Creu que hi ha una estètica cohesionada dins la nova escena pop - urbana catalana?
Hi he estat pensant molt en això. Crec que si ara l’estètica es veu més unificada, o es veu tot plegat més diferent, és perquè s’estan preocupant per l’estètica. Abans era una cosa que no havia arribat tant aquí. Potser la gent no s’hi preocupava tant, tot i que els grups poguessin tenir uns videoclips resolutius o alguna cosa més o menys buscada en la imatge en les portades dels discos i aquestes coses. Però, crec que a nivell estètic, de seguir una línia i d’apostar molt per la moda, potser no s’havia fet tant. Jo no veig tant una cosa unificada. Potser sí que hi ha punts on hi trobem unions, potser entre les que volen anar més de dives del pop o entre els que volen anar per una altra banda. Però, no crec que hi hagi una estètica unificada. És molt de tendències. Els artistes van molt cap a la tendència. També ho trobo normal. Com que hem anat tard en aquest sentit, busques els referents i la gent que ja ha fet el que tu vols fer.
Té la sensació que la identitat estètica és més aviat el fet de voler tenir identitat estètica que no pas l’estètica per si mateixa?
Potser sí. Crec que hi ha poques persones que destaquin per la seva identitat estètica. Ho trobo a faltar. Crec que hi ha moltes persones amb una identitat estètica treballada, que s’hi preocupa. Però, trobo a faltar algú que destaqui molt per la seva estètica. Tothom sap el camí que vol fer i tothom aposta pel que li agrada i estan diferenciats, però trobo a faltar algú que destaqui per ell mateix. Que vegis l’estètica i pensis que només pot ser seva.
On es van a buscar les referències?
La majoria són d’artistes musicals, també. La gent tira de referents que li agrada escoltar o gent que l’ha dut a fer la música que fa ara. Sí que hi ha gent que li agrada més el món de la moda i et diu que li agraden molt aquests dissenyadors o certes marques, però sovint sol quedar tot bastant en la bombolla d’internet o del que es coneix. Però, sempre he trobat a faltar algú que aposti per una cosa més nova.
Pot ser que més enllà d’una tendència entre els músics, sigui una cosa que s’escampa més enllà, en la cultura popular?
És una cosa, sobretot, de l’onada d’internet. Al final, una persona que es dedica a la música, s’ha trobat que s’ha de dedicar a la comunicació per xarxes, a que li facin entrevistes i pensar com rebotarà la seva imatge. En haver de promocionar un concert als teus instastories, de cop t’hi preocupes, també. Hi ha molts més llocs on són visibles i la gent es preocupa per com hi surt.
Si algú de la generació dels meus pares veiés com vesteix part d’aquests artistes podria pensar que van desarreglats…
És una cosa que està passant bastant al món de la moda, crec. I en el món de l’art. Tot és una mena de pastitx postproduït. Costa tant que hi hagi coses noves que tot és una mena de postproducció d’una cosa ja feta. Dins el món cultural hi ha molt aquesta cosa i fa que es perdi molt la referencialitat original. El fet que una noia que fa pop-soft pugui portar una mena de roba que històricament no és el que s’adequava a aquesta mena de gent és com que provoca una mica aquest xoc. És una cosa que a vegades ja es busca. Però, costa molt identificar. Tothom vol agafar-se de tot, al final costa molt identificar l’estètica amb el que estàs fent. Tot i que crec que a la gent li encaixa. Però, per algunes generacions, abans era tot més clar: els punks van així, la gent que va d’una altra manera segueix una altra cosa. Tot estava més classificat i ara el pastitx general fa que es perdi una mica.
Si l’estètica dels artistes ja no és que els identifiquin amb un estil, quina voluntat té aquesta estètica?
Crec que hi ha una part molt de l’art per l’art. Molt sovint segueixen tendències i coses que fa gent a la que admires: Rosalia, Dua Lipa… O si vas a altres àmbits: Kanye West o Playboi Carti. Depèn d’on vingui cadascú. Però, no hi ha voluntat de marcar una identitat molt clara. També és una imatge que tinc jo. És cert que la gent s’ho treballa. Costa molt veure coses noves. Al panorama català o en general. Però en anar uns anys tard, costa molt.
