21D

Dels "gestos" del Govern Sánchez als atacs de l’oposició

Mentre el carrer de Barcelona bullia, les portaveus del Govern espanyol, en roda de premsa, anunciaven les decisions acordades al Consell de ministres. La dreta, com calia esperar, condemnava l’acció de govern. I l’executiu català, insatisfet de les mesures, demana canviar els «gestos» per mesures decisives.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mai un Consell de ministres no havia generat tant de rebombori i, alhora, tanta poca atenció. L’ull mediàtic, situat sobre Barcelona, deixava en segon terme la reunió dels ministres del Govern de Pedro Sánchez celebrat a la capital de Catalunya. El protagonisme principal era per la vigilància policial, les reaccions dels agents, la resposta popular i les mobilitzacions. Malgrat la resposta discreta de la jornada anterior, el 21D deixava desenes de persones ateses pel servei d’emergències -entre elles Mossos d’Esquadra- i un bon grapat de detinguts. I amb imatges que poc tardaren a fer-se virals, com les d’uns manifestants assenyalant uns altres per bolcar contenidors i actuar de manera discutible.

Davant de tot això, només una decisió inesperada del Govern Sánchez podia desviar-ne l’atenció. I no hi ha hagut grans sorpreses. La primera, que l’aeroport del Prat durà el nom de Josep Tarradellas. El 125è de la Generalitat de Catalunya, antecessor de Jordi Pujol, va desenvolupar el seu càrrec a l’exili francès. Tarradellas, clau en la Transició espanyola, és un personatge carismàtic i respectat, si bé queda lluny d’esdevenir una figura de consens. Sobretot, perquè en les circumstàncies actuals, el consens no s’assoleix amb gestos com aquest ni amb cap altre. L’independentisme, que governa al Principat i té majoria al Parlament, només espera fets.

El Govern espanyol aprofita la competència que té sobre l’aeroport per canviar el nom de la infraestructura. Tot i voler donar una imatge de «concòrdia, diàleg i enteniment» -deien les ministres Meritxell Batet i Isabel Celaá en la roda de premsa posterior al Consell-, des de l’independentisme, aquesta mesura no ha estat entesa com a un gest d’aproximament. «Potser no calia venir a Barcelona per canviar-li el nom a l’Aeroport», denunciava Elsa Artadi en roda de premsa.

 

 

També amb vocació d’enteniment, les ministres anunciaven una «declaració solemne» contra l’afusellament de Lluís Companys. Un anunci per reconèixer i reparar la figura d’aquest polític, si bé no declara la nul·litat del judici del Consell de Guerra de 1940, tal com es reclamava des de l’independentisme i des de Catalunya en general.

Tot descartant una nova aplicació del 155 i criticant els qui la demanen, Batet i Celaá garantien que no s’han fet «concessions» a l’independentisme, reivindicaven la separació de poders quan eren preguntades per l’existència de presos polítics, oferien la llei i el diàleg com a ferramentes per apropar-se al consens amb el Govern català i defensaven, també, l’Espanya autonòmica. Pel que fa a altres qüestions, s’aprovava l’increment del salari mínim interprofessional als 900 euros al mes -164 euros mensuals més que l’actual, el salari mínim pujarà a 7 euros l’hora- i un decret de mesures urgents per retribuir el sector públic. Recordaven, també, l’assassinat de Laura Luelmo.

Les mesures socials són, segur, les que més consens han generat. Tot això s’anunciava amb els carrers alterats, amb ferits i detencions i amb una crida conjunta a fer visible l’enuig de bona part de la població a la celebració d’aquest consell. El 21D esdevenia l’enèsima jornada de protestes que servia, també, per evidenciar les distàncies que separen l’executiu espanyol i el català, malgrat la voluntat per calmar els ànims.

