16 històries de dignitat

"Mai no ens perdonaran l’1 d’octubre"

La plaça Alfonso Comín de Barcelona, ubicada a Sant Gervasi, du el nom d’un dels grans represaliats per la dictadura. Recuperada la Generalitat va exercir com a diputat pel PSUC. Segurament, no imaginava que el seu fill, Toni Comín, tornaria a patir, més o menys, el que ell va experimentar. És per això que la seua dona, encara viva, ara amb 85 anys, va recomanar el seu fill Toni marxar a l’exili, sense cap mena de dubte. Ella havia patit la venjança de les autoritats de l’època. «Només et volen humiliar», li va dir al seu fill a mitjan agost de 2017. En aquesta plaça, avui tristament més significativa que fa un any, ens espera Betona, germana del conseller de Salut a l’exili; i Sergi Corbera, la seua parella. Tots dos, i la resta de la família Comín, viuen ben a prop d’un barri, el de Sant Gervasi, que se’l senten plenament seu.

Entrevista gravada el 14 de setembre de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La raó per la qual heu triat aquest lloc per fer l’entrevista sembla bastant evident...

Betona: Tant el Sergi com jo vivim aquí al costat. I anar a la plaça que porta el nom del pare ens fa sentir com a casa.

Qui era Alfonso Comín, el vostre pare?

Betona: Era un cristià marxista, lluitador antifranquista. Va estar detingut pels feixistes de la dictadura i ara sembla que es repeteix la història. Repetim el que va passar als anys seixanta. I si el Toni no hagués marxat a l’exili estaria com està el pare.

Són els dos de Barcelona?

Betona: Sí, jo d’aquest barri.

Sergi: La meva mare és de Rubí, tot i que vaig nàixer a Barcelona. Em vaig mudar a aquest barri, però soc de Gràcia.

Com es van conèixer, el Toni i vostè?

Sergi: Jo treballava de mosso de seguretat a ESADE i ell n’era professor en aquell moment. Allà ens vam conèixer: dos mons diferents, dues edats diferents -em porto vuit anys amb el Toni. Ell ve d’un món políticament i intel·lectual més implicat. I ens hem anat equiparant.

Dos mons molt diferents, sí...

Sergi: . Ell és filòsof i politòleg. El seu àmbit laboral és la docència, l’escriptura, les conferències... Escriu sobre economia social, sobretot.

Com definirien Toni Comín, cadascú des de la seua perspectiva?

Betona: És una persona amb unes conviccions molt sòlides i d’una generositat brutal. Donar la teva vida per allò en què creus, i damunt que allò en què creus siguin objectius col·lectius, sacrificar la teva vida pels altres... jo crec que això és la generositat més gran que un pot tenir.

Sergi: És una persona valenta, generosa i intensa en tots els sentits.

Betona: I absolutament compromesa.

Ell va ser proposat per Esquerra Republicana com a conseller, sense ser-ne militant. Però el seu passat polític és distint.

Sergi: Sí. Ell va començar a l’entorn del Pasqual Maragall...

Betona: Jo diria que va començar abans, participant al Ciervo [revista cultural cristiana], a finals dels noranta, quan va adquirir el seu compromís polític amb més convicció. I també a Catalunya Segle XXI, entitat prèvia de Ciutadans pel Canvi, que va ser muntat pel [Pasqual] Maragall el 1999 i ell em va venir a buscar a mi, recordo. Després el Toni s’hi va implicar.

Sergi: Jo quan el vaig conèixer el 2003 el van cridar per anar a llistes amb el Pasqual Maragall.

Betona: Va entrar com a diputat amb el PSC, sent independent, amb Ciutadans pel Canvi. Hi estava molt implicat.

Sergi: També en el Fòrum de les Cultures, amb allò de l’economia solidària. Ell ja formava part de la colla del Jaume Asens, el David Fernàndez...

En aquell moment, l’objectiu de la independència el tenia present?

Sergi: Ell des del principi apostava per un federalisme d’entesa, per un canvi constitucional. Però arriba un moment en què ja...

Betona: És una mica l’expressió que emprava el mossèn Ballarín. Ell deia: “jo m’estimo molt Espanya, però ens han tancat tots els camins i no ens deixen cap altra opció”. Aquest raonament tan breu et fa anar per l’única porta que veus viable.