Hi veus alguns vincles, malgrat tot…
És el que he estat dient. La voluntat per apostar per la moda. Casos com la Maria Hein o la Julieta, tiren molt per la moda, per la icona del pop, per la part de tendència. És arriscat i a vegades hi ha gent que no li encaixa. Però dins l’argot que s’estan movent, és moda que ara ja podries trobar al Bershka o de col·leccions de dissenyadors de fa un any i que ara ja es poden veure a les botigues de fast fashion, o looks que s’estan fent ara. Està molt bé, perquè ja és una aposta, ja és una cosa currada. No els vull treure valor, per res. Jo mateix les he vestit alguna vegada. Però, és una aposta molt segura en el que s’està movent ara. Està molt bé, a mi també m’agrada. També, persones com Xicu, sí que tenen una aposta que agafa uns altres referents. Ell sempre tira més cap a coses americanes, cap al trap americà que és el que ell escolta… Segueix altres tendències que acaben arribant aquí més tard. Tot és tan cíclic que costa trobar trets distintius. Després, grups com Ginestà, que sempre han tirat cap a la cosa més retro-vintage i ara estan fent una mica de rebranding. Sí que es nota molt, també, aquells que treballen amb estilistes perquè tenen clara una idea i la gent que ho fa perquè no té clara la seva idea.
Hi ha cap exemple d’algú que tingui estilistes perquè té una idea molt clara?
A mi m’agraden els dos casos. Però, del Xicu sí que puc dir que tenia molt clar el que volia fer. Es deixa aconsellar per l’equip artístic, però té clar el que vol. Crec que és dels que ha tingut una estètica més consolidada. També hi ha gent que aposta per tu, i està molt bé. Com a artista gaudeixes molt més perquè tens la llibertat de fer creacions teves sabent que has fet un vincle amb aquella gent i saben que tu els agrades. Gent com Habla de mi en presente, Ven’nus, són gent que han apostat més per l’equip artístic i fa que després puguis jugar més. Que tinguis més llibertat i fer looks més extrems, que tinguin més de creacions teves.
Darrerament, quan treballa amb artistes, què és el que li venen a buscar?
Jo, normalment, he fet molt videoclip. Llavors és una mica diferent perquè ja es busca una estètica dins el videoclip. Si va dins l’àlbum, normalment t’ensenyen com serà o et parlen del concepte de l’àlbum. Normalment hi ha una persona que es dedica a la direcció creativa del projecte i et diu de quins conceptes es vol parlar, els colors, el missatge… Es treballa des d’aquí. La Maria Hein, per exemple, ho tenia més concret i em va dir que li agradaven aquelles marques o looks de tal persona i que voldria una cosa així. Però, jo gaudeixo més quan es treballa des d’un concepte i tu tens la llibertat d’entendre el concepte com tu l’entenguis i no tant des d’uns looks referencials o unes marques concretes.
Hi ha casos en què es treballa des d’una mena de deixadesa pensada o volguda, creus? Penso per exemple en Figa Flawas. Quina mena de significats es projecten amb això?
Treballen amb estilistes, però. Una feina difícil de vestir-se, en aquests casos, és no semblar que estàs disfressant a la gent. Hi ha gent que, si ha sortit al panorama amb una estètica, depèn de com sigui el rebranding, pot semblar molt artificial. Sovint, excepte si és un concepte buscat i portat a l’extrem, això no llueix o no fa bé. Per això, crec que al panorama català costava que es veiessin coses així perquè els grups ja estaven molt consolidats. No ha estat fins que ha sortit aquesta nova fornada de fa dos o tres anys que ha passat. Fins al punt que crec que es nota molt quan hi ha una preocupació real de les persones. Els Figa Flawas, els dos. Gent que per això vol apostar-hi, que quan la trobes pel carrer ja té una estètica personal, també.
Creu que hi ha, també, una certa inconformitat o voluntat de reivindicació de la capacitat dels artistes catalans per ser estrelles…
Sí. Sobretot per sortir del clixé de la música catalana. Del que s’englobés tota la música catalana sota un mateix gènere pel fet de cantar en català. L’estètica juga molt a favor per sortir del clixé de la música catalana. Per sortir d’aquestes normes. Si tens un projecte de trap, però t’encasellen perquè cantes en català, si la teva estètica encaixa molt bé en el concepte del trap o que busca una cosa molt concreta, és molt més fàcil deslligar-te del clixé.
Creu que aquestes noves fornades estan incorporant, també, en certa manera, narratives o estètiques queer?
Hi vaig estar pensant molt perquè és el que trobava a faltar, precisament. Pensava que tot és molt normatiu. Sí que hi ha gent, com la Ven’nus, que sempre ha volgut jugar molt amb el tema dels rols de gènere o fer looks contradictòris entre ells. Ella no ha estat mai molt femenina, i de cop vol un look molt arriscat on ella s’hi vegi estranya, però a la vegada s’hi senti còmode i la gent no entengui i després, de cop, un look més hip hop. Hi ha gent a qui li agrada jugar i això, al final, acaba marcant la teva estètica. Això ja és un missatge, una intenció. Però, trobo a faltar gent que tiri més per la cosa queer, però al final això tampoc és una estètica. El que faltaria és que hi hagués persones queer al panorama català. Ara podríem trobar Les Ruïnoses i les Stripers de Rahola que tenen una estètica drag i, òbviament, destaquen per la seva estètica. Hi ha l’Ariox, la Maio… Costa molt de trobar, ja no només pel queer, també per la gent que aposti per l’estètica més underground de veritat. Per una cosa totalment nova o una cosa tant vella que sigui nova. Algú que tingui ganes d’arriscar-se molt. No s’acaben englobant al panorama català, però la Mainline Magic Orchestra, un col·lectiu de tecno que han fet una orquestra, aposta molt per una estètica molt concreta que veu molt de l’estètica dels vuitanta, de l’època més contracultural, de la performance, de les estètiques més dissidents. Són quatre tios heteros, a més. Aposten per coses que a mi m’interessen molt. Hi ha una aposta claríssima que és raríssima, però és xulíssima. Hi ha molt poca gent que s’arrisqui a aquests nivells de xou i de performance.