El dia anterior, tots dos governs van publicar un document conjunt en què es reconeixia l’existència d’un conflicte, es feia una aposta pel diàleg efectiu i ambdós governs es comprometien a fer una proposta política que comptara amb l’ampli suport de la societat catalana. Un document que no esmentava la Constitució ni l’autodeterminació i que, per tant, va ser rebut amb escepticisme per bona part de les poblacions catalanes i espanyoles. A l’endemà, després del Consell de ministres, les portaveus del Govern reivindicaven la constitucionalitat del document, perquè si bé no esmentava la Carta Magna, sí que limitava la «resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya» al «marc de la seguretat jurídica».

El Govern socialista, com quasi sempre, mirava de fer passes per aproximar-se a la ciutadania catalana. Sense massa o potser cap èxit. Però hi ha la constatació que cal fer més passos en aquesta via -la propera reunió entre governs català i espanyol serà al gener- per evitar mals majors amb un possible canvi de Govern a la Moncloa. La dreta, amb un discurs antiautonòmic inèdit fins ara, pretén dinamitar tota mena de diàleg.

De fet, les reaccions a totes aquestes reunions i declaracions amb vocació de concòrdia era unànime per part de PP i Ciutadans. Després de la querella anticipada anunciada per Inés Arrimadas pels fets violents que pronosticava en el 21D -la va anunciar dos dies abans-, Albert Rivera ha era del tot previsible. Amb el hashtag #155YA encenia la xarxa de Twitter aprofitant les imatges més impactants -i prescindibles- de la jornada. Després, el líder de C’s compareixia al Parlament de Catalunya, amb Inés Arrimadas al darrere, per definir la reunió del dia anterior entre Sánchez i Torra com «la imatge de la traïció». «Un president espanyol acceptant la tesi separatista», deia, titllant d’inacceptable l’esmentat comunicat conjunt.

També fidel al seu estil més visceral, Pablo Casado, del PP, assegurava, després del que es va veure en la vigília del 21D, «l’independentisme ja forma part de Moncloa». «Sánchez negocia amb qui té com a ostatges tota la societat catalana». Per a ell, aquesta negociació era «un acte repugnant, de traïció» i «de trencament amb la sobirania nacional».

No eren, però, els únics que s’han referit a les relacions Torra-Sànchez amb actitud escèptica o neguitosa. Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, demanava al Consell Popular de Ministres, organitzat per Òmnium Cultural a tocar de la Llotja de Mar, que no s’empraren aquestes converses per «desmobilitzar la societat», tot exigint la fi a la repressió com a objectiu primordial. Dies abans, la CUP, en l’acte polític celebrat al Teatre Poliorama de Barcelona per tal d’anunciar la mobilització paral·lela al judici de l’1 d’octubre, temia un imminent pacte autonòmic que serviria, també, per rebaixar els ànims, segons els seus pronòstics. Un presumpte pacte que la formació anticapitalista rebutja.

Amb o sense pacte, el cert és que la distensió entre ambdós governs evita escenaris més desfavorables per a Catalunya. L’alternativa a la Moncloa no garanteix cap altra cosa que hostilitats multiplicades i intervencions institucionals més que previsibles. D’altra banda, l’aproximament escenificat entre ambdós governs no convenç bona part de la població catalana, a l’espera de solucions immediates -autodeterminació, absolució dels presos, nul·litat dels judicis- que no arribaran, ni de bon tros, les pròximes setmanes. Davant d’aquest escenari complex, el carrer continua bullint. Els governs català i espanyol se saben «condemnats a entendre’s». La dreta persevera en el seu paper incendiari que tants rèdits li ha donat a Andalusia. Tot plegat, una situació extrema que no s’alleugerirà amb gestos i que espera de nous capítols de distensió. Las jornades del 20 i 21 de desembre, malgrat la tensió al carrer, ha servit per mantenir el contacte entre dos executius que es veuen obligats a treballar més junts que separats. Caldrà veure si aquests gestos són el preludi d’una entesa efectiva, eficaç i convincent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.