L’artista i escriptora valenciana Anna Moner presenta una novel·la de malsons gòtics, La por de la bèstia, amb un assassí, El minotaure, que s’inspira en l’art.
La seua primera víctima s’ha de semblar a la Cleòpatra de Piero di Cosimo: “Per tal que la meua presa adquirira l’aparença física de Simonetta Vespucci, pròpia del cànon de bellesa renaixentista, havia d’afaitar-li les celles i el naixement dels cabells uns cinc centímetres. Em vaig desfer de les grenyes més llargues amb dos talls secs de navalla i li vaig untar els cabells amb l’escuma de sabó que duia preparada. A mesura que passava la ferramenta llarga i esmolada pel front humitejat, el rostre de Simonetta s’allargava, adquiria un aspecte més ovalat. Així que les celles van desaparèixer segades per la fulla d’acer, vaig tornar a clavar la mà dins de la bossa de cuir i vaig agafar un raspall de cap i un saquet de tela negre on guardava una elaborada corona de cabells naturals trenats, unes cadenes fines de plata i uns ganxets ornats amb perles i corals. Els elements indispensables per reproduir el pentinat del quadre”.
A Del natural Martí Domínguez recorda que, al darrere de totes les dones que pinta Botticelli, sempre “hi és Simonetta Vespucci, el seu gran amor platònic, que també seria pintada per Ghirlandaio i Piero di Cosimo, aquest últim com a Cleòpatra. Però Botticelli la pintaria reiteradament, en El naixement de Venus, en Al·legoria de la primavera, en un detall de Les proves de Moisès, en la Capella Sixtina, en el quadre Venus i Mart, en la Verge de la Magrana, en el Magnificat... Simonetta moriria molt jove, amb tan sols vint-i-tres anys. I encara així la seua empremta fou tan gran i indeleble, que va convertir-se en la icona de la bellesa del Renaixement italià”. Fins avui.