Suposo que el mainstream limita una mica…
Però, la nova onada jo no crec que sigui mainstream. Bé, clar, és tot tant difús.
Tornant a les narratives queer, pensava en els videoclips de la Mushkaa amb la Julieta o la Maria Hein…
Sí. He pensat poc en la Mushkaa tota aquesta estona. És una tia que té una estètica molt marcada. Fins i tot, ara fa poc, quan va treure unes fotos per la Zero magazine, una revista. Tenia looks d’estilista, d’editorial de moda, i era fortíssim perquè mai se l’havia vist així. Eren uns looks que realment estaven molt ben aconseguits, felicito a qui fes la feina. Conservant la seva estètica, eren Mushkaa, també eren moda. Es notava que era una editorial de moda. Hi havia moda sense perdre la identitat de la persona. Tornant a les narratives queer, crec que la Mushkaa ha estat un boom molt fort. Part de la fascinació per la seva persona, jo personalment m’hi vaig obsessionar, era perquè no s’havia vist. No hi havia hagut una tia que fes reggaeton i música més urbana tirant al trap en català amb discursos lèsbics sense ser reivindicatius. No sé com dir-ho. Que sí que són reivindicatius, perquè al final són lletres molt quotidianes i la vida quotidiana també és reivindicativa quan és dissident, crec.
Des de la normalitat…
Abans teníem raperes que articulaven discursos feministes, com Tribade o opcions així. Sí que era un discurs reivindicatiu explícit, que també és digne i no el vull infravalorar. La Mushkaa era nova perquè parlava del que parlava tothom però des d’un punt de vista queer i això ja trenca.
Creu que la ironia o l’autoconsciència, trets generacionals, són coses presents a través de l’estètica dels grups d’aquesta escena?
No, seria el que trobo a faltar també, que s’arrisqués més en general. Un dels grups que fan molt això és la Ludwig Band. Els vas a veure en un concert i van vestits com van vestits pel carrer. No són looks pensats, o així ho sembla. Però la seva part d’imatge gràfica, els videoclips, els lligo més a una cosa més irònica i buscada. Tenen un equip creatiu bastant guai al darrere. Hi ha una cosa interessant allà. Encara que no sigui la gent que s’hi preocupa més. Més aviat, la preocupació és poca. També, perquè veuen d’uns referents dels setanta o els vuitanta, més contraculturals. Potser això és més nou.
Nou anant a buscar al passat?
No en el sentit que Maria Hein o Julieta o altres tenen moltes persones als que els pots dir que s’assemblen. El perfil de noia com Aitana, Belen Aguilera, Natalia Lacunza té molta gent que s’hi emmiralla. És molt fàcil que sembli menys nou perquè hi ha molta més referència. A vegades, quan hi ha menys referència, sembla més nou. És difícil. Jo si fos elles no sé què faria.
No ha mencionat els The Tyets…
A mi no m’agrada la seva estètica. És una estètica que penso que està ben aconseguida. Ho han fet molt bé. Són molt llestos. Han aconseguit arribar a un públic molt gran, que era, en part, la seva intenció. Les il·lustracions com d’animació, els looks dels concerts que són molt plans, per tots els públics… S’adequa molt poc al gènere que fan, com les seves lletres. Tot encaixa perquè és una mena de proposta per tots els públics. L’estètica està ben aconseguida si la intenció és aquesta. Jo els vaig anar a veure en directe i algunes cançons m’agraden, la producció més de reggaeton, m’agrada. Després, en directe van amb banda i sonava a grup més de rock. Els sons més urbans es perden i vaig quedar en xoc. L’estètica és una mica això: apostar pel reggaeton, però tampoc massa perquè som catalanets.
Pensava que potser parlaria de Fades…
Ells sí que tenen una estètica més marcada. Clarament es distancien de la gent del panorama. Sobretot per l’estètica queer i perquè aposten per una tendència del món de la moda que veiem menys al panorama actual. En algun look dels integrants de Fades hi podries veure perfectament la Maria Hein, o la Julieta, o l’Ariox. Destaquen perquè hi ha la part queer de portar aquella roba. Llueixen motles peces acceptades com a femenines portades a una part més queer.
