Després de vint anys als escenaris, perquè ha decidit aturar-se?
Em ve de gust tancar una etapa. També, per poder-me dedicar a altres projectes que he engegat i tenen a veure amb el món cultural. M’ha de permetre, d’alguna manera, conciliar millor aquestes feines culturals amb la meva responsabilitat com a pare. Però, bàsicament, perquè crec que en vint anys he pogut explicar moltes coses amb les cançons i em sento molt satisfet i ara em ve de gust plantejar-ho com una petita mort. Hi ha un dol vinculat a l’aturada de l’activitat. Ho he plantejat per fer bé aquest dol humil i relatiu de l’aturada musical. Ho plantejo amb temps per poder reorganitzar-me econòmicament i per aquest petit dol. Aquesta cosa més esotèrica de tenir temps d’assimilar-ho.
Parlava de la possibilitat de conciliar millor. Hi ha un punt d’autocrítica, també, en aquest deixar-ho?
Quan tens responsabilitats com a pare, hi ha una sèrie d’elements de la teva vida que inevitablement es reestructuren. Hi ha una certa incompatibilitat amb la vida de músic si vols assumir certes responsabilitats com a pares. Bàsicament, perquè hi ha un cert desplaçament en els horaris laborals. En el món musical i de les arts escèniques són horaris completament diferents. Estar seixanta o setanta dies fora de casa, que acaben sent més, em feia pensar que podia assumir d’una manera millor la meva responsabilitat com a pare. Ho he fet quan he vist que la meva font d’ingressos a poc a poc podia canviar si s’aturen els concerts. També, per això, ho he anunciat amb tant de temps, per poder tenir aquestes feines que em permetran uns horaris més normals, entre cometes.
Al comunicat diu que potser tornarà en uns anys. Per què ho anuncia com a comiat, doncs?
És una d’aquelles contradiccions com un final d’etapa. Per mi, és com una petita mort. Un tancament requereix un comiat. Per fer-ho bé, necessito entendre que és com un final. Tot i que plantejo que no és un “fins mai”. Vull seguir fent cançons, però vull estar temps sense la pressió d’haver de treure discos o fer concerts. Tampoc sé què passarà després de la primavera de 2025. Pot ser que en dos o tres anys torni a treure discs o que no pugi de nou a un escenari com a cantautor. No tinc gaires ganes de plantejar en termes de futur i tinc ganes d’explorar altres vies de la creació cultural sense necessitar la música com a font d’ingressos. Això potser em porta a àmbits de treball diferents.
Parla més de qüestions laborals que no pas artístiques. És part de la manera que té d’entendre el que fa?
La música és la meva feina. Aquests vint anys, allò que era la meva passió ha acabat sent la meva professió. Sempre ho he volgut defensar com un ofici. Al final, depens econòmicament de la teva feina.
L’he sentit, algunes vegades, incorporar-hi el matís “artesà”.
Ho he fet tot tant sempre des dels marges, de la perifèria d’allò que és comercial, que a sempre m’ha donat la sensació que la meva manera d’entendre la música -des de les distàncies curtes, els ritmes lents, el debat, la creació i de convertir els concerts i les cançons en espais de construcció col·lectiva- i que ho hagi fet sense voler correr mai és com un ofici artesanal. Amb voluntat que hi hagi aquesta petjada que, a la vegada, diferencia d’allò més comercial.
Què té en ment per el “després”?
Estic treballant en temes de gestió cultural i editorial. Des del maig soc el director de l’Aixeta, que és una plataforma de micromecenatge continu. També estic començant la construcció d’una editorial de literatura infantil i juvenil. Treballo en aquestes dues idees per quan arribi el moment de fer l’aturada.
Ara dirigeix l’Aixeta, però vostè ha estat un dels pioners en utilitzar el micromecenatge a casa nostra per impulsar projectes musicals. Per què hi va apostar des dels primers discs i per què hi segueix apostant ara?
