Ningú podia preveure el fenomen de Normal People. Ni tan sols els lectors de la novel·la de Sally Rooney podien imaginar l'èxit: més de 38 milions de reproduccions a la plataforma de la BBC, batent rècords que només s'expliquen per la intensitat de la connexió que la sèrie ha aconseguit entre història, públic i actors. Els tres elements són clau per entendre l'èxit d'aquesta sèrie irlandesa, que es presenta com la crònica íntima d'una relació desigual: la que es construeix entre la Marianne i en Connell en l'últim any d'institut. Tots dos es troben, a la sortida de les classes, per tenir relacions sexuals en secret. En aquestes trobades es construeix un espai d'intimitat en què tots dos poden despullar-se també emocionalment d'una manera com mai havien fet amb ningú. Se senten còmodes l'un amb l'altra en un grau que trigaran a adonar-se que és excepcional. En part, la història de Normal People és la del procés de descobriment d'aquesta excepcionalitat, molts anys més tard. Però no ens avancem. De moment, són dos adolescents que s'han trobat entre els llençols i han forjat una relació on es poden mostrar tal com són. I nosaltres, els espectadors, formem part d'aquesta intimitat com a observadors, com a voyeurs fins i tot, i celebrem en silenci que s'hagin trobat.
Normal People
Creadors: Alice Birch, Mark O'Rowe
Basada en: la novel·la de Sally Rooney
Repartiment: Daisy Edgar-Jones i Paul Mescal
Temporades: 1
La manera de filmar les escenes, amb la càmera buscant la proximitat entre els dos personatges, i sobretot la naturalitat dels dos actors, Daisy Edgar-Jones i Paul Mescal, és el que fa que ens sentim que formem part d’aquest vincle. Amb altres intèrprets, tindríem davant escenes artificials, però en canvi, la connexió entre ells fa que els silencis i les paraules que comparteixen siguin creïbles, malgrat la tendència que té la sèrie a fer massa boniques algunes escenes, que semblen sortides d'un perfil d'Instagram. Tornant a la història, el fet que sigui una relació desigual és un altre element clau en aquesta connexió amb l'audiència. D'històries d'amor impossibles n'hem vist moltes, d'històries d'amor desequilibrades, no tantes, sobretot amb protagonistes joves. La sèrie posa l'èmfasi en la negativa d'en Connell a fer pública la seva relació amb la Marianne i, per tant, a convertir l'experiència dels seus encontres en quelcom que mina l'autoestima d'ella i la destrueix inevitablement. La persistència d'ella en una relació que li fa mal és un tema molt universal entre el públic jove. Podem connectar la relació de la Marianne i en Connell amb la de l'Angela i en Jordan a My So-Called Life. De fet, Normal People podria ser una versió post-institut de la sèrie de culte dels 90.
Les dues sèries tenen en comú la intensitat amb què els protagonistes viuen la seva relació. Normal People reflecteix molt bé la manera de viure l'amor als 20 anys, un període ple de sacsejos vitals on els somnis estan en construcció. En paral·lel a la seva relació d'ara-sí-ara-no, els dos personatges viuen les seves pròpies transformacions en el camí cap a l'edat adulta, plantejant-se cadascun dels passos, projectant-se cap al futur i al mateix temps explorant els seus bagatges personals. Encara que Normal People se centra sobretot en la relació entre els protagonistes, també s'exploren temes relacionats amb les diferències de classe, les famílies disfuncionals i la salut mental. Qüestions que queden tan ben lligades amb la història principal que no es poden separar, de la mateixa manera que en la vida de qualsevol persona estan connectades. Perquè ells són, com el títol assenyala, "gent normal". I per això és tan fàcil per tants espectadors connectar amb la història petita, però extraordinària, de la Marianne i en Connell.