Abans d’esdevenir conseller, en què estava implicat?

Sergi: En moviments socials, sobretot.

Betona: A banda de la Fundació Comín, estava al Fòrum Porto Alegre.

Sergi: També a Cristianisme i Justícia. Havia anat a fer classes a Bolívia durant un mes.

Betona: I de conferències, moltíssimes.

Sergi: I seguia escrivint al Ciervo.

Betona: I com a moviments, ONGs...

Ell esdevé conseller el gener de 2016. Com viuen aquell moment?

Sergi: Allò no va ser un canvi radical, perquè en el dia a dia va significar un pas més. I amb molt d’orgull. Jo vaig ser el primer que el vaig animar a fer-ho amb totes les conseqüències. Evidentment no sabíem quines conseqüències hi hauria. Però va ser un canvi bastant gradual. No vam deixar de fer el que fèiem abans. I a ell se’l veia entregat, feliç... Ha fet una gran feina. És un workaholic, jo també ho soc i ens entenem perfectament. Jo vinc del món del teatre, un món totalment diferent. Però sempre l’he encoratjat.

Betona: Teníem molt clar quin era l’eix dins del seu Departament de Salut, que era la justícia social. I a través de la Salut és molt important la feina que es pot fer en aquest sentit. Va ser una cosa gradual, després de molts anys de compromís. Al final, poder fer realitat allò en què creus és molt satisfactori.

Sergi: El Toni ja té un backgroud, ell mai no ha buscat cap ascens, sempre l’han buscat. Ell va entrar en una Conselleria, la de Salut, sent filòsof, i va ser molt criticat per alguns.

Betona: Però ell és un gran coneixedor de l’Estat de benestar, i definir els eixos estratègics d’aquest Departament, segurament, no ho ha de fer un metge. I a més, es va saber rodejar de primeres espases.

I quan el fan conseller, pensen en alguna ocasió que tot podria esdevenir-se tal com s’ha acabat esdevenint?

Betona: En cert moment sí. Però al principi no.

Sergi: Jo no ho imaginava ni tres setmanes abans!

I en quin moment comencen a pensar que tot pot acabar així?

Betona: Home... Des que dimiteixen alguns consellers perquè no volen assumir segons quines conseqüències. Des d’aquell moment saben que estan assumint un nivell de responsabilitat molt alt.

Sergi: Es plantejava aquest escenari, però a mi tot això em va arribar molt més tard.

Betona: Jo recordo una conversa amb la mare dient-li: “Toni, entre presó i exili, exili. A l’exili pots lluitar, però la presó t’aïlla”. I a més va dir una frase que jo repeteixo molt als actes: “Són els mateixos feixistes que van posar el pare a la presó. I els feixistes només tenen un objectiu, que és humiliar”, deia. Se’m va quedar gravat. Ella ho tenia molt clar. I li ho va dir el mes d’agost.

Sergi: A mi, allò de triar entre l’exili i la presó se’m planteja, per primera vegada, i no exagero, dues setmanes o tres abans. I llavors penses... vols dir?

Betona: Jo crec que quan el Toni ho planteja a l’agost ho fa com una hipòtesi possible, però no tenia tan clar què passaria. A partir del 6 i 7 de setembre ja es veu certa alteració col·lectiva i a partir del 20 de setembre ja...

Sa mare quins anys té?

Betona: 85 anys. És del 1933.

Com està, físicament i mental?

Betona: Mentalment bé, físicament recent operada, en molt baixa forma. I psicològicament també.

Canviant de tema, a què es dediquen, vostès?

Sergi: Jo soc escenògraf.

Betona: I jo pedagoga.

Betona Comín també està molt implicada en l’ANC. En alguna entitat més?

Betona: En l’Associació Catalana pels Drets Civils, soc secretària nacional de l’ANC, sòcia d’Òmnium, presidenta de l’AMPA del meu col·legi i de l’Agrupació Escolar Catalana.

Com van viure el 20 de setembre?

Betona: Ens va tocar molt.

Sergi: Va ser el detonant.

Betona Comín / Ariana Nalda

I l’1 d’octubre?

Sergi: Buf. Jo vaig començar el dia trencant-me el lligament mentre penjava un cartell a l’escola. Vaig passar la nit a l’Escola Projecte.