Abans ha dit que Ginestà estaven fent un rebranding. Es refereix al que ja han fet o a que n'estan fent un ara?
N’han fet dos. Han anat a rebranding per àlbum. Van fer un rebranding molt potent quan va sortir el disc d’Estimar-se com la terra. Aquí ja hi havia una aposta estètica. Va ser dels primers grups que vaig pensar que era guai perquè es veia que hi havia una persona dedicada a la direcció creativa. Era l’Adrián Martos. Es notava. Vaig entrar en la seva proposta perquè m’interessava aquest concepte. Després, quan van treure el disc de Suposo que l’amor és això, hi havia un nou rebranding. Tenien aquesta cosa més retro, més juvenil, de twenty pop, com de grup dels setanta, però portat a la banda juvenil. Estava molt marcat. L’equip creatiu era molt potent. Ara estan fent un nou rebranding de cara al nou disc.
Cap a on?
No sé fins a quin punt puc explicar perquè hi estic treballant. Es pot veure a l’últim cartell de gira que han penjat. Hi ha un canvi de concepte més sofisticat, apostant per la moda des d’un sentit més elegant i formal, però atrevit a la vegada. Com de deixar anar la part més juvenil, i apostar per una cosa més clara, però amb intenció de més caràcter.
Li volia preguntar també per la Julieta. Té la sensació que hi ha una evolució des de que surt fins ara?
Ella és una tia molt llesta. Pensava en ella quan deia que no creia que destaquin molt per l’estètica perquè no crec que sigui brutal a nivell de moda o molt arriscada. Però, hi aposta i hi creu molt. Crec que l’evolució ha estat forta. Al principi tenia la cosa aquesta més de nimfa, molt de beedroom pop, més subtil, més calmat. Ha anat tirant cap a la cosa més electrònica, de diva del pop, de tia que trepitja l’escenari, que balla i ho defensa. Cap a una cosa més contundent i segura d’ella mateixa. També, a mesura que vas creixent, el teu equip és més gran i treballes amb gent que et pot assessorar millor. Penso que arribarà lluny perquè està encaixant molt com està evolucionant.
Creu que, com que a la gent que fa música urbana en català li estan anant bé les coses, gent d’altres estils intentarà acostar-se o s’està acostant a la seva estètica?
Tothom vol tirar una mica cap a l’urban ja. A nivell musical, tothom vol allunyar-se una mica del que ja teníem aquí. Gent que segueix amb el seu estil, però incorpora tocs electrònics o una mica d’autotune encara que no li sigui propi. A nivell estètic també. A nivell de moda, està bé que la gent s’arrisqui, però també estaria bé que la gent es mantingués a lo seu per consolidar la seva marca. Això no hi és tant. Tothom tira molt de provar què és el que està fent o que és el que és tendència, sense voler consolidar primer una cosa molt seva. Una marca, una cosa molt referencial. Més enllà del món de la música, la gent que m’agrada més com vesteix, és gent que pots veure en molts looks diferents, però sempre hi ha allà alguna cosa seva. Podran portar alguna cosa que no encaixa, però fan una mescla que només poden fer ells. Sinó, perds que tu puguis ser un referent.
Més enllà dels noms més comercials, hi ha gent que sí que estigui apostant per una estètica diferent?
Sí. M’agradaria dir noms com LaFrancesssa, la Júlia Colom, la Clara Aguilar. Són gent que es mouen en estils musicals diferents, i que, en el cas de les tres -o un noi que es diu Blue Boy, del País Valencià-, es preocupen molt per la seva imatge estètica i són propostes de qualitat. O gent que se’n va de l’escena del trap, la Meritxell de Soto és un deu a nivell estètic. El seu concepte és brutal. Ve de la banda més queer i té un discurs potentíssim, lligadíssim a la seva estètica i la seva imatge.
Com la definiria?
Ella és una noia que es mou entre la performance i el DJ. La seva preocupació és ocupar els espais de nit, de club, perquè siguin espais segurs per al col·lectiu queer i fora de la mirada cis hetero masculina. Des del que punxa, fins al món discursiu, tot encaixa perfectament i és molt interessant. Se li ha de donar moltíssima veu a aquesta persona. Estèticament, utilitza looks molt lligats al que seria la feminitat. Looks que la gent tendiria a sexualitzar o que fa que a ella se la pugui sexualitzar. Amb poca roba. Aposta molt, també, per talent de la roba local de Barcelona, amb marques que treballen amb roba de segona mà per crear peces noves. Tot encaixa molt amb la imatge estètica que s’ha muntat. Treballa molt amb la idea d’allò mullat, d’allò humit i de fer política des del plaer. La seva proposta és de deu.