Vaig començar a apostar pel micromecenatge perquè ja no vivim en el context d’abans en què l’artista tenia l’oportunitat que les discogràfiques li poguessin pagar els discos i les estades als estudis. Jo mai ho vaig veure. Ara ens movem en la idea que cada dos anys has de presentar material nou. Has d’entrar a l’estudi i tenir cançons noves perquè el públic et conegui i els programadors s’interessin. L’artista està invertint constantment. En el meu cas, constantment invertint i sense la possibilitat de, mai, acabar de recuperar la inversió. Per tant, aquesta capacitat d’inversió només la tenen projectes amb catxets molt alts i poden participar de circuits amb més pressupost. A les propostes petites o mitjanes, la capacitat de generar ingrés és molt humil i estem constantment endeutats. El micromecenatge, la compra anticipada, quan és massiva, permet al creador fer servir els diners per gravar allò que no pots ensenyar als seguidors però ja t’han comprat. Jo també l’he fet servir per crear comunitat de mecenes i seguidors que són part fonamental del meu projecte.
Plega amb una última cançó, La meva sort, que és un agraïment a l’haver pogut viure de fer cançons. Però, també hi ha una frase que diu “els nous dies porten febre”. Què vol dir amb això?
Faig referència a l’estrès del món en què vivim. Als dies malalts. Als dies que donen símptoma que alguna cosa no funciona bé. Són dies en què han canviat molt les coses, la gent anem molt de pressa. Hi ha sensació que tot ens atropella. Tot va tan ràpid que sembla que sempre ens estem perdent coses.
Els darrers dies ha estat molt crític a Twitter amb el funcionament de la indústria musical del país. Per què?
És interessant que els músics expressem el desgavell del funcionament de la nostra indústria. En som els principals afectats. Depenem de fer concerts i, per tant, de programadors, festivals i cicles. Si aquests no funcionen bé perquè el model general propicia que funcioni d’una manera una mica diferent de com ho feia fa uns anys, és la nostra responsabilitat dir que les coses no estan anant bé. En aquest context de macrofestivals, es tendeix, també des de l’administració pública, a propiciar uns esdeveniments que concentren molta població en un espai reduït de temps i, per tant, molta riquesa i molt capital en molt poques mans. Això fa que, automàticament, se’n ressenteixi la resta de l’escena. El model de macrofestivals genera molta precarietat. Espero que hi pugui haver un debat més obert perquè és una cosa que es parla molt entre bambolines, però no en públic per la por a que no et contractin.
De fet, ni al fil de Twitter ni a l’article que va fer després a Núvol diu cap nom d’empresa. Ve d’aquesta por?
La gent de l’àmbit de l’escena musical catalana sap perfectament a qui em refereixo. De fet, jo tampoc vull aventurar-me en jardins que es podrien complicar dient noms. Estem parlant d’empreses amb molt poder. Tampoc cal assenyalar-les directament a elles ara per ara. Volia assenyalar un model general. Algunes empreses hi han estat insistint molt i han aconseguit seduir a bona part del circuit públic. M’interessa qüestionar el model. Que no és només a Catalunya, també al País Valencià i les Illes el funcionament és calcat. Després, a través de diferents lluites sindicals o de drets per part dels músics, ja es farà el que calgui. Tampoc té massa sentit que aquesta lluita l’abanderi una persona sola.
Li han tocat el crostó?
Molts músics m’han dit que gràcies, que ja era hora que es trenqués el silenci. Centenars de músics dels Països Catalans m’han escrit. Constantment em toquen el crostó. Em moc tant pels marges que ja he quedat ja exclòs de molts circuits i realitats més en contacte amb el terreny comercial, ja m’han tocat el crostó tantes vegades… Sé que hi ha malestar en algun sector, perquè és un tema incòmode i hi ha empresaris del país a qui els molesta que es toqui. Però, obro el debat per això. M’interessa que se’n pugui parlar. Potser em tocaran el crostó no programant-me, però ja assumeixo les conseqüències.
Aquestes coses pesen a l’hora d’aturar-se?
Sí, perquè aquesta política cultural general precarietat. La precarietat, quan es cronifica, cansa. Ningú vol viure precari. Crema, cansa. A l’hora de prendre la decisió d’aturar-me, vint anys de precarietat pesen. Segurament, la precarietat regeix ara totes les feines, però vull sortir d’aquesta precarietat i començar a treballar des d’altres àmbits culturals.
