va ser un dels grans teòrics del marxisme, fet que el va conduir a ser empresonat durant la Itàlia de Mussolini. De fet, morí a la presó el 1937. Gramsci va reflexionar sobre el feixisme en diversos escrits, molts d’ells redactats en una cel·la. El sard va definir aquesta ideologia com una “revolució passiva”. Sense diferenciar-se molt de Polanyi, Gramsci justificava aquest concepte “en el fet que, per la intervenció legislativa de l’Estat i a través de l’organització corporativa, s’introduiran en l’estructura econòmica del país modificacions més o menys profundes per a accentuar l’element del ‘pla de producció’, és a dir, s’accentuaria la socialització i la cooperació de la producció sense per això tocar (o limitant-se només a regular i controlar) l’apropiació individual i de grup del guany”. Aquest sistema, segons Gramsci, tenia “la virtut de prestar-se a crear un període d’espera i d’esperances, especialment en certs grups socials italians, com ara la gran massa de petits burgesos urbans i rurals, i així mantenir el sistema hegemònic i les forces de coerció militar i civil a disposició de les classes dirigents tradicionals”.
Gramsci va fer aquestes reflexions en escrits recollits posteriorment al llibre Sobre el feixisme, i concloïa que “aquesta ideologia serviria com a element d’una ‘guerra de posicions’ en el camp econòmic (la lliure competència i el lliure canvi correspondrien a la guerra de moviments) internacional, així com la ‘revolució passiva’ ho és en el camp polític. A Europa es va tindre, de 1789 a 1870, una guerra de moviments (política) en la Revolució Francesa i una llarga guerra de posicions des de 1815 fins a 1870. En l’època actual, la guerra de moviments s’ha tingut políticament des de març de 1917 fins a març de 1921, i ha anat seguida d’una guerra de posicions amb un representant pràctic (per a Itàlia) i ideològic (per a Europa), que és el feixisme”.
Walter Benjamin
El filòsof i assagista berlinès, nascut el 1892 i mort a Portbou (Alt Empordà) el 1940, que també va haver de fugir del seu país, va ser especialment lúcid amb el feixisme en tant que va saber pronosticar el desenllaç dramàtic d’aquest moviment. Benjamin, a L’obra d’art en l’època de la seua reproductivitat tècnica, cita l’ideòleg feixista Filippo Marinetti, el qual va deixar escrit un elogi de la guerra basat en la invasió colonial italiana sobre Etiòpia. Aquell text tenia una premissa clara, “la guerra és bella”, justificant-ho amb frases com ara que “gràcies a les màscares de gas, al terrorífic megàfon, als tancs i als llançaflames, la guerra funda la sobirania de l’home sobre la màquina subjugada”.
Aquelles paraules, publicades el 1935 al diari torinès La Stampa, no podien presagiar cap altra cosa que la catàstrofe. Per això, i criticant el sentit estètic, humà i propagandista que el feixisme feia de la pràctica bèl·lica, Benjamin afirmava que “la guerra imperialista és un aixecament de la tècnica que es cobra en el ‘material humà’ les exigències a les quals la societat ha sostret la seua matèria natural. En lloc de canalitzar rius, dirigeix el corrent humà cap a les trinxeres; en lloc de repartir gra des dels aeroplans, reparteix bombes incendiàries sobre ciutats”.
Benjamin també es va referir críticament a l’ordre social que volia imposar el feixisme, explicant que aquest moviment “intenta organitzar les masses recentment proletaritzades sense tocar les condicions de la propietat que aquestes masses urgeixen suprimir. El feixisme veu la seua salvació en el fet que les masses arriben a expressar-se, però que ni de bon tros facen valdre els seus drets. Les masses tenen dret a exigir que es modifiquen les condicions de propietat; el feixisme procura que s’expressen precisament en la conservació d’aquestes condicions. En conseqüència, desemboca en un escepticisme de la vida política. A la violació de les masses, que el feixisme imposa per la força amb el culte al cabdill, correspon la violació de tot mecanisme posat al servei de la fabricació dels valors culturals”.
Max Horkheimer
El filòsof i sociòleg alemany Max Horkheimer (1895-1973), fundador de l’Escola de Frankfurt, va haver de fugir a Suïssa i als Estats Units per escapar del nazisme. Ell també va relacionar el feixisme amb l’economia capitalista al seu article “Estat autoritari”, que va ser publicat a inicis dels anys quaranta i en el qual deia que “el capitalisme té un termini a complir, fins i tot després que haja passat la seua fase liberal. I la fase feixista, per la seua part, està dominada també per les mateixes tendències econòmiques que ja han destruït el mercat. No és la impossibilitat d’exigir comptes, sinó la crisi internacional, perpetuada per l’estat autoritari, la que no deixa cap possibilitat d’elecció a la humanitat deteriorada sota les formes d’aquest estat. Per més terrible que siga una amenaça de perpetuació del sistema d’aquest estat autoritari, no és més real que l’harmonia perpètua de l’economia de mercat. Si l’intercanvi d’equivalents era encara un vel per a la desigualtat, la planificació feixista ja és el robatori declarat”.
Leo Löwenthal
Leo Löwenthal (1900-1993), sociòleg alemany, ha sigut traduït al català per Gustau Muñoz al llibre Escrits contra el feixisme, editat per 3i4 el 2021. El 1934, poc després de l’ascens del nazisme al Govern alemany, al seu text “Knut Hamsun: Per a una prehistòria de la ideologia autoritària” escrivia que “el tipus d’antiintel·lectualisme que al capdavall es fa present en els moviments feixistes de masses a hores d’ara va estretament relacionat amb el destí social de grups que perceben l’esperit, l’intel·lecte, bàsicament només com a esperit de la concurrència, de la maquinària altament sofisticada de l’explotació, i que per raó de la seva situació de conjunt no es troben en condicions de posar, per la seva banda, les energies intel·lectuals al servei d’una veritable transformació. Allò que és intel·lectual se’ls presenta, doncs, com a instrument de la dominació o com un conglomerat abstracte de frases i consignes que no té cap relació amb la seva existència real. La lluita contra l’esperit, contra l’intel·lectualisme, forma part de la nostàlgia de la natura”.
Simone Weil
Aquesta filòsofa parisenca que va viure entre 1909 i 1943 es va inspirar en la Comuna de París, va donar suport a l’anarquisme i es va identificar amb el cristianisme, tot i el seu origen jueu. Weil s’enfrontava a qualsevol sistema autoritari, fet que va generar animadversió també entre els partidaris del comunisme contra aquesta escriptora que va arribar a participar breument en la guerra d’Espanya amb la CNT.
La seua perspectiva li va fer interpretar el 1933 el feixisme com un vessant més del capitalisme i comparar-lo, al seu torn, amb el comunisme pel seu vessant autoritari. “Siga quin siga el nom rere el qual s’empare, feixisme, democràcia o dictadura del proletariat, l’enemic capital continua sent l’aparell administratiu, policial o militar: aquell que diu ser el nostre defensor i ens converteix en els seus esclaus. En qualsevol circumstància, la més vil de les traïcions sempre consisteix a acceptar subordinar-se a aquest aparell i xafar tots els valors humans per a servir-lo”.
