Tant és si el celebren com si no, el Dia dels Enamorats té moltes maneres de fer-se notar. En els últims anys suposa un allau a les plataformes audiovisuals de títols que tenen a veure amb l’amor. Es rescaten pel·lícules que són un clàssic de la comèdia romàntica i que de cop i volta apareixen en els destacats de la plataforma, es fan llistes temàtiques i també s’estrenen novetats. No fos cas que aquell dia et quedessis sense la teva dosi de romanticisme. Però per una vegada resulta que deixar-se endur per la febre comercial d’una festivitat tan ensucrada com artificiosa va tenir recompensa. A Netflix van estrenar la sèrie One Day (Siempre el mismo día), que vaig començar a mirar amb escepticisme i vaig acabar admirant per la qualitat del guió i les interpretacions, superiors a la mitjana habitual. Els primers compassos, això sí, són del tot convencionals: en la festa de graduació, el noi més popular es fixa inesperadament en una noia més aviat discreta. Tots dos sembla que s’embolicaran però no ho fan. Les diferències socials que els separen, les idees de cadascun d’ells té sobre l’altre i les pors que porten acumulades generen una barrera que fa que al final no hi hagi sexe. A partir d’aquí, tots dos emprenen camins separats. La sèrie segueix la seva relació, ara convertida en amistat, mentre es fan grans, fent salts d’un any a cada episodi.
El format és certament interessant i prové de la novel·la en què es basa, de David Nicholls. Ja s’havia adaptat al cinema, amb una pel·lícula de 2011 protagonitzada per Anne Hathaway. Però el format de la sèrie encaixa millor amb aquesta narració episòdica en què cada nou salt en el temps permet ressituar els dos personatges, mantenint sempre el dubte sobre si algun dia deixaran de ser amics (si és que realment són amics) per ser una parella. L’exploració d’una possible relació que no acaba de cristal·litzar no és quelcom nou, ni molt menys. Tenim un referent recent com Normal People que és semblant en molts sentits (també amb el tàndem noi popular – noia que no ho és) i que és molt superior a One Day. Però això no vol dir que la sèrie de Netflix no tingui virtuts pròpies. Aprofita els salts en el temps per portar-nos a situacions amb tons molt diferents, algunes de les quals molt poc convencionals per una història romàntica. En un episodi, el noi coneix una família adinerada que, en els sopars, s’entretenen amb un joc força pertorbador que involucra un diari. En un altre, ella ha de treure’s de sobre un noi que esdevé manipulador quan vol tallar amb ell.
Són escenes ben escrites, essencial en qualsevol gènere (malauradament, moltes comèdies romàntiques confien que l’atractiu dels seus actors farà que l’espectador perdoni guions mediocres) i ben interpretades. Ella és l’Ambika Mod, actriu que ja va ser la revelació de This Is Going to Hurt i que aquí confirma el seu talent alternant tons molt diferents en el seu personatge, que fa molt proper. I ell, Leo Woodall, sembla inicialment una cara bonica, perquè el personatge juga aquest paper, però és convincent en totes les escenes. Quan ha de mostrar vulnerabilitat, quan ha de semblar superficial i quan ha de mostrar patiment. La química entre els dos, essencial en aquests casos, funciona. I així els episodis de One Day, de mitja hora cadascun, passen de pressa. Juntament amb Colin de Cuentas (una altra història romàntica que vaig recomanar fa unes setmanes) és una de les sorpreses més agradables dels últims mesos. Deu ser que, més enllà de festivitats convenients, això de l’amor continua generant bones històries.
One Day
Creadora: Nicole Taylor (adaptant la novel·la de David Nicholls)
Repartiment: Ambika Mod, Leo Woodall
Minisèrie: 14 episodis
Plataforma: Netflix