Com recorda al Cesk Freixas que decideix començar a fer cançons?
Molt il·lusionat. Molt content en el moment que veia que podia viure de fer cançons. Jo estudiava Geografia i va arribar un moment en què era incompatible perquè em sortien molts concerts. Em va arribar sense esperar-ho, perquè jo no em vaig estar preparant per fer de músic. Només feia cançons amb la meva guitarra. En aquell moment, era una persona que deia les coses pel boc gros amb les seves cançons. Amb els anys he procurat anar posant filtres per dir les coses de millor manera, amb una forma més elaborada i una estètica més treballada. En un primer moment tot era molt espontani, amb molta il·lusió i voluntat de generar debats.
Has estat sempre en la tensió entre allò quotidià i allò reivindicatiu, oi?
He volgut mesclar elements de ràbia amb elements de tendresa. He volgut barrejar la lluita amb l’amor. A casa potser teníem poques referències en aquest sentit. Però, quan feia les cançons, ja més conscient que m’hi podia dedicar, vaig veure que volia mesclar la part més de la vida quotidiana amb la part més militant.
De qui ho aprèn això?
De Feliu Ventura. Per mi és un referent absolut. Gràcies a trobar el seu disc al carrer Tallers de Barcelona, entenc que tot allò que jo escoltava amb el Rock Radical Basc o amb Inadaptats -la música que a mi m’agradava-, també es podia fer amb uns vestits més tranquils. Començo a indagar i a conèixer més profundament els cantautors de casa nostra i els sud-americans. La història ens explica que hi ha una oportunitat de fer servir les cançons des d’un punt de vista polític des de la calma.
Un dels canvis que viurà ara és que la feina i la militància no aniran tan lligades? O seguirà sent una cosa present?
Quan he intentat que a la meva proposta musical hi hagués una desvinculació de la meva manera política d’entendre el món i la meva manera de fer les cançons, crec que és quan pitjor m’han sortit les coses com a projecte artístic. Una de les marques de la meva proposta musical sempre ha estat mesclar una manera molt política d’entendre el món i el país amb una manera molt personal de fer les cançons. Ara, el que vull fer és dedicar-me a propostes culturals que tenen a veure més amb la gestió i el punt de vista, com que no serà tant creatiu, desapareixerà. Però, des del punt de vista del Cesk creador, sempre hi haurà aquesta marca.
Aquest any també ha estat l’any que anuncien que pleguen grups que han estat referents de l’escena reivindicativa com Xavi Sarrià, Zoo, El Diluvi o Smoking Souls. Com viu el fet de fer el seu procés en paral·lel a tot plegat?
Hi ha un relleu generacional i un cansament generacional que prové d’aquesta precarietat cronificada i de les especificitats laboral del món de la música. També hi a un canvi de tendència a nivell de consum de la música. Crec que és normal que determinades propostes s’aturin. Ha estat curiós perquè jo ho vaig anunciar a principis de desembre i després s’han anat succeint aquesta mena de notícies. Sé que hi ha més grups dels Països Catalans que anunciaran properament que també acaben la seva activitat. Alguns coincidim generacionalment amb aquestes noves responsabilitats que apareixen a les vides. Però, la causa general m’atreviria a dir que és el funcionament de la indústria que genera cansament i relleus, que és una cosa natural a la vida.
Quines coses li interessen del panorama musical actual del país?
Connecto poc amb l’onada de música més urbana. Hi ha algun element que no em crida l’atenció. Tant a nivell literari com de producció em queden molt lluny. M’agraden molt les propostes que tenen més a veure amb el pop més comercial. M’agrada molt Ginestà, és una proposta que m’agrada molt per la manera com han construït l’imaginari del seu projecte. Després, totes les propostes d’autor. Hi ha molts cantautors i cantautores, malgrat no ser una escena gaire farcida. M’interessen propostes com les de la Lia Sampai. També hi ha un cantautor que aviat publicarà coses que és l’Arnau Serrallonga. Tot el que és la cançó m’interessa molt. És el gènere que em fa vibrar més.