Betona: Nosaltres sempre hem votat a l’Escola Projecte. Des del matí del dissabte hi vam estar i hi vam passar tota la nit.

Sergi: Jo, en el meu cas, la meva filla, que té sis anys, va a l’Escola Projecte. Vaig fer una activitat amb ella allà i vaig dormir amb ella allà perquè hi havia nens, hi havia nanos...

Betona: No molts, alguns.

Sergi: Jo vaig tenir la mala sort de trencar-me el lligament i aquella nit, a sobre, se’m suma el tema d’haver d’anar a l’hospital, coix, vaig desaparèixer, etc. I la jornada va ser molt trista.

La recorden amb més tristesa o amb més orgull?

Sergi: És un doble sentiment.

Betona: Jo no vaig dormir. Portava una mica la coordinació de la Projecte i jo crec que hi ha dos sentiments molt, molt ambivalents. Van venir 30 furgonetes i 200 policies i vam estar més de 40 minuts fent resistència. Després vam posar tots els avis en una sala i va ser espectacular. Vam deixar que una urna es veiés i vam amagar les altres en un congelador, i damunt hi vam posar pèsols i croquetes...

Sergi: Va ser molt heroic.

Betona: I quan vam poder tornar a posar les urnes, allò va ser d’una intensitat que se’ns va posar la pell de gallina. Al col·legi hi havia unes 600 persones, tothom esperant. Va ser molt bèstia la repressió de la policia. Jo tinc gravat el moment en què els polis, tots tapats... Se’m va quedar molt gravada la cara d’odi d’aquella gent. I allò era un contrast molt bèstia... Per a mi va ser una metàfora molt important: ells tenen la força de les armes i nosaltres la de la gent, que guanya. Aquella complicitat entre tothom, fent-ho tot possible, podent tornar a votar, muntant un circuit de guàrdia, activant-lo per amagar les urnes de nou si tornaven a passar les furgonetes...

Sergi: La nostra va ser de les primeres escoles on van fer l’escombrada, perquè estava més amunt. Van sortir molt cabrejats, només van trobar una urna amb vots. I després, a les escoles de baix, van colpejar més. Jo vaig arribar cap a les 10.30-11, plovia, i això feia l’ambient més intens i més trist. I molt èpic. I els de fora van començar a trencar portes de l’escola. I recordo els nens. Hi ha tota una generació de nens que s’ha preguntat que, si la policia és bona, per què em trenquen la porta de l’escola, perquè peguen aquell senyor... Això és una cosa que hem hagut d’afrontar els pares. Però l’1 d’octubre va ser una llavor, va ser un abans i un després, el dia d’un empoderament i, sobretot, a nivell de barri va ser meravellós.

Betona: I quan van tancar l’escola, recordo, tothom estava emocionat per haver aconseguit votar amb tantíssima dificultat.

Sergi: I la sensació d’anar a votar acollonit, on s’ha vist això?

Betona: A mi una cosa que em va emocionar molt va ser el tema dels avis: com venien, com la gent els deixava votar abans... Va ser espectacular. Aquella gent que havia viscut el franquisme tenia claríssim que votaria.

Toni Comín va ser també allà?

Sergi: Sí. De fet, ell va venir i ho va veure tot.

Betona: No s’hi va poder quedar a dormir, però hi va estar pràcticament tot el dia.

Sergi: I molt implicat, molt actiu. Això va ser molt bonic.

Com recorden el 10 d’octubre?

Betona: Jo estava al Parlament. Va ser un descol·locament, no? No vaig entendre què estava passant, però després vaig pensar que, com que tenia plena confiança en el president Puigdemont i en el Govern, vaig pensar que això es feia en benefici de tothom. Que seria una estratègia.

Sergi: Jo vaig pensar “vinga, una altra més”. És que estava una mica cansat. Vaig pensar que seria una estratègia, també, però no li vaig donar cap mena d’importància.

I el 16 d’octubre?

Betona: Dramàtic.

Sergi: Allò va ser una de les notícies més tristes dels últims anys. No ens ho crèiem.

Betona: A més, que els consellers i el president tenen una responsabilitat executiva. I tot i que em sembla una barbaritat absoluta que hagin d’anar a la presó per organitzar un referèndum... Però, allò dels Jordis? Que estiguin a la presó?

Sergi: És que és la frase: “allò dels Jordis...”.

Betona: I a més havent-hi vídeos, converses gravades, també amb la policia, després d’haver estat hores seguides calmant els ànims... Tot un dia sencer! I en un moment determinat, que hi va haver un parell de nanos que es van posar una mica agressius i els dos van anar allà i van dir “si us plau...”. Tota l’estona van vetllar perquè tot fos pacífic! N’hi ha vídeos! Que hagin posat a la presó els dos líders dels moviments socials...

Sergi: Allò era la prova que la maquinària començava a funcionar: S’ho inventen tot per generar por, violència... Començava a girar la roda. Bé, havia començat l’1 d’octubre, que mai ens ho perdonaran. Va ser premeditat.

Sergi Corbera / Ariana Nalda

Betona: Després de mesos de dir: “no votareu”, “no hi haurà urnes”, “no hi haurà paperetes”... Després de tenir 6.000 policies a Catalunya, després d’escorcollar impremtes no només vam votar, sinó que vam guanyar. I suposo que la ràbia d’aquesta gent hereva del franquisme la van canalitzar empresonant els Jordis, que eren un símbol per a la gent. “Ara us quedeu sense ells”. I no han entén res, perquè després dels Jordis hi ha milions de Jordis.

Com van viure el 27 d’octubre?

Sergi: És llavors quan comença l’odissea personal absoluta. A mi em van convidar al Parlament i vaig anar, tot i que mai no volia anar-hi. Però aquell era el dia més important i s’havia de viure des de dins. Vaig anar amb un sentiment ultracontradictori, sabent que si anàvem endavant, a la nit passaria alguna cosa, que no dormiríem. No era una alegria. Vaig anar allà sabent les conseqüències absolutes i no gaudint res.

Betona: Era el que s’havia de fer, però les conseqüències per a ells eren devastadores.

Sergi: Feia pocs dies a mi m’havia dit això: “hi ha aquesta opció, presó o exili”. I jo el vaig dir, evidentment, que davant d’aquest escenari, marxés. El que no anàvem a fer la Laia i jo era veure el seu pare a la presó. “Ens mataràs. S’acabarà tot. Passaràs de ser pare a no ser. De ser pare a no ser-ho”. Ho vaig tenir claríssim. “Marxa i ja vindrem. No pateixis per mi i la Laia, que et seguirem on sigui”. Jo tinc uns criteris molt fonamentats, per tant, jo l’acompanyaria.

Betona: Aquella setmana no va ser fàcil. Sabíem que en qualsevol moment ens podien venir a casa.

Sergi: O pensar que anant amb la nena al col·legi el detindrien. Totes aquestes tensions, durant moltes setmanes, ens provocaven un estat de paranoia real. I el 27, quan es fa la declaració, jo me’n vaig a casa perquè hi estava la nena, que es va fotre malalta aquell dia i jo al Toni no el vaig veure fins les 2 de la matinada, quan va arribar a casa.

Tothom tenia claríssim a la família que el Toni havia de marxar?

Betona: Sí, i tant!

Sergi: Sí, però això a nivell conversa. A nivell logístic, zero. No hi havia res preparat. Va ser absolutament improvisat. Estava parlat, però fins que no arriba la nit i ho planifiques...

Com viu ell a Bèlgica? Transcendeix? És anònim?

Betona: Quan van arribar ho van fer tots junts.

Sergi: I en aquell moment transcendien, i tant que transcendien! De fet se’n van anar perquè tot era transcendent. La premsa estava embogida. I se’n va anar a Lovaina. I generen molt de debat, se’n parla molt. Una de les feines del mandat de l’1 d’octubre és la internacionalització, i s’ha vist molt clarament que això ens ajudarà.

Betona: A més, a Lovaina són flamencs i si vas al mercat a comprar mitjons ens reconeixen com a catalans, ens pregunten... N’hi ha molt bona recepció.

Sergi: Jo visc ara allà, el que passa és que estic treballant aquí. Jo vaig fer la reunificació familiar, vaig anar allà amb la nena, l’hem escolaritzadIPerò el caliu és màxim. És com haver-me dut la meva Catalunya allà, perquè el caliu és el mateix. I a més a més és un país on existeix la llibertat d’expressió, existeix la democràcia. La gent, tot i que en discrepi, al·lucina amb el que està passant aquí, que hi hagi gent en la presó. No ho entenen. Allà segueixen molt el tema, i els encanta el tema polític. Ells estan súper implicats. I a nivell judicial, al·lucinen.

Quan es van començar a enviar euroordres de detenció, els advocats es mostraven confiats que fracassarien. Com ho van viure vostès?

Betona: Home, sabíem que amb un percentatge altíssim no funcionarien, però... Fins que no ocorre... El que passa és que als països europeus el dret sempre és previsible. A Espanya no.

Sergi: Al final, t’acostumes a viure amb la incertesa absoluta. I canvies de xip immediatament. T’hi adaptes, vas fent camí, sobrevivint.

Cada quan van cap allà, a Bèlgica?

Sergi: Jo ja hi visc. La nostra gran lluita, i l’hem guanyada després d’un gran marató, és que la nena mantingués el vincle amb el pare. Per això, cada quinze dies, abans de marxar definitivament, agafàvem l’avió, ella se saltava dos dies l’escola... Fins i tot cada dos mesos es quedava una setmana amb son pare i jo marxava. Per tant, per a la Laia ha estat una cosa gradual, no ha sigut de cop i volta. I això per a mi ha estat el gran èxit a nivell familiar. I ho hem focalitzat tot en aquest tema. Més enllà de la qüestió política, que jo comparteixo, l’objectiu era salvaguardar la unitat familiar. Ella sap que el pare no pot tornar, que està exiliat i perquè ha anat a viure allà amb ell.

Betona: Jo vaig més o menys un cop al mes. Altres vegades he anat més sovint, per distints motius.

I la mare?

Betona: Hi ha anat molt, sí. Per Nadal [de 2017] vam estar quinze dies, per exemple.

Ell allí està adaptat?

Sergi: El que passa és que la temporalitat la tenim sempre al cap. Llavors, ell va trigar molt, a nivell de logística, d’establir-se. Vam córrer molt amb l’equip dels advocats, trucades, entrevistes... No hi ha hagut temps emocional per pensar-hi fins que al cap de més de mig any va arribar la Laia.

En tot aquest temps d’exili, destacarien algun moment especialment satisfactori?

Sergi: El dimecres aquell, que jo a més era a Brussel·les i van tombar les euroordres... Aquell moment va ser molt important. Jo sempre dic que tenim moltes incerteses: la familiar, la política, la laboral, la judicial... Era com “per favor, que alguna incertesa caigui!”. Va ser com una respiració. Són com petites respiracions que fas.

Betona: També va ser molt satisfactori quan va tornar el president Puigdemont d’Alemanya. Tota la tasca que es farà des del Consell per la República és crucial. Perquè al final, tot això es guanyarà a fora. El fet que el president Puigdemont estigués a Alemanya va provocar una pausa en el funcionament del Consell per la República. I el seu retorn, a més, va coincidir amb el moment en què va morir el nostre germà.

Això es va notar molt en l’abraçada que van fer-se, Puigdemont i Comín.

Sergi: Moltíssim. Saps què passa? Que més enllà dels partits hi ha humanitat i compartiment del dolor. En això no hi ha fronteres. Hi ha la companyia.

Betona: I que, al final, estan lluitant pel mateix.

Volen dir alguna cosa més?

Betona: Jo destacaria que les mares i els pares dels presos i exiliats, el que estan vivint, és molt fort. Ells ja van viure el franquisme. I que en plena democràcia s’estigui vivint això... Hi ha pares i mares molt grans. Els pares del Jordi Sànchez, per exemple. És gent que està molt devastada. És molt bèstia.

Sergi: I vindran malalties, i vindran morts. I això com ho justifiques a nivell humà? És imperdonable. S’estan vulnerant drets civils. És aquesta la societat què volem? I els pares? Una dona de 85 anys què cony ha de parlar amb el seu fill per l’Skype? Què és això? Parlen d’exili 2.0. Ni exili 2.0 ni res. És una merda! Tu els vols tocar! I els pares i les mares els veuen a través d’un vidre. Jo em foto a plorar quan hi penso. I els fills dels pares i mares que estan a la presó, que passen a no tenir-ne? Trenquen el vincle, i això no els hi ho tornarà ningú mai. És una qüestió d’humanitat. Qui no ho entengui no és persona.

Betona: Hem retrocedit